dimecres, 31 d’octubre de 2012

Mares ignorants, dones culpables

Aquest és el títol (Madres ignorantes, mujeres culpables) del llibre que acabo de consultar per Internet. L'autora és Irene Palacios. Com acostuma a passar en google books no hi és tot, però si prou com per fer-nos una idea. El llibre el conec gràcies a l'Onavis...( no s'ha acabat tot amb el congrés, això no ha fet més que començar! seguim conspirant ella i jo, i ens enviem informació privilegiada, que ho sapigueu! ;)

En el llibre es parla sobre la maternitat a principis de segle a l'Estat Espanyol. Fou aquella una època important per l'Estat. Fa ben poc comentava el moment en que es posaren en marxa els engranatxes per la posada en marxa de l'Estat Modern. Avui parlaré de les últimes parades del viatge, de quan es va donar forma definitiva. 

A principis de segle, es van començar a posar en marxa una sèrie d'iniciatives per millorar la vida de la gent, tot d'estructures que serien els embrions de l'actual Sistema del Benestar.

Tot aquest interés per millorar la vida de les classes populars sorgia de l'enomenat Segle de les Llums o Il·lustració. Entre els segles XVII i XX a tota Europa un moviment intel·lectual de gran abast va emfatitzar valors humanístics i de la bondat del home. 

És en aquella època quan la ciència va començar a esdevenir l'eix principal del coneixement. També llavors es va començar a denunciar tot el que estava revestit per superstició i que no es podia provar. La medicina va esdevenir una de les disciplines cap-dalts per millorar la qualitat de vida de les persones. La higiene va ser considerada un instrument de primer ordre per acabar amb moltes de les malalties endèmiques.

Així explicat sembla que fos un època gloriosa per a l'humanitat i en certa manera fou així. No podem negar que fruit d'aquest esperit higienista i de medicalització s'aconseguí atacar d'arrel l'alta mortalitat infantil. Però com tot, va tenir una part fosca que també és bo subratllar.

Les dones i la forma com viviem la maternitat fins llavors va ser fortament atacada. El món femení era considerat bàsicament empíric i afectiu, en contra del dels homes, racional i científic. El segon, com podeu suposar, era el positiu i cap on havia de tendir el món femení. 

Es llavors quan es va començar a definir una bona mare, en el moment en que tothom va tenir clar com era una mala mare. En resum, abans de res vam ser males mares. Quan es va decidir que una bona mare és la que es queda a casa? Doncs quan les dones van començar a treballar fora de casa, fins llavors ningú se'n havia adonat.

A. Lopez Nuñes, l'any 1914, per posar un exemple, escrivia: 

"La permanencia de la mujer durante todo el día en el taller o en la fábrica destruye el hogar doméstico. Imposible es, en efecto, que pueda cumplir sus obligaciones de esposa y de madre. La mujer que sólo está en casa durante breves horas destinadas a la comida y al sueño: ni el marido no puede ser atendido como merece, ni los hijos criados y educados conveientemente, ni el hogar doméstico arreglado con aquella limpieza y compostura que son garantía de salud, de alegría y de bien estar"

Les dones eren, en resum, les úniques culpables de l'alta mortalitat infantil (els homes no tenien res a veure, ni la pobresa, ni les desigualtats, que va). 

"Muchas madres son inconscientes verdugos de sus propios hijos, porque la ignorancia les lleva a cuidarles mal, a vestirlos peor, a darles de comer antes del tiempo, (...) y por último, a criarles con la negación absoluta de todo precepto higiénico".

La solució davant de tanta incapacitat fou l'educació d'aquest cúmul de incompetents. 

"Las mujeres de pueblo ineducadas son como la tierra inculta, que da toda suerte de hierbas locas, pero que es mas productiva cuando se trabaja".

Una educació, evidentment, destinada a ser millors mares (no millors persones)

En resum, suposo que coneixereu la frase també típica de l'Il·lustració, "Tot per al poble, però sense el poble". Doncs en el cas de les dones això era encara molt més patent.

