divendres, 28 de setembre del 2012

Distensions

Comença el cap de setmana d'aquí no res. Nosaltres ens anem a passar-lo a casa els avis paterns. L'Ariadna en té moltes ganes. A mi em sembla un bon plan dos dies a Donostia, no trobeu? Potser cau algun pinxito, una passejada pel costat de la platja assegurada, etc, etc. I vosaltres quins plans teniu?

Abans de marxar faré una entrada distesa i mandrosa i sense masses pretensions.

En primer lloc vull enllaçar-vos l'entrada preciosa que ens va regalar la Mirashka fa un dia o dos. Per si encara hi ha algú de vosaltres que no l'ha llegida. És història de la maternitat en estat pur! Petjades infantils de fa mil·lions d'anys. 

Després, voldria ensenyar-vos un altre il·lustrador infantil. Les que em seguiu més, haureu vist que aquest estiu us he presentat un parell de il·lustradores en femení. Ara, cosa estranya, he trobat un home molt interessant (no perque no hi hagi homes interessants en aquesta vida, sinó perquè fins ara les il·lustradores infantils que havia trobat eren tot dones). 

Per cert, totes aquestes troballes tenen a veure amb la meva afició a la xarxa social Pinterest, de la qual us vaig parlar ja fa un temps. 

L'home en qüestió s'anomena Ezra Jack Keats (1916-1983). Nascut a Brooklyn, bressol del multiculturalisme, va destacar des del seu primer llibre, anomenat The Snowy Day amb el qual va guanyar un premi i ha estat considerat un dels llibres d'il·lustració més importants del sXX.

Va conectar les corrents que arribaven des dels anys 60, hereus dels moviments pro drets civils americans, fent un literatura infantil compromesa amb la diferència. De fet, segons he llegit, després del seu primer llibre la gent majoritàriament creia que era negre, doncs fins llavors només els negres tractaven temes d'aquests. 

Pel que fa a la il·lustració, també va incloure tècniques novedoses, com el colage. 

Bé, de totes maneres, la millor manera de conèixer un il·lustrador és veient els seus dibuixos, oi?

Us presento l'Ezra! Bon cap de setmana, mares, pares i fills!








dimecres, 26 de setembre del 2012

Començament de temporada

Acaba el mes d'agost i part del món occidental comença a la feina.  Es posa en marxa de nou l'engranatge. Els pares i mares es posen a treballar i els nens comencen l'escola.Viuen part del dia en esferes allunyades, espais estancs. 

Però això és tota una novetat. Coses de la modernitat i l'arribada del capitalisme. Coses que comporta la feina lluny de casa, el treball per compta aliena. 

Tot va començar ara fa uns 200 anys (no-res, si tenim en compte el fil enorme de la història de la humanitat). Famílies senceres, una gran quantitat de persones van marxar a treballar a les noves zones industrials d'Anglaterra. Després això es va estendre a molts altres països. En principi no hi havia cap regulació i la feina era tanta com el cos aguantes. No hi havia límits d'edat, d'hores, no hi havia setmanes ni mínim salarial. Fa temps vaig parlar de què va representar això per a les mares.

Amb el pas dels anys i gràcies a la lluita dels treballadors es va aconseguir que hi hagués jornades de 8 hores, caps de setmana i vacances pagades. Es va aconseguir que els nens no treballessin. (Evidentment ningú va regalar res a ningú. Aquí les coses es suen i aconsegueixen al carrer. Però això és un altre tema)

Abans de tot això, abans de la revolució industrial, la gent treballava a casa, o millor dit, la casa era la feina. Tirar endavant la cases era la feina de tota la família. La família i la feina eren part del mateix pack: la vida. Això tenia les seves parts bones. Tothom disposava del seu temps com millor li semblava. 

Al lloc on vaig estar fa uns mesos a Xile feia pocs anys que s'havien instal·lat les primeres empreses. Era molt present el moment en que els homes van deixar de treballar la seva terra per passar a fer-ho per una empresa. Era difícil fer entrar a aquesta gent dins la mentalitat industrial i del treball assalariat.  Si un dia hi havia algun problema a casa no anaven a treballar. Si algun dia el nen estava malat o havien de fer alguna feina al camp potser arribaven més tard a la feina. Es sentien propietaris del seu temps i en disposaven com volien.No deu ser fàcil que de cop et diguin, mira, el teu temps és meu i jo pago per fer-ne d'ell allò que vulgui. Ara ets el meu treballador i si a casa teva et necessiten, t'apanyes.

