dimarts, 19 de març del 2013

El cap de setmana que vaig veure Doctor Zhivago

M'hagués agradat que aquest post tingués un final diferent. Millor dit, potser m'hagués agradat no haver d'escriure mai aquesta entrada. Però la vida no sempre és tal i com esperes, això és una de les coses que he aprés aquests dies. 

Fa un mes, més o menys, vaig descobrir que m'havia quedat embarassada. Just quan volia, sense gaires problemes. Estava feliç, però amb precaució. Tot és molt inestable aquests primers mesos, en sóc conscient. Potser hauríem d'adaptar el nostre vocabulari i el primer mes hauríem de dir "m'estic quedant embarassada". Perquè al principi penso que és sobretot això, perquè no s'ha format ni tants sols embrió, no té ni batec de cor, només es va construint alguna cosa que al cap d'un temps es convertirà, llavors sí, en una mini vida, en un projecte de persona. 

Fa una setmana, un diumenge, vaig notar dolors com de regla, una mica forts. No em va agradar gens, la veritat. Però vaig consultar en alguns llocs i semblava normal. L'endemà vaig tacar una mica, molt poquet i vaig anar a urgències. 

"La sang no surt de dins. Sembla que està tot bé". 

Així vaig tornar a casa, més tranquil·la. De nou il·lusionada. L'endemà a la tarda vaig tenir més sang i de nou cap a Urgències. 

Nevava molt. Va ser dur perquè era al vespre i no em podien acompanyar, la meva parella havia de quedar-se amb la nena. Vaig fer tot el camí plorant i agobiada. Feia mal dia i tenia una mica de por que després cap taxi em tornés casa. Quan neva molt la majoria de taxistes es queden a casa.

El diagnòstic el mateix. "Tot segueix igual, torna només quan surti  sang com una regla o més". Va parar de nevar i vaig tornar a casa, de nou amb un diagnòstic que donava lloc a l'esperança.

I així vaig passar tot la setmana. Quins dies més dolents. Tot el dia anava al lavabo, seguia tacant però no molt. Tenia molèsties continues, però no molt fortes. Tenia moments de confiança, tenia moments que ho veia molt negre. He dormit molt. Feia llarguíssimes migdiades amb l'Ariadna. No tenia ganes de fer res. He oblidat moltes coses que tenia pendents.

Dissabte vaig tenir molts més dolors i després molta més sang ara sí, com una regla. Va ser com desfer un nus. Pensava que ja estava decidit i estava tranquil·la. Necessitava passar pàgina d'una vegada.

A Urgències, però, tot seguia igual. "Sí, amenaça avort, però encara està tot igual, no et podem dir més".  

Que dur. 

L'endemà, diumenge, va ser el dia que vaig tenir més dolors. Quasi semblaven contraccions de les del final de l'embaràs. Els dolors eren forts en els ronyons, sobretot. Estava estirada al sofà.

El meu home havia anat a buscar un munt de pel·lícules a la biblioteca, preveient el cap de setmana que ens esperava.

Han estat dos dies mirant Doctor Zhivago. Als migdies, just en el moment que els dolors eren més forts. No ho oblidaré. Estirada al sofà i mirant aquella pel·lícula tan pausada, veient les escenes de les estepes russes. Tot allò em va calmar molt. Poc a poc, a mida que avançava la pel·lícula els dolors remetien i la sang baixava i jo em tranquil·litzava.

El dilluns tenia hora amb la matrona. Era la primera visita de l'embaràs. La coneixia de l'embaràs de l'Ariadna. És una dona molt dolça i en veure-la a la consulta em vaig emocionar. Jo hauria d'haver anat contenta, sabeu? Hauria d'haver estat un moment fantàstic, però no. Estava trista i preocupada. Em va dir que sí, que tenia mala pinta. Però que a vegades hi havia gent que tenia hemorràgies els primers mesos, sense que representés res per al fetus.

Després em van passar directament a la ginecòloga. Em va auscultar i encara hi havia bosseta. Encara no s'havia acabat la història. Quines emocions més contradictòries. Volia acabar ja, si havia d'acabar, però és impossible no agafar-se a la mínima esperança.

Avui ha estat el dia, crec, definitiu. Avui he tret la meva bosseta.

La nit ha estat estranyíssima. L'Ariadna tenia pors (mai li passa), no podia dormir, estava neguitosa i ha dormit amb nosaltres. Al matí s'ha llevat ben d'hora i estava ploranera sense motiu. Ha vingut a la cuina a preparar l'esmorzar amb mi i plorava. No sabia dir-me que li passava.