Tot per a les dones, però sense les dones. L'educació, la instrucció, tot el que tenia a veure amb la maternitat es va medicalitzar i, sobretot masculinitzar. La visió que es tenia era en el millor dels casos fortament paternalista, en els pitjors directament matxista.  

Al fil d'això us explico una història d'una senyora que vaig conèixer a una illa perduda de Chile. L'illa era petita i estava a unes hores de distància de l'Hospital (situat en una altra illa).  En la seva comunitat era una espècie de capdill. La dona a qui tothom preguntava, la que s'encarregava de dirigir una mica el cotarro, vaja. Era de decendència india i tota l'autoritat que tenia li venia de família. Ja la seva mare havia estat una líder al poble i, entre altres tasques havia exercit de llevadora. Jo li vaig preguntar com s'arreglaven ara per parir (tant lluny com estaven de l'hospital). Sembla que estaven obligades per llei a anar a l'hospital una setmana abans de sortir de comptes. Evidentment ningú demanava l'opinió a cap de les dones d'aquella illa com volien parir. Es més, com penseu que es devia sentir ella, tota una autoritat entre els seus, quan anava a la ciutat? Doncs petita i vulnerable sense poder de decisió en un ambient on els metges eren els amos. 

Així imagino que es devien sentir també les dones que a principis de segle van veure com els metges entraven com apissonadores a manar en tot el referent de la salud dels seus fills. No nego l'utilitat dels coneixements, només suggereixo que potser hagués valgut la pena tractar amb respecte a les dones, adonar-se que no són les úniques responsables de la vida dels infants i, sobretot sobretot, donar-los la paraula, deixar que donessin la seva opinió i tenir-les en compte. No erem, com deia més adalt, "la tierra que hay que trabajar", nosaltres també som treballadores de la terra, subjectes racionals. Probablement les coses haguessin estat d'una altra manera si ens haguessin donat la paraula. 

Com deia en la presentació que vaig fer a Lleida i com he comentat en el bloc en més d'una ocasió: degut a aquests comportaments, avui en dia moltes dones seguim amb un intern sentiment d'incapacitat tan arrelat que és difícil fer-li front. I encara ara, encara que sembli mentida, ens hem de sentir com ens tracten alguns professionals de la salud, com si fóssim menors d'edat.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Estic posseïda!

Després de tants posts parlant de feminisme i bla, bla, bla...ja va sent hora que faci una confessió. A veure si possant les idees per escrit em serveix d'alguna manera de teràpia. 

Fa temps que em ronda una idea pel cap. Un esperit malèfic s'ha apoderat de la meva ànima o alguna cosa així. Probablement des del mateix dia que vaig arribar a casa de l'hospital amb la meva filla en braços. És l'esperit de la "mama perfecta amargada".

Abans de ser mare em fixava en les dones grans, que s'havien quedat a casa cuidant dels fills i del a casa, que no treballaven i les veia sempre una mica amargades, una mica tristes, sempre parlant al marit una mica malament, com retraient-los alguna cosa. Eren cosa d'una altra época, pensava.

I jo, aquí on em veieu, doctora en història, he sigut mare amb 30 anys, no molt gran però prou com per saber les coses que m'agraden i les que no, per tenir un personalitat formada i, pensava, preparada per assumir la maternitat sense que em desdibuixés.

I bé,en certa manera ho he aconseguit, ha afegit a la de coses boniques de la meva vida, una filla meravellosa. Però a vegades, no ho puc negar que apareix l'esperit malèfic. I vull tenir la casa perfecta i vull ocupar-me de tot i penso que ningú ho farà millor que jo. Com exemple un botó: l'altre dia, amb unes angines de cavall, estirada a llit sense poder llevar-me, vaig aixecar-me un momentet per regar les plantes i per posar farina a la meva massa mare.

El pitjor però d'aquest esperit de "mama perfecta amargada" és la sensació que s'apodera de tu que el teu marit no és capaç, ni de conya, d'ocupar-se de les coses que t'ocupes. I a vegades, li parlo malament, com amb una mica de superioritat, veig en mi reaccions com les de les mares que jo abans veia en la distància, amargades i atribuia tot plegat a que no pensaven prou en elles mateixes. I resulta que ara em veig a mi mateix així, de tant en tant.

