dilluns, 28 de gener del 2013

Maude Callen, una llevadora

El desembre de 1951 la revista LIFE va publicar un reportatge fotogràfic on s'explicava la vida d'una enfermera-llevadora negra de Carolina del Sud. El reportatge és pot consultar per internet i és una preciositat. Com s'explica en el pròpi enllaç, és tracta d'una de les "obres de fotoperiodisme més impresionants que ha publicat la revista".

Aquí la paraula impressionant no remet a coses grans i magnífiques. Impressionat per la vida que desprèn. Impressionant perquè veus que fins i tot en les situacions més humils hi ha lloc per la solidaritat, la humanitat i l'alegria. Per sort. 

La protagonista és la senyora Maude Callen. Es tractava d'una de les poques dones negres que havien aconseguit el títol oficial de llevadora a Estats Units. Només n'hi havia 9 en tot Carolina del Sud.

Després del reportatge li van arribar premis i moltes donacions. Maude va morir l'any 1990 amb 91 anys, a Pineville, Carolina del Sud, el mateix lloc on havia nascut i on havia exercit la seva professió durant dècades.

Us poso algunes de les fotografies, tot i que us animo a veure-les totes a l'enllaç.


Maude es prepara a la cuina
El part ha transcorregut amb normalitat. Espera que el nen ompli els pulmons i comenci a plorar
Vestits nous
Bressol fet amb una caixa de friuta
L'autor del reportatge és W. Eugene Smith.

divendres, 25 de gener del 2013

Etiquetes

Jo vull una nena perquè poden portar vestidets

Jo vull una nena perquè són més tranquiles

Les nenes tenen conflictes amb la mare

Les nenes són més carinyoses

Les nenes tenen més tendència a tenir cura dels nens i dels demès

Les nenes, les nenes, les nenes....

Jo tinc una nena i...

Li agrada molt jugar a nines i fer bromes i fer carreres i jugar amb els cotxes a la banyera.

Diu que vol ser una princesa i a vegades un pirata i a vegades la mama i a vegades vol ser un metge o un bebè.

Li agrada pintar-se les ungles i la cara i els peus i les mans.

La meva nena és diu Ariadna i encara no sap la diferència entre un nen i una nena. A l'escola li volen ensenyar, però a mi més ben igual que no l'aprengui.

dilluns, 21 de gener del 2013

Patria potestat

Les mares tenim una relació amb els nostres fills quasi patrimonial, jo, com a mínim, visc la relació amb la meva filla com si fos alguna cosa meva. De vegades, de broma li dic, de qui és aquest peu? senyalant-li el seu peu i ella diu Meu! i jo li dic, no, no...aquest peu és de la mama! i així anem jugant. 

Crec que aquesta sensació la tenim moltes mares. La nostra relació amb ells té molt de físic. Van estar a la nostra panxa, van créixer dins nostre i van sortir, però el cordó umbilical invisible encara ens lliga molt. 

Aquest sentiment tant natural té una banda positiva, i és que el sentit de protecció en vers d'ells el tenim molt acusat. El seu dolor és el nostre, com si fossin part del nostre cos i, per tant, procurem que no pateixin. La part negativa és la dificultat que tenim per deixar-los fer la seva com persones individuals. Entendre que no són nostres i que han de créixer al marge nostre, ser autònoms, a vegades i per segons quines coses és un exercici complicat. 

Perquè el cert és que els fills no són nostres, el dret civil ens en reconeix la  Pàtria Potestat, i que és això? 

La paraula ve del dret civil romà. 

En època romana aquesta potestat era exercida pel Pater Familias, l'home de la casa, el Pare de la Família. La família romana era un concepte que anava molt més enllà del que entenem avui en dia. Tothom estava per sota del pare: els fills, les dones, els esclaus, etc. Els membres de la família eren una part més del patrimoni del Pater Familias i com a tals ell podia fer amb ells el que li semblés. També tenia dret a la seva vida. Com podem veure, la família romana era com un estat dins l'estat i l'home de la casa era el monarca absolut dins dels seus dominis.



Imagineu no ser responsables de la sort dels vostres fills? Així es devien sentir les dones de les famílies romanes, que no tenien cap capacitat de decisió sobre la vida. Aquesta deu haver estat - i segueix sent- una situació comuna en les societats fortament patriarcals, on els homes són els únics amb la tutel·la dels fills.

