M'hagués agradat que aquest post tingués un final diferent. Millor dit, potser m'hagués agradat no haver d'escriure mai aquesta entrada. Però la vida no sempre és tal i com esperes, això és una de les coses que he aprés aquests dies.
Fa un mes, més o menys, vaig descobrir que m'havia quedat embarassada. Just quan volia, sense gaires problemes. Estava feliç, però amb precaució. Tot és molt inestable aquests primers mesos, en sóc conscient. Potser hauríem d'adaptar el nostre vocabulari i el primer mes hauríem de dir "m'estic quedant embarassada". Perquè al principi penso que és sobretot això, perquè no s'ha format ni tants sols embrió, no té ni batec de cor, només es va construint alguna cosa que al cap d'un temps es convertirà, llavors sí, en una mini vida, en un projecte de persona.
Fa una setmana, un diumenge, vaig notar dolors com de regla, una mica forts. No em va agradar gens, la veritat. Però vaig consultar en alguns llocs i semblava normal. L'endemà vaig tacar una mica, molt poquet i vaig anar a urgències.
"La sang no surt de dins. Sembla que està tot bé".
Així vaig tornar a casa, més tranquil·la. De nou il·lusionada. L'endemà a la tarda vaig tenir més sang i de nou cap a Urgències.
Nevava molt. Va ser dur perquè era al vespre i no em podien acompanyar, la meva parella havia de quedar-se amb la nena. Vaig fer tot el camí plorant i agobiada. Feia mal dia i tenia una mica de por que després cap taxi em tornés casa. Quan neva molt la majoria de taxistes es queden a casa.
El diagnòstic el mateix. "Tot segueix igual, torna només quan surti sang com una regla o més". Va parar de nevar i vaig tornar a casa, de nou amb un diagnòstic que donava lloc a l'esperança.
I així vaig passar tot la setmana. Quins dies més dolents. Tot el dia anava al lavabo, seguia tacant però no molt. Tenia molèsties continues, però no molt fortes. Tenia moments de confiança, tenia moments que ho veia molt negre. He dormit molt. Feia llarguíssimes migdiades amb l'Ariadna. No tenia ganes de fer res. He oblidat moltes coses que tenia pendents.
Dissabte vaig tenir molts més dolors i després molta més sang ara sí, com una regla. Va ser com desfer un nus. Pensava que ja estava decidit i estava tranquil·la. Necessitava passar pàgina d'una vegada.
A Urgències, però, tot seguia igual. "Sí, amenaça avort, però encara està tot igual, no et podem dir més".
Que dur.
L'endemà, diumenge, va ser el dia que vaig tenir més dolors. Quasi semblaven contraccions de les del final de l'embaràs. Els dolors eren forts en els ronyons, sobretot. Estava estirada al sofà.
El meu home havia anat a buscar un munt de pel·lícules a la biblioteca, preveient el cap de setmana que ens esperava.
Han estat dos dies mirant Doctor Zhivago. Als migdies, just en el moment que els dolors eren més forts. No ho oblidaré. Estirada al sofà i mirant aquella pel·lícula tan pausada, veient les escenes de les estepes russes. Tot allò em va calmar molt. Poc a poc, a mida que avançava la pel·lícula els dolors remetien i la sang baixava i jo em tranquil·litzava.
El dilluns tenia hora amb la matrona. Era la primera visita de l'embaràs. La coneixia de l'embaràs de l'Ariadna. És una dona molt dolça i en veure-la a la consulta em vaig emocionar. Jo hauria d'haver anat contenta, sabeu? Hauria d'haver estat un moment fantàstic, però no. Estava trista i preocupada. Em va dir que sí, que tenia mala pinta. Però que a vegades hi havia gent que tenia hemorràgies els primers mesos, sense que representés res per al fetus.
Després em van passar directament a la ginecòloga. Em va auscultar i encara hi havia bosseta. Encara no s'havia acabat la història. Quines emocions més contradictòries. Volia acabar ja, si havia d'acabar, però és impossible no agafar-se a la mínima esperança.
Avui ha estat el dia, crec, definitiu. Avui he tret la meva bosseta.
La nit ha estat estranyíssima. L'Ariadna tenia pors (mai li passa), no podia dormir, estava neguitosa i ha dormit amb nosaltres. Al matí s'ha llevat ben d'hora i estava ploranera sense motiu. Ha vingut a la cuina a preparar l'esmorzar amb mi i plorava. No sabia dir-me que li passava.
He marxat a la classe d'euskera una mica trista perquè no la veia bé. Estava bé físicament i no tenia molèsties, al menys. Mentre durava la classe he anat un moment la lavabo. No sé perquè he decidit anar-hi. No tenia ganes de fer pipi ni res. Ha estat curiós. En eixugar-me he vist una espècie de coagul. Ho he tocat, perquè era gran i resulta que era dur, no es desfeia. Llavors he vist que probablement era la meva bosseta. Tot el que havia pogut construir el meu cos aquests dies. I m'ha reconfortat poder-ho veure. Ser plenament conscient del que era. Ha sigut com acomiadar-se. I ja està.
Fa poc he anat a buscar a l'escola a l'Ariadna i està de molt més bon humor. L'he pogut agafar amb braços una estona. Les dues ho enyoràvem. Li he dit que ja no estava malalta, que ara ja la podia agafar una mica. Ha somrigut.
Dimarts vinent tinc de nou hora al metge. La ginecòloga em tornarà a mirar. Ara ja estic molt més segura de que no trobarà res. M'indicarà que és el que he de fer d'ara en endavant per passar pàgina i que el meu cos es recuperi.
Els meus propòsits per els propers dies són humils: vull plantar unes llavors d'alfàbrega que vaig comprar l'altre dia al Lidl. Vull tornar a fer pa i tocar farina. Vull endreçar la casa.
Tot això ho comparteixo perquè tenia ganes i necessitat de posar-ho per escrit. Tot i que em fa una mica de por haver-me despullat massa. Perquè aquest bloc en un principi no tenia intenció de ser personal, però també penso que es bo no convertir en tabús aquestes coses. De la mateixa manera que hagués compartit el meu embaràs amb alegria i sense remordiments, també hem d'assumir aquestes coses que formant part de les nostres experiències de vida i que ens fan créixer. Que passen més sovint del que ens creiem.
També espero que algú li serveixi el que he escrit. Algú que estigui passant per el mateix, pugui sentir-se una mica acompanyat.
Algú ha tingut un avortament espontani els primers mesos d'embaràs? Us vau recuperar ràpid de tot plegat? Si teniu ganes de compartir-ho, us ho agrairé. Tinc ganes d'informar-me.