L'altre dia me'n va fer adonar el meu home. Em va dir que a vegades semblava que interpretés un paper. El paper de "mama". I mira, no li vaig poder dur la contraria. Potser val més que ho comenci a assumir.

Perquè jo, confesso que no sóc gaire bona per les coses de la casa. Ell ho fa molt millor. És més endreçat i si vols tenir la cuina neta de veritat (en profunditat) més val que li deixis fer-ho a ell. Ell va ser qui em va fer descobrir que les portes dels armaris també s'enmbruten (ni idea, noies, no en tenia ni idea!), que el lavabo s'ha de netejar cada setmana inpepinablement o sinó queda tremendo i així infinitat de detalls que jo, que feia anys que vivia en un "pis compartit" i que de petita era d'aquestes que no feia res a casa, doncs no en tenia ni idea.

No noies, jo per molt que em pesi, no puc asseure'm a petar la xerrada amb altres mames i començar a criticar la de "coses que fa malament el meu marit a casa", no puc, mira, perquè seria mentida. I a vegades veig a moltes mares delectant-se una mica en la incapacitat masculina, com una manera d'afirmar-se en la seva propia capacitat.  Així no anem gairebé, la veritat. A vegades sembla que només ens valorem per com de bé fem les coses a casa, encara avui en dia, encara a principis del s. XXI. I ens sentim heroïnes invencibles, si fem les coses de casa perfectes i a sobre la feina i a sobre els fills.

Doncs res, potser que comenci a assumir que de mama perfecta res de res, que a casa els rols típics no es compleixien. Que qui sap de neteja i ordre és ell i que jo sóc la que arreglo l'ordinador quan fa falta. 

A veure si faig un procés de exhorcisme necessari faig fora la maleïda "mama perfecta amargada" i em relaxo. I de pas, gaudeixo de la maternitat compartida, que és molt millor que fer-ho sola.

I vosaltres, heu sentit que no ereu vosaltres mateixes de vegades, us heu sentit poseïdes per "la mama perfecta amargada"?

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Les que sostenen el món


 Els dies previs al cap de setmana del Congrés de Lleida, vaig estar llegint alguns llibres que pensava m'ajudarien una mica a situar-me en certs temes. A la llibreria que vaig anar vaig trobar un llibret molt petit i baratet on s'explicaven les experiències de diverses assemblees feministes, sorgides dins del moviment del 15M a diversos llocs de l'Estat (es titula: Revolucionando. Feminismos en el 15M). Tenia curiositat per veure com encaraven els problemes de conciliació i de la cura en el feminisme del s.XXI.

Tot i que he de dir que no parlen en cap moment del nostre tema específicament, sí que hi ha molts conceptes que m'han semblat molt interessants i que us explicaré a continuació. Penso que aquesta entrada és una mica un complement de la que vaig fer fa uns dies, sobre autoritat i poder, i continuació de la que va fer la Mirashka sobre els índex de natalitat. Espero contribuir de nou a la reflexió i el debat.

Les dones som la meitat de la població mundial, fem 3/4 parts del treball (assalariat o no) i tant sols posseïm el 1% de la riquesa i de les terres. 

Com s'expliquen aquestes dades? En el llibre he conegut el concepte "economia iceberg"; aquestes paraules serveixen per explicar com som les dones les que amb el nostre treball remunerat o no remunerat a les llars i les comunitats, sostenim el sistema i actuem de coixí davant les retallades que es produeixen. Nosaltres, les que a través de la intensificació del nostre esforç actuem de base dels reajustos. 

Exigim (diuen les noies del llibre) que el sostemient de la vida de les persones sigui una prioritat indispensable en el funcionament de la nostra sosietat. 

Afegeixo jo, que si les preocupacions dels polítics giressin entorn de la vida, de la seva cura, del seu benestar, de la seva dignitat; si aquesta fos la seva prioritat, no dubto que tots seriem més feliços i viuríem millor. 