No fa gaire a Estats Units encara hi havia esclavitud. Les dones que es convertien en mares essent esclaves no tenien cap dret vers els seus fills. Aquests podien morir, ser enviats a una altra casa, sense que es consultés a la mare per a res. Estem parlant d'una societat occidental, en principi. Això obligava, com autodefensa, a les mares embolcallar-se amb certa capacitat de resistència i a mantenir una prudent distància cap als seus fills. En resum, intentaven no estimar-los massa. (Sobre aquest temes parla la Toni Morrison en un dels seus llibres més cèlebres, Be Loved. Un dels que sempre apareix a les llistes de lectura del nostre club!)



Avui en dia en el nostre país la Patria Potestat és d'ambdós progenitors. És el conjunt de drets que la llei reconeix als pares sobre les persones i béns dels seus fills mentre aquests són menors d'edat o estan incapacitats, amb l'objectiu de permetre el compliment a aquells dels deures que tenen de sosteniment i educació d'aquests.

En resum, se'ns concedeix la seva tutel·la però amb unes obligacions que s'han de acomplir si volem seguir mantenint-la.



Segons el Codi Civil espanyol aquesta potestat comprèn les següents obligacions: vetllar pels fills, alimentar-los, educar-los, procurar-los una formació integral, representar-los i administrar els seus béns.Si els fills tinguessin suficient judici hauran de ser escoltats abans d'adoptar decisions que els afectin.


(No conec el nom de qui ha fet l'il·lustriació, jo l'he tret d'aquesta pàgina)

dijous, 17 de gener del 2013

Dijous

Dies de pluja. Poc més a dir. Avui, he decidit comunicar-me sense paraules. :)


Il·lustració de Chris Appelhans, anomenada Sandcreek.


(Pd. Per cert, no us perdeu un bloc que he descobert fa poc...críos & roll,està fet amb una estètica molt xula i hi ha idees fantàstiques! )

dijous, 10 de gener del 2013

A fer nones...

A vegades, tot i la temàtica històrica del bloc, m'agrada parlar de com faig de mare i de la meva filla. Avui tinc moltes ganes de parlar del nou repte que ha superat l'Ariadna, perquè estic ben orgullosa i contenta.També perquè crec que es un tema que interessa a moltes mares.

Feia temps que no estava contenta en com estàvem fent les coses a l'hora d'anar a dormir. Des de feia més o menys un any que això d'anar a dormir havia començat a convertir-se en un problema.

Fa molt que l'Ariadna dorm a una altra habitació. La nostra rutina era cada dia similar. Sopar, got de llet opcional, el pare explica un conte i la mare entra després a estar-se amb ella fins que s'adorm. Quan vam establir aquesta rutina era un plaer. Estava amb ella al costat i al cap d'una mica s'adormia. Però des de fa un any, més o menys, la cosa va començar a eternitzar-se. Estàvem a l'habitació una mitjana de 3/4 d'hora. A vegades hem arribat a record de dues hores. Jo he suportat molt malament tot plegat, amb poca paciència i sense alegria, diríem. De tota manera, com que no era cada dia, he anat deixant passar el temps, els mesos, pensant que no era normal, però sense decidir-me a fer res. Així cada nit s'acabava convertint en un moment lleig i jo em posava al costat de l'Ariadna amb una actitud més controladora (de que no es llevés ni jugues ni parles) que no pas acompanyar-la en el son.

Aquest Nadal ho he estat meditant molt, també he parlat amb una noia educadora que conec gràcies a les xarxes socials que m'ha ajudat a convencem. No era bo per cap de les dues. Per altra banda, li havia de donar la possibilitat de provar dormir soleta. L'educació també consisteix en donar la opció de superar reptes, oi?

També comptava amb l'ajuda de tenir una nena que ja té una edat (33 mesos) que pot entendre certes argumentacions, que sap que si no sóc a l'habitació sóc ben a prop i que puc entrar sempre que ella ho vulgui. 

Vaig començar a comentar-li durant els dies de Nadal que vam ser a Catalunya, que ella era ja una nena gran i que probablement podria dormir soleta un cop tornéssim a casa. A ella li va semblar una bona idea. 