Jo ara no treballo gaire perquè hi ha poques opcions per una historiadora però les feinetes que em surten les faig a casa. Escric mentre la meva filla dibuixa al meu costat o mira la tele. Tan de bo ho pogués fer sempre així. No tot és bo. Jo no tinc dies de festa. Un cap de setmana el veig com una oportunitat per poder fer feina. A vegades li trec hores a les nits o em llevo més aviat, quan tothom dorm a casa i faig feina. Aquest estiu que he pogut disposar dels avis ha sigut un gran moment per avançar en algunes tasques.

Però no ho canvio. M'agrada estar sempre que és necessari. Deixar menjar fent-se a la cuina (coses d'aquestes que han d'estar hores al foc) mentre jo sóc a l'ordinador treballant. Entre moltes altres coses.

Penso que el següent pas que hauríem de donar tots plegats és buscar punts de contacte. La tendència hauria de ser cap trobar ponts entre la feina i la família. Treball a casa? llocs per tenir als fills a la feina? Que tot formi part del mateix pack de nou. No tinc la clau exacte, la recepta perfecte, però sento que aquest hauria de ser el camí. 

divendres, 21 de setembre del 2012

Entre quatre parets

Penso en l'espai on vivim. Ara més que altres vegades perquè acabem de canviar de casa. M'adono que l'Ariadna s'ha sentit còmoda a l'espai potser fins i tot abans que nosaltres. Té experiència. En la seva curta vida ja s'ha sentit còmoda com a mínim a quatre llocs més, sense comptar amb l'escola, guarderia, etc, etc.

Des què som humans que ens refugiem sota un sostre. Hi ha innombrables llibres sobre la història de les llars. Coves, de fusta, de fang assecat al sol, de pedra. La compartimentació dels espais i els materials com estan fetes les cases ens informa sobre la vida de la gent que hi viu. D'aquest materials bàsicament es nodreix l'arqueologia. Els nens, però,deixen pocs rastres. El seu caminar per aquest món és lleuger i és molt difícil de reconstruir els llocs on han viscut.

A sota els nostres peus hi ha les petjades petites, diminutes de nens que van viure en coves, juntament amb els seus pares, a espais poc compartimentats on es dormia un al costat dels altres.

També hi deu haver els vestigis d'alguna casa de tradició clàssica, de gent adinerada que viuria en alguna vila i que tindrien els espais de les dones i dels homes separats. Els nens en aquestes circumstàncies circularien d'un espai a l'altre. Durant els dos primers anys de vida nens i nenes viurien amb el resta de les dones i després els nens possiblement passarien a les estances dels homes. 

En els masos, els nens, després d'un dia al camp, entre animals i tocant de peus a terra, dormiren, esgotats, en una habitació compartida amb gran part de la família, deixant la resta del mas per els animals, el rebost i altres necessitats bàsiques de la vida al camp. 

Va arribar un dia, també fa molt de temps, que la persona com a individu va començar a fer-se significativa. Això, esclar, té les seves parts bones i dolentes, ara no hi entraré. De la individualitat van sorgir cases on les famílies procuraven espais separats per a tots els seus membres. 

Ara tenim habitació per cadascun dels habitants de les cases. De tota manera, els nens segueixen una mica tossuts amb les costums d'altres temps. Ells busquen els grans, ens segueixen allà on estem i viuen a la casa com si tota ella fos la seva habitació.



L'habitació de l'Ariadna "oficial" és, ara per ara, només el lloc on guardar les joguines i dormir.

La resta de la casa són els seus dominis reals. Dibuixa al terra del menjador o a la taula on dinem. Fa veure que cuina a la cuina i renta les nines al lavabo. Avui seia damunt d'uns llibres que teníem a terra ben emmagatzemats (és un dir).

Ja vindran els temps, suposo, que començarà la recerca de la pròpia identitat. Serà el moment de profundes introspeccions, tancada a la seva habitació i amb els pares tan lluny com sigui possible. I em posaré una mica trista de no veure-la trastejant per tota la casa.