Però tot gira cap a una altra direcció ara mateix i sembla que encara trigarem en veure la massa de gel de l'iceberg que hi ha enfonsada sota l'aigua.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Uns dies a la vida de lamama

Dijous lamama plorava a l'autobús, amb la filla a la falda. Lamama tenia unes angines de cavall, un dolor com feia temps que no tenia, però no havia tingut més remei que anar a buscar la seva filla a l'escola, perquè ningú podia fer-ho per ella. Just aquell dia a la nena se li havia ficat al cap que es volia quedar jugant, però no podia ser i la filla va perdre els nervis i va patalejar i va plorar i no volia caminar, va tenir, resumint, una ravieta de manual. Però aquell dia la mama no podia afrontar-ho. Així que el camí d'autobús, la filla seguia cridant i a la mare li van començar a caure llàgrimes. Es sentia sola i superada. Ja sabeu com és això, quan comencen a caure les llàgrimes, ja no hi ha manera d'aturar-les. 

Ara lamama està eufòrica. Ja han passat uns dies i està davant de l'ordinador escoltant els Smiths i pensant en el munt de projectes que té ganes de tirar endavant.

Que ha passat entre aquests dos dies? Doncs amb una paraula es pot resumir: PediaTic!

El dia següent del terrible dia, lamama es va recuperar de manera gairebé miraculosa i va poder agafar el tren tal i com ho havia previst. El viatge en tren, 3 hores de soledat i de descans, va ser reconstituient. Necessitava una mica de distància, d'estar sola, de llegir i de pensar. En arribar al destí es va trobar amb la seva amiga. 

La sensació és que des d'aquell moment, en dos dies, no ha parat de parlar, de compartir, de rebre bones vibracions per tot cantons. Les bones vibracions ja van començar en arribar aquella nit a Lleida, sopar amb l'amiga blocaire i el seu home, una magnífica pizza, parlant de qualsevol cosa. 

El dia següent, el gran dia. L'equip que formaven lamama i l'Onavis va arribar a la trobada i va posar una mica de distància. Allò era massa! Tot tant ben organitzat, amb gent amb un poder de comunicació tan increïble i elles dues com dues nenes petites, una mica. Els nervis a flor de pell.

A lamama li va canviar la perspectiva a l'hora del dinar, quan va conèixer a les altres mames blocaires que compartirien escena amb ella. Es va reconèixer i veure reflectida en totes elles.

En el moment de la presentació els nervis ja gairebé havien desaparegut. Si teniu ganes de veure les xerrades, podeu clicar a l'enllaç! (La nostra xerrada es troba al vídeo titulat Taula de Crianza).

Després un sopar que va donar per a molt. En acabar el sopar, va arribar a una habitació d'hotel que no s'acabava mai i l'endemà un gran esmorzar i tornada a casa. Allà l'esperava la seva filla, semblava més alta, més ocurrent, més parladora, en definitiva, més gran! Però si només havien passat dos dies, com podia ser?



dimarts, 16 d’octubre de 2012

El Pa

Avui és el dia Mundial del Pa. Jo darrerament tinc una relació intensa amb aquest producte alimentari. Fa un temps vaig escriure sobre la meva estimada massa mare. Allà està, dins la nevera. La faig servir tant com puc i a casa intentem sempre prendre el pa fet a casa. Ja m'estic convertint en una experta. 

El pa és farina i aigua. 

La farina pot ser de innombrables cereals (blat, ordi, civada, etc, etc). S'hi poden afegir productes de gairebé qualsevol classe, llegums (farina de mongeta, llenties, remolatxa, patata), cervesa, làctics (iogurt, llet, formatge), ous. És pot fer amb llevat o sense, es pot fer dolç o salat. Es pot coure al forn o al foc. És impossible anomenar totes les possibilitats.

El 90% del planeta viu bàsicament gràcies a aquesta combinació d'aigua i farines cuites. La gran majoria es fa a casa. Em sembla que també un percentatge molt elevat d'aquest pa fet a casa l'amassen unes mans femenines. 

Dins de la quantitat de feines que s'han de fer pel manteniment de la família, un dels més importants és la producció de pa. 

Per veure que representava el Pa en el nostre dia a dia us penjo una capítol del programa Històries de Catalunya. L'emissió és del 2005. El programa el feien a TV3 i crec que és de les millors aportacions audiovisuals a la divulgació històrica, de debó. Acostumo a ser força crítica (massa potser), però aquest programa el veia molt a gust.