No volia que fos res negatiu, només arribaríem fins on ella volgués. També vam decidir que per celebrar-ho, si ho aconseguia, aniríem a prendre xurros amb xocolata desfeta. 

En vam parlar molt, amb molta emoció...del moment d'anar dormir soleta! "solo, solo" com diu ella. I va arribar el moment. Com sempre, el pare li va explicar un conte, després vaig entrar jo i vam inaugurar el nou moment "mimitos": vam parlar una mica, vam fer-nos uns petons i abraçades i massatges i finalment vaig sortir. 

Ens va cridar forces cops i cada cop que anàvem estava plorosa. Algun moment va plorar una mica i de seguida entràvem. En veure que ho estava passant una mica malament vaig decidir entrar i demanar-li si volia que em quedés. Ella mateixa va dir-me que no, que sortís. Com aquell que té un repte i s'entossudeix a assolir-lo encara que sigui una mica difícil. Finalment es va adormir.

L'endemà l'Ariadna estava eufòrica. Ara li ha entrat la fal·lera de fer-ho tot sola, té com una explosió d'autonomia! No vol que l'acompanyem al lavabo, ni que li posem el pijama...s'ha adonat que és capaç de molt, de que és una valenta. 

No portem gaires dies així, però cada dia va millor. S'adorm en un quart d'hora i ja no ens demana. Va a dormir sense problemes i sempre té ganes del moment "mimitos"! Jo he recuperat les nits tranquil·les, unes nits que comencen a les 9 i no a les 11... i podem veure una peli amb el meu company, petar la xerrada, etc, etc...

També confesso que encara ens guardem les migdiades per estirar-nos una al costat de l'altre i compartir els ulls tancats...


dimarts, 8 de gener del 2013

Paraules perdudes

Ja s'han acabat les vacances. Ens han vingut molt bé! Ens hem carregat de l'energia de les radiacions solars per poder aguantar el que queda d'hivern a Gasteiz. 

Avui faré una petita entrada inaugural del 2013, amb un dels meus temes preferits, la llengua. 

A casa sempre ens ha interessat molt aquest tema i també ens hem informat una miqueta a l'hora d'ensenyar a parlar a la nostre filla. La pobre té un cacau que no vegis i, certament, li està costant força arrancar. Tot i així, sempre s'ha comunicat sense problemes, sigui amb les poques paraules que domina, sigui amb les gestos o altres recursos. Ara ja ha arrencat molt i m'emociono en veure les converses que podem mantenir.

Per ajudar en la comunicació, la majoria de llengues tenen un llenguatje específic més fàcil. En euskera diriem que gairebé hi ha un "idioma paral·lel".

Us en poso, d'exemple, les paraules més usades per la meva filla

lolo: dormir

apatx: seure

papo: s'ha acabat.

Jo en català no en sé gaires, tot i que vinc d'una família castellana i és possible que sigui per això. Encara que tinc la sensació que tot aquest vocabulari té molt mala premsa i s'ha deixat d'utilitzar en general. 

No fa gaire us vaig parlar d'un llibre que em va regalar una amiga anomenat "El Naixement, costums i creences", de Joan Amades, publicat originalment al 1934.

Doncs precisament en un capítol fa un breu vocabulari de "llenguatge infantil barceloní".

Paraules que ja s'han perdut, en molts casos, i que és bonic de deixar escrites.

Aaaaa!!!: amençar.

A, a, a: desig d'anar de ventre

Babi, baba: avi, avia

Bibí: avi

Bobó: llaminadures

Buba: Mal, dolor

Bup-bup: gos.

Caca: excrements

Cucou: ou

Iai-iai: dolor

Mam: líquid

Mama: mare

Metes: pit, mamar

Nannar: passejar

Ninar: menjar

Nona: llit, dormir

Oh, oh, oh: bonic

Pam-pam: pegar

Papa: pare

Papar: menjar (verb)

Papes: sopes

Pipí: orinar

Pum: caure

Pupa: mal

Quienqui: avellana, atmella, nou

Tatà, tatanu: cavall, ase.

Teta: germana, mainadera

Tetè: joguina

Titit: ocell

xitxa: tall, carn.