He marxat a la classe d'euskera una mica trista perquè no la veia bé. Estava bé físicament i no tenia molèsties, al menys. Mentre durava la classe he anat un moment la lavabo. No sé perquè he decidit anar-hi. No tenia ganes de fer pipi ni res. Ha estat curiós. En eixugar-me he vist una espècie de coagul. Ho he tocat, perquè era gran i resulta que era dur, no es desfeia. Llavors he vist que probablement era la meva bosseta. Tot el que havia pogut construir el meu cos aquests dies. I m'ha reconfortat poder-ho veure. Ser plenament conscient del que era. Ha sigut com acomiadar-se. I ja està.

Fa poc he anat a buscar a l'escola a l'Ariadna i està de molt més bon humor. L'he pogut agafar amb braços una estona. Les dues ho enyoràvem. Li he dit que ja no estava malalta, que ara ja la podia agafar una mica. Ha somrigut.

Dimarts vinent tinc de nou hora al metge. La ginecòloga em tornarà a mirar. Ara ja estic molt més segura de que no trobarà res. M'indicarà que és el que he de fer d'ara en endavant per passar pàgina i que el meu cos es recuperi.

Els meus propòsits per els propers dies són humils: vull plantar unes llavors d'alfàbrega que vaig comprar l'altre dia al Lidl. Vull tornar a fer pa i tocar farina. Vull endreçar la casa.

Tot això ho comparteixo perquè tenia ganes i necessitat de posar-ho per escrit. Tot i que em fa una mica de por haver-me despullat massa. Perquè aquest bloc en un principi no tenia intenció de ser personal, però també penso que es bo no convertir en tabús aquestes coses. De la mateixa manera que hagués compartit el meu embaràs amb alegria i sense remordiments, també hem d'assumir aquestes coses que formant part de les nostres experiències de vida i que ens fan créixer. Que passen més sovint del que ens creiem.

També espero que algú li serveixi el que he escrit. Algú que estigui passant per el mateix, pugui sentir-se una mica acompanyat.

Algú ha tingut un avortament espontani els primers mesos d'embaràs? Us vau recuperar ràpid de tot plegat? Si teniu ganes de compartir-ho, us ho agrairé. Tinc ganes d'informar-me. 

17 comentaris:

  1. anna... em sap greu, molt de greu. I puc entendre bastant els teus sentiments.

    Jo he patit un abortament, abans de ser mare. El meu embrió, el que tant desitjava que creixès dins del meu cos, no tenia batec. Com que era molt petit (6 setmanes) vaig abortar a casa, amb les indicacions del meu ginecòleg. Va ser dur, però com bé dius, va ser la manera de fer "borrón y cuenta nueva".
    Em vaig recuperar perfectament, em va dir el ginecòleg que esperés tres mesos a intentar embarassar-me de nou, però al cap de dos la Maria ja venia de camí ;)

    Quan esperava el meu segon fill també vaig tenir importants pèrdues que em van fer estar quatre mesos al llit. Aquestes eren degudes a un segon embrió que no va tirar endevant. També van ser quatre mesos d'esperança, però de voler acabar d'una vegada per totes: el meu embrió anava creixent, però el que volia sortir no acabava de fer-ho i jo necessitava que tot passés. Van ser quatre mesos molt durs, i més amb la meva filla gran (gran!! 19 mesos!!) que no entenia per què la mama no podia sortir del llit...
    Al final tot va valer la pena, el meu segon fill va arribar al món sa i estalvi, així que el final va ser feliç.

    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Esther, em va molt bé conèixer altres experiències. Deu n'hi do, n'has tingut de tots colors! Per sort ja sé que tot ha tingut un final molt feliç!

      Crec que hauríem d'explicar-ho tot en conjunt, de vegades s'evita parlar dels que no van bé. Cadascú es molt lliure d'explicar el que li vingui de gust, és clar. Però si en parlessim de totes les experiències gestacionals, unes que arriben i d'altres que no van bé, però històries i embarassos, al final, potser es normalitzaria d'alguna manera, tot i la duresa.

      Elimina
  2. Ostres bonica, quin greu! Una abraçada molt i molt forta.

    ResponElimina
  3. Deu n'hi do....
    És una experiència molt dura.
    Jo no he viscut en les meves carns, he tingut la sort que tot anés bé, però em puc fer una idea del patiment que deu haver suposat per tu. Sobretot la incertesa en que t'has trobat...
    Trobo super pertinent la frasse de "m'estic quedant embarassada", tens raó! A vegades es dona per fet que tot ha d'anar bé des que es veuen les dos ratlletes i no sempre és així.

    Jo penso que el fet d'haver viscut aquest procés de manera molt intensa, molt carnal, tal com ho expliques, vivint-ho tots intensament, per una banda et deu haver comportat més patiment però almenys no ha estat un abort fred i asèptic, com ho són molts.