M'agrada perquè parla de la quotidianitat i perquè expliquen els documents que es fan servir i t'ajuden a entendre no només la història, sinó com es fa aquesta història i com s'arriba a certes conclusions.

En concret en el capítol que us enllaço parlen de l'alimentació. Us convido a mirar-lo a partir del minut 14 (és a dir, un quart d'hora tant sols, perquè dura 30 min.). Parlaran de dues històries que em semblen molt interessants.

La primera explica com organitzava els àpats una dona al segle XV a Barcelona. Quina era la llista de la compra, con comprava i, el més impactant per mi...la quantitat de pa que es consumia i que ella mateixa (i els seus servents) amassaven diàriament.

La segona història explica fins quin punt el pa era fonamental per a la gent i com la especulació del pa va provocar una revolta de gran abast a la ciutat. Aquesta segona història ens recordarà a altres temps, no tant llunyans. Qui diu especulació amb el preu del pa, diu jugar amb la salud de la gent, diu injustícia.Totes les èpoques n'hi ha hagut, oi?



Per acabar, unes paraules de nou, perdudes en la imensitat de la història i que ens apropen a una vida de fa molts anys, d'una mare com nosaltres i el seu fill. Encongeix el cor, però ens apropa al fil de la història, amb el pa com a eix.

En una inscripció del temple de Enlil, a l'antiga Mesopotamia, una mare que ha perdut al fill li demana al deu...

"Al meu petit, que tant sols menja farinetes, doneu-li farinetes. Doneu-li pa fet per a ell. Doneu-li el meu pa especial de Ekur". 

Una abraçada i feliç dia del pa a totes aquelles mares que amassen el seu dia a dia.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Autoritat o poder

La lluita pel reconeixement i la igualtat de la dona en la nostra societat ha estat llarga i, com dèiem en l'anterior post, encara li queden esglaons per pujar. Des de las sufraguistes anglosaxones del segle XIX fins a l'actualitat les corrents i propostes han estat diverses i han nodrit els nostres pensaments i les nostres maneres d'actuar com a dones. 

Entre les diferents corrents de pensament feminista n'hi ha una d'anomenada Feminisme de la diferència, sorgida cap a la dècada dels 70 i que va ser un pas més enllà de les simples demandes d'igualtat que s'havien fet fins aquell moment. El feminisme de la diferència advocava per reconèixer a les dones com subjectes diferents respecte els homes i valorar allò de divers que podien aportar a l'humanitat. En altres paraules, va significar un revalorització de l'experiència femenina.

Com en tot, aquests noves idees van ajudar a la reflexió sobre qui són i com són els homes i les dones. En gran part, moltes de les idees que es difonen des de l'anomenada criança natural o respectuosa parteixen del feminisme de la diferència. 

Una de les qüestions més interessants sobre les que van reflexionar fou les diferències entre AUTORITAT i PODER. Us intentaré explicar en les meves paraules (i sense ser massa experta en el tema) com ho entenc jo. 

El poder és unilateral i s'exerceix d'a dalt a baix. Jo tinc poder per damunt vostre. El poder s'exerceix moltes vegades sota coerció i amb cert grau de violència.

L'autoritat, en canvi, és bilateral. Per tenir autoritat algú me l'ha de concedir. La gent decideix que jo tingui autoritat i jo decideixo exercir-la. Per tenir autoritat s'ha de generar espais de confiança i reconeixement.

Des de les feministes de la diferència consideraven que l'autoritat era femenina i el poder era la manera de coerció típica masculina i patriarcal. Jo personalment crec que el poder apareix en escenaris també tradicionalment femenins, com és la família. 

Crec que és innegable que des de bon principi els pares i mares tenim el poder dins de les nostres cases. Estem situats per damunt dels nostres fills. L'autoritat és molt més difícil d'obtenir-la i cal que ens la guanyem. Considero que l'objectiu d'un nucli familiar és que és generi la confiança necessària per part dels fills per atorgar als pares l'autoritat.