Els nens, com deia en un principi, gairebé no deixen rastre a l'història en majúscules, però per dins de la història de cada un de nosaltres, de les nostres cases i de les nostres famílies, són el membre més present. Tenen el do de la ubiqüitat.

dilluns, 17 de setembre del 2012

Procesos d'adaptació i més.

Avui parlaré, sobretot, de mi. Així que no espereu una entrada històrica! Adverteixo. 

Primera notícia important. Aquest cap de setmana, per fi, m'han instal·lat l'ADSL. Ara ja estic ficada al món on-line 100%.

Des que em arribar a la casa nova he passat uns dies al llit malalta i ara tinc un constipat de deu ni do...crec que he tingut una baixada de defenses generalitzada, producte de tot el trasbals del canvi de casa i la readaptació a Vitoria. Ha estat en el moment en que ja em trobava tranquil·la, sense més pressió quan m'he posat malalta. Ja em passa a vegades, com si el meu cos demanés una mica de calma i me la imposés en forma de malatia. Ara, espero i confio, que em vindran les forces de nou. 

Una notícia bonica. L'Ariadna ha après a dir: contenta! (amb sentit, s'entén) i ara cada cop que se sent contenta ho diu. És molt xulo!  Es desperta pel matí i diu que està contenta. Arriba el seu pare i diu que està contenta. M'encanta.

Avui comença un nou dia, un altre dilluns. Nosaltres però encara no podem entrar en la rutina. Quan us sento dir que ja esteu en marxa amb el dia a dia, em feu una mica d'enveja. 

Com comentava feia uns dies al bloc de l'Onavis, avui seguirem amb l'adaptació de la nena. Us explicaré una mica en que consisteix l'adaptació.


A moltes de les escoles públiques del País Basc hi ha aula de 2 anys, és a dir que l'opció d'educació pública és molt més amplia, però per altra banda uns nens encara molt petits van a l'escola dels grans, amb tot el que això comporta (més nens per aula, etc). 

Suposo que per intentar que l'entrada dels petits no sigui tan traumàtica fan un procés d'adaptació llarg i "entretingut", per dir-ho d'alguna manera.

Us ensenyo el nostre calendari: 

Del 10 al 18 de setembre: La nena anirà de les 11:30 a les 12:15, amb els pares per allà (poden entrar dins l'aula si el nen o necessita, sinó estem fora)

Del 19 al 25 de setembre: De les 11:30 a les 12:30 sense pares (a no ser que un nen ho necessiti, d'aquest període en diuen, Adultos con flexibilidad)

Del 26 al 2 d'octubre de les 9:45 a les 10:45 (ara ja sí, sense pares)

Del 9 al 16 d'octubre de les 9:30 a les 12:50 tot el grup (fins ara només eren la meitat)

A partir del 16 d'octubre (més d'un mes després d'haver començat) ja aniran matí i tarda.

Ara la meva experiència personal, de moment. Jo crec que tan petits es positiu que hi hagi una entrada progressiva, que no vagin de cop totes les hores. També em sembla bé que durant un o dos dies els pares estiguem allà, perquè els nens agafin confiança amb l'espai i coneguin a la seva professora. 

No comparteixo això de que quan érem petits a nosaltres ens deixaven i no passava res. Doncs no ho sé, jo vaig estar tot el meu primer any d'escola plorant, certament no estic traumatitzada, però si m'ho hagués pogut estalviar, doncs millor, no?

Però francament, tampoc crec que tants dies siguin positius. Potser podrien fer una adaptació més personalitzada o en començar el curs explicar-nos bé els pares perquè fan el procés d'adaptació així. Ells són els professionals i suposo que ho hauran pensat. Ens podrien convèncer que aquesta és la millor opció, però anem allà sense més dades i amb les nostres pròpies idees.

En el cas de la meva filla, per exemple, ha anat força contenta, ja sap que és quedar-se unes hores a l'escola i li agrada. A vegades surt a veurem fora, però només perquè sap que sóc allà i té ganes d'ensenyar-me alguna cosa que ha trobat.