    M'has fet recordar, ara hi he pensat, que la meva padrina (ara feia temps que no sortia a tema!) també va viure una història molt similar a la teva!!!!
    M'ho va explicar quan jo encara no estava embarassada:
    Un dia, rentant la roba interior (a mà), es va trobar una mena de coagul com el que expliques, que tampoc es desfeia i quan s'ho va mirar d'aprop, diu que li va semblar veure una forma d'embrió i tot, molt petit. Li va sobtar perquè ella no havia tingut dolors ni sangrats, ni es pensava que estés embarassada.
    El va guardar un temps i tot, fins que es va fer malbé.

    Bé, perdona el rotllo.
    Molts ànims i abraçades per tota la familia!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida de la teva padrina em té al·lucinada...sempre té un història per cada experiència! Hauria d'escriure un llibre! Jo vaig estar pensant en guardar-ho, però no m'imaginava com fer-ho...en mig de la classe a més...total que no va ser possible. Tan de bo m'hagués passat a la consulta, així ho haguessin analitzat.

      Jo crec que a partir d'ara diré això de "m'estic quedant embarassada", fins que li bategui el cor...de fet és com m'he sentit aquesta temporada, el que més s'ajustava a la realitat.

      El procés ha estat dur, sobretot aquella setmana, però per sort mai estas 24 hores trista. També hi ha hagut moments bons i, ben mirat, no me'n penedeixo. M'hagués agradat que sortís bé, és clar, però potser tot això s'ha donat perquè a la cantonada vindrà alguna cosa...d'alguna manera penso que potser haurà valgut la pena esperar una mica.

      Elimina
  4. Ho sento molt. Crec que has estat molt valenta d'explicar-ho. Però també penso que segurament la manera com ho has enfocat et pot ajudar a superar-ho. Els petits tenen un sisé sentit per això la teva estava neguitosa pel matí. Sabia que alguna cosa passaria... La meva iaia sempre diu que les coses no passen sense un perquè. Segurament hi havia alguna cosa en el desevolupament embrionari que no acabava de rutllar. I la natura que és molt dura però molt sabia va decidir atuarar-ne el creixement.
    De tota manera em sap molt greu. Una abraçada molt forta i molts petons!!!1

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, pel que he sentit la majoria d'embarassos que no tiren endavant els primers mesos és per problemes cromosòmics. Això et tranquil·litza una mica, perquè no vull estar embarassada o dur al món una vida a qualsevol preu, això ho tinc força clar.

      L'Ariadna ho ha notat molt. De nou està restrenyida (cada cop tinc més clar que això te a veure amb temes emocionals) i mimosa. Però hi posarem remei. Avui no ha anat a l'escola i estarem les dues juntes. Ara ens anem a esmorzar. :)

      Elimina
  5. Bonica em sap molt de greu! Què malament que t'ho debies passar, sobretot per aquesta incertesa i aquest agafar-se a l'esperança... és dur. Ostres quina merda no poder abraçar-te!

    Pobrissona l'Ariadna. I tant que l'estómac i els intestins reaccionen amb les emocions! que m'ho diguin a mi que cada cop que comença el curs vaig amb descomposició! I no millora amb els anys!

    Un petonàs!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, noia. Ara l'Ariadna segueix arrossegant els seus petits problemes estomacals. Espero que aquest cap de setmana de primavera ho sol·lucioni tot una mica. Petons.

      Elimina
  6. Acabo de llegir el teu post, estic molt emocionada. Una tendra abraçada Cira ;-)). Em sembla molt bé, si així ho has volgut, que comparteixis aquesta experiència amb nosaltres. Per mi, que no hi he passat és un aprenentatge molt gran. Està molt bé que podem trencar els tabús que el patriarcat ha anat imposant al llarg del temps. Així ho penso, de debó! La maternitat també és això, no?

    De nou, un petonàs molt afectuós!

    M.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si això és maternitat o és aprendre sobre la feminitat, sobre els nostres cosos. Aprenem amb els anys a tot el que podem donar de si i tot el que no i és bonic.

      Una abraçada, m'has acompanyat molt aquests dies (visca les noves tecnologies!)

      Elimina
  7. Molts ànims, wapa. En el meu cas, a la segona FIV, vaig tenir la certesa de que per uns dies alguna cosa havia arrelat...però no em vaig poder despedir com tu. Ara toca recuperar-se i cuidar-se. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin pal, oi? Per sort sempre hi ha algun que arrela, com el teu petit, que va voler quedar-se a la teva panxa.

      Elimina
  8. Quin post tant tendre, se m'han posat la pell de gallina. No sé massa què dir que no t'hagin dit ja, molts ànims!
    Petons

    ResponElimina