En les relacions amb la meva filla sóc conscient, cada cop més (ara que cada dia és una petita lluita), de fins quin punt puc exercir el poder. Puc fer amb ella el que vulgui i ella, que només em té a mi, és capaç de perdonar-m'ho tot (de moment). No m'agrada aquesta sensació, mai l'havia tinguda. Faig el possible al llarg del dia per no fer servir el meu poder, sinó guanyar-me l'autoritat. Fer servir la raó i grans dosis de paciència. M'asec, parlo, raono tot el que és possible raonar. Ara, cada dia tot és posat en dubte. Si a qualsevol cosa li diem que no pot ser li costa molt mantenir la calma, es posa nerviosa, plora, crida. Jo intento entendre-la i escoltar-la. Dir que no si és imprescindible, però sempre tenint-la en compte. Ja sé, és la època, conec bé la teoria dels "terribles dos".

Però alguns dies estàs més cansada, has tingut un mal dia, has estat bregant amb una petita persona que està definint-se i que necessita reafirmar-se a cada moment i se t'esgoten els recursos. A vegades l'agafo per banda i me l'enduc per la força d'un lloc o li crido massa. No m'agrada saber que sempre finalment sempre, si jo ho vull, puc acabar guanyant la partida. 


Per altra banda, penso que jo sóc una persona conscient, que intento fer les coses bé i que tinc certa estabilitat emocional. Normalment sé quan m'he passat i ho reconec sense problemes. Però m'espanta pensar en les cases que viuen en una situació social d'exclusió, per exemple, o en aquelles llars que passen una situació econòmica o emocional difícil, com deuen fer front a aquests moments quan no tenen les eines emocionals suficients per afrontar-ho. 

Seria importantíssim poder ensenyar cadascú a casa nostre les alternatives als crits, amenaces i càstigs. Ajudar amb el nostre granet de sorra a que els nostres fills siguin adults responsables i que sàpiguen exercir l'autoritat com cal. El món seria molt millor.

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Damnificades de l'Estat-nació.

A tot el món occidental ja fa uns segles va tenir lloc un canvi estructural importantíssim. Va afectar sobretot a les estructures de poder i les jerarquies.  Com gairebé sempre a les dones ens va tocar el rebre. Parlo de la construcció de l'Estat modern, també anomenat Estat-nació. El fenómen és de gran abast i jo no el conec en tota la profunditat necessaria ni molt menys. Però provaré de parlar-ne una mica, tot i la complexitat.

La frase que podria resumir-ho tot és d'origen francès: Un roi, un loi, un foi. Una llei, un rei i una fe, però no només. També una sola llengua, una sola cultura, i una sola veritat. En altres paraules, es va arribar a la conclusió que per a que un estat funcionés havia de ser homogeni en tots els sentits. Des de finals de l'Edat Mitjana s'anava gestant el gran canvi. Es van començar a burocratitzar, ordenar i classificar totes les facetes de la vida.

I que té a veure això amb nosaltres? Doncs que a l'hora que es construïa l'Estat modern, es va començar a ordenar el coneixement. Es va constituir les universitats com els únics llocs on s'ensenyaria el saber oficial. En altres paraules, es va destriar el que seria el coneixement oficial i el no reglat, que acabaria considerant-se inferior, és clar.

Fins aquell moment el tema del naixement estava poc o gens regulat. Allò era cosa de dones i eren elles les que s'encarregaven de certificar el neixament d'un nen, entre moltes altres coses. El que passava dins de les habitacions durant el part només elles ho sabien. 

Però el coneixement de les llevadores i les dones que atenien al part va començar a qüestionar-se molt seriosament. Per una banda, perquè no era un coneixement oficial. Qui acreditava que aquelles dones no eren bruixes? I encara més important, com ens podíem refiar de la paraula d'una dona a l'hora de dir qui és l'hereu?

Tota Europa, tard o d'hora va patir l'onada racionalitzadora i burocratitzadora.

Per poder exercir com a llevadora s'havia de passar un examen a una Universitat davant d'un tribunal masculí.

Per poder certificar un naixement havia de passar el vist-i-plau d'un home.

En resum, tot allò que venia de la mà d'una autoritat femenina era posat en dubte i per tant, allò femení era qüestionat.

