dimecres, 29 de gener de 2014

Anyorances

La meva miniatura petita és com un pou de tendresa. Tens ganes d'abraça-la, fer-li petons, tenir-la en braços, mirar-li la cara des de molt aprop...sentir-la a prop. Estic feliç estant amb ella, només amb això n'hi ha prou.

Però els dies després del part, com sabeu, hi ha moments petitons que les mares ens dediquem a la melancolia. Quan va nèixer l'Ariadna algunes tardes plorava i pensava "que faré jo amb aquesta nena? com ho faré?" i la responsabilitat m'oprimia una mica. No va ser res greu, només un efecte hormonal absolutament normal.

Amb la Nausika no m'ha pesat la responsabilitat, però he sentit anyorança. Alguns vespres he sentit anyorança, sobretot de no poder estar amb la meva filla gran tal i com ho feia abans. Estirar-me al seu costat a fer la migdiada, portar-la a l'escola sense pensar en res més que la conversa que estem tenint. Seguim tenint els nostres moments o al menys ho procuro. Però em sento trista quan em demana de dormir juntes i no puc, quan em demana d'anar a l'escola juntes i no puc...em sembla, però, que de moment jo ho paso pitjor que no pas ella. 

Espero que tots ens anem trobant poc a poc còmodes i feliços del lloc que tenim a la família.

7 comentaris:

  1. Em sento molt identificada! A mi també va ser una de les coses que més em va costar...
    Encara ara, és fa difícil molt sovint estar per ella o prestar-li atenció al cent per cent.
    Però es troben petits moments, que s'exprimeixen molt.

    L'important, com dius, és que ella ho porta bé, que no ho passa malament. Comencen a explorar el món una mica més lluny de nosaltres. I això és bo.
    Aix....


    Petons.

    ResponElimina
  2. M'ha sorprès que fos jo la que més li costés adaptar-se a la nova situació, no ho esperava! A veure si puc anar donant-li més moments d'exclusivitat, perquè de moment la petita no la puc deixar gaire estona sola, encara.

    ResponElimina
  3. Em recorda el meu primer mes amb el tercer fill, ho vaig passar fatal, pensant amb les dues nenes que tenia "abandonades"...intentava fos com fos anar a buscar-les a l'escola i estar per elles tot el que em deixava el petit. Sort de la meva sogra i la meva mare. Vaig plorar alguns dies, però tot això poc a poc es va reconduint.

    ResponElimina
  4. Jo crec que aquest sentiment el tenim totes... I en el meu cas barrejo el "no tinc moments amb el gran" amb "potser no vaig fer massa cas al petit perquè estava massa pendent dels gelos del gran". Les mamis sempre volem arribar a tot!

    ResponElimina
  5. Està clar que ara la teva atenció no l'acapara només una. És un sentiment impossible de no haver sentit mai si tens més d'un fill, penso. Una "por" o "frustració" que és inevitable, però que al final l'acabes controlant. Ajuda molt veure que tots són feliços ;)
    Una abraçada bonica!!

    ResponElimina
  6. Sí, noies, ens haurem d'anar fer al nou escenari...quin remei! Com dius, Ester, per sort la nena se la veu contenta, tot i que té moments, no sembla que li hagi trasbalsat massa...això és el que compte, al final, que siguin feliços. :)

    ResponElimina
  7. Fa temps que et segueixo i ara m'he decidit a començar la meva pròpia aventura bloggera!! Estaré encantada de que facis un cop d'ull al blog i si t'agrada que el visitis de tant en tant!! ;)

    sermare.wordpress.com

    ResponElimina