Els seus coneixements eren no reglats, no oficials i, per tant, desestimats, en els millors dels casos. En el pitjor, eren dutes davant del tribunal de la Inquisició sota l'acusació de bruixeria.

Això no va tenir conseqüències de seguida ni a tot arreu de la mateixa manera. De manera desigual es va anar deixant sentir la mala imatge de les llevadores i dones sanadores en general. En una forquilla que va des del segle XV fins el XVII més o menys a tota l'Europa occidental es va acabar amb el poder de les dones en aquests àmbits (un dels pocs on en tenien).

Els efectes col·laterals els van sentir totes les dones. Perquè van deixar d'existir exemples de dones amb autoritat i que fossin respectades pels seus coneixements en el si de les comunitats. L'autoritat femenina va anar perdent valor.

Les conseqüències les sentim encara avui en dia. La falta d'autoestima femenina ha calat fons. La paraula incompetència ens ha quedat gravada en el subconscient. Massa vegades ens sentim incapacitades per a tasques que fins fa pocs segles eren competència només nostre.




Ara ha començat una època nova, en que es revaloritzen els coneixements forjats al marge de la oficialitat. Comencem a prendre consciència de les nostres responsabilitats i capacitats. No hem de buscar totes les respostes en els demés, en els metges o en els manuals de "com ser mare" (per cert, curiosament en gran mesura, escrits per homes).

El primer que hem de fer per ser bones mares és creure en nosaltres mateixes. 

(Bona part de les idees i argumentar i que he fet servir per l'entrada l'he extret del llibre "Sanadores, matronas y médicas en Europa. Siglos XII- XX". Molt i molt recomanable per a tot aquell que vulgui profunditzar i conèixer exemples concrets del que he explicat).

divendres, 5 d’octubre de 2012

Consells que no cal tenir en compte

És la primera vegada que em passa. 

Una amiga molt propera té una vida que li creix per dins. Un projecte minúscul de persona.

Fa 20 anys que ens coneixem. En aquella època no teníem ni idea d'on ens duria el futur. Estàvem plenes d'energia i il·lusió. Devoràvem coneixements, llibres i idees. Suavem amor i ganes d'estimar. Ara ja som una mica més grans i les coses ens han sortit prou bé.

Qui ho havia de dir aquells dies estudiant matemàtiques a l'estiu que tants anys després jo t'escriuria un post dedicat al meu bloc? Si ni tants sols hi havia internet!! I seria per parlar dels nostres fills. Increïble. Quina il·lusió.

Perquè aquesta entrada? Doncs per prevenció. Ara ho veureu. Com qui es pren el darrer cigarro ben a gust abans de deixar-ho definitivament. Jo vull deixar el vici de donar consells.

Un defecte molt comú entre les mares. Em poso a donar consells com un a boja i és terrible. M'agradaria no caure en aquest error tan habitual també amb ella.

Així que se m'ha acudit fer servir aquest espai per fer-li un petit regal que espero que m'ajudeu a completar. 

La idea és que penseu ben pensat quin consell donaríeu a una futura mare si només en poguéssiu donar-ne un. 

D'aquesta manera jo també només donaré un consell (et prometo que serà l'únic que et donaré, si no és que tu me'n demanes)

Nena, escolta molt bé això que t'hem de dir la tribu de mames virutal!!

El meu consell personal e intransferible és que 

No segueixis cap consell, només fes el que tu consideris millor en cada moment. 

Apa vinga, ara us toca a vosaltres!

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Sense límits

El món simbólic de l'Ariadna és ara mateix unes deu o dotze vegades més gran que el nostre. El nostre petit i atrofiat món simbòlic d'adults avorrits. Sembla que no pararà de créixer fins als 3 anys, quan suposo que el seu univers intentarà acomodar-se a la nostra "realitat".



Ara mateix per l'Ariadna tot és possible. Si de cop un home es posa a volar al mig del carrer li semblaria la cosa més normal del món. 

De fet, ella vola de manera habitual. Es posa a corre al meu costat batent les ales seriosament, amb convicció. Si ho proveu veureu que gairebé podeu elevar-vos una mica del terra. Ella ho creu fermament.

Per altra banda, heu de ser conscients, si voleu entendre el seu món, que el que no es veu, no té perquè no estar allà. Per exemple, darrera de cada porta tancada, de cada lloc fosc pot haver-hi un llop esperant. Heu d'anar amb molt de compte i estar dipossats a apretar a corre en qualsevol moment.

Ahir, sense anar més lluny, li va sembla veure dins del forat d'un arbre una nena. Li vam donar menjar (suculentes fulles verdes) i li vam cantar unes cançons (amb ball inclòs).

És més, a vegades el que tu veus a simple vista és en realitat una altra cosa. A que no sabieu que, a vegades, els arbres són persones? Unes grans persones. Avui de camí a casa hem vestit alguns arbres amb els tovalloletes humides i el jersei vermell de l'Ariadna. 

També li ha pujat una formiga pel braç, però ha hagut de sortir corrents. Sembla que "volia la mama".

Heu de tenir clar, per altra banda, que els objectes inanimats no existeixen. La lluna, per exemple, quan no hi és està a casa seva (amb la mama, és clar).

I així anem passant els dies descobrint que més enllà del avorrit món dels adults hi ha mil·lers de móns que sense l'Ariadna ens haurien passat desapercebuts.


dilluns, 1 d’octubre de 2012

Us animeu?

Em decideixo a reproduir l'entrada que he fet al bloc del Club de les mames lectores, perquè em fa il·lusió que arribi a més gent, a veure si hi ha més mames que s'animen a llegir aquest novel·la. Per a les que no sapigueu el funcionament el club, es tracta de llegir una novel·la juntament amb altres lectores (mames o no) i anar parlant-ne al bloc. Jo proposaré alguns posts i anirem fent safareig. Quan totes l'hàgim acabat fem una conclusió final, per veure que ens ha semblant.

Val la pena, és una lectura fàcil i amena (això sí, trista, adverteixo), però sobretot ho faig perquè tinc moltes ganes de donar a conèixer la figura de l'autora, Pearl S. Buck.

A qui li importa la vida d'una humil mare anònima que va viure a principis de segle a algun racó perdut de la Xina? A la seva vida no hi va passar res massa diferent que a la resta de mares del seu voltant. Una vida dura i treballada més. A qui li interessa? Doncs a molta més gent de la que podem pensar. A nosaltres per exemple. Perquè podem sentir-nos properes a tantes coses, perquè compartim tants anhels i tantes preocupacions, perquè sabem que és tenir un fill propi entre els braços, estimar-lo i buscar el millor per ell. Probablement mai ens trobarem amb els problemes que va tenir aquesta mare, però podem arribar a entendre-la.

The mother, escrit l'any 1933 per la Premi Novel Pearl S. Buck és el llibre que hem triat perquè ens acompanyi aquesta tardor al club. Parla d'un mare però de moltes altres coses, d'una època i d'un país llunyà, per exemple.

Pearl S. Buck va escriure un llibre amb una estructura fàcil, uns personatges ben dibuixats i amb vocació universalitzant, doncs cap d'ells té un nom, tots són la mare, el pare, els fills, etc. 

El va escriure tres anys després de guanyar el Premi Pulitzer amb la seva obra cabdal La Bona Terra. Aquesta és considerada una obra menor i de fet, sembla que l'autora, un cop el va tenir escrit se'n va voler desfer. Però no tan perquè no li agradés el resultat, sinó perquè la considerava massa personal, hi havia posat massa de la seva pròpia vida de mare i d'esposa i, sembla, això la feia sentir incòmoda. Podríem dir que, amb totes les distàncies culturals possibles, la mare de la novel·la és una mica la pròpia Pearl S. Buck.

Quan vulgueu, comencem el trajecte.

Sobre les edicions, jo vaig comprar-ne una a la llibreria Documenta de Barcelona de l'editorial Debolsillo, molt bé de preu. Crec que ara per ara és l'única edició en castellà que es pot comprar. Si en coneixeu cap altre, ja ho explicareu. De tota manera, aquelles que pugueu, sempre és millor llegir-ho en la llengua original!