Alguns nens ho passen més malament, doncs que estiguin menys estona o que entri durant més dies la mare a l'aula. Però amb una adaptació tant llarga la sensació que tinc és que s'allarga l'agonia, cada dia allà amb el nen plorant perquè vol que entris i els pares al passadís, intentant col·locar el nen dins l'aula, dient-li "vinga entra entra" (i el pobre no entén, perquè tu ets fora i ell dins). I a banda, tinc la sensació que per als pares quan els nens no s'adapten tan bé, hi ha una sensació com de fracàs i estan ells també agobiats intentant que el nen estigui a l'aula sigui com sigui. Un cop el col·loquen surten com d'amagat i respiren fons a veure quan se n'adona que han sortit. Bé, no sé es donen situacions una mica estranyes, la veritat. 

Per altra banda, com sempre per culpa de les retallades i la precària situació dels mestres interins, no hi pot haver un projecta de llarga durada. Per exemple, trobo que en una aula tan difícil com la de dos anys hi hauria d'haver una mestra amb experiència i que sabés com encarar el procés d'adaptació, en canvi tenim una mestra interina, que no sé si mai ha estat amb nens de dos anys i que, és clar, no sap si l'any vinent estarà en aquest lloc de feina (en el nostre cas personal, la mestra és molt maca i carinyosa, però simplement perquè hem tingut sort). I això aquí, que no han implementat les retallades d'altres comunitats. Si ho haguessin fet ara tindríem una sola professora, sense cap reforç per 18 nens de 2 anys, cosa que em sembla increïble, la veritat.

Vosaltres que en penseu, heu passat un procés d'adaptació, com s'ho fan a la vostra escola?





Per acabar canvio una mica de tema. Fa ja forces dies vaig rebre un premi! Em fan il·lusió aquestes coses, la veritat. El vaig rebre d'una mare una mica especial per nosaltres, oi? 

Algunes tenim un nen, d'altres dos, però atenció la mare del meu premi és una valenta, una espècie en extinció, és una mare de tres!! I el millor de tot és que desprèn il·lusió, quan llegeixes el seu dia a dia, sembla tot fàcil i divertit. Jo també en vull tres!!! 

Una abraçada Ester i gràcies! 





dimecres, 12 de setembre del 2012

PediaTic o com començar el curs amb energia

Tinc un inici de curs ben entretingut. A més del canvi de casa he començat a rebre trucades i visites de gent que em proposa projectes o propostes académiques molt interessants!

Entre aquests temes n'hi ha un que té molt a veure amb vosaltres.

L'altre dia ens proposaven a l'Onavis i a mi formar part d'una taula rodona a un esdeveniment molt interessant per a la blogosfera maternal: El PediaTic de Lleida. Una reunió de pediatres, mestres, mares, és a dir tots aquells actors interessats i implicats en la infància però amb un altre denominador comú:han d'estar vinculats d'alguna manera amb les noves tecnologies.


La taula es titula La Tribu: padres, pediatras y sociedad juntos en la crianza.

Si us ve de gust xafardejar una mica el programa veureu que compartim taula amb gent ben interessant. 

També us preguntareu perquè participem l'Onavis i jo en aquesta taula, així, en pack. Doncs bé, fa un temps vam descobrir (bé, la ideóloga de tot plegat va ser ella) que des de les nostres professions podiem fer alguna cosa juntes i el resultat ha estat molt maco y interessant, si em permeteu dir-ho. Es tracta d'un estudi, com veureu al programa, que es titula Materindad 2.0. Los blogs como espacio de relación maternal, on analitzem el fenómen dels blogs maternals des del punt de vista històric i comunicatiu.

No us explico les conclusions, per això haureu de venir a veure'ns! 

Ens agradaria molt trovar cares conegudes, alguna de les mames de la nostra tribu, per sentir-nos una mica com a casa. 

Si teniu ganes de venir, el dia 21 ens veiem a Lleida. 

Aquí l'enllaç per fer la inscripció.

Si no veniu, prometem crònica...oi, Onavis? ;)

divendres, 7 de setembre del 2012

Ser o no ser (mare)

L'any 1921 Margaret Sanger va escriure el lema que regiria en la lliga per el Control de la Natalitat a Estats Units. 

Creiem que els nens han de ser concebuts amb amor, nascuts en el desig conscient de la mare, en condicions que facin possible un neixament i una vida saludable. Per tant, creiem que tota dona ha de posseir el poder i la llibertat per evitar la concepció, excepte quan  aquesta li satisfagui. 

Qui era Margaret Sanger i perquè va fundar la lliga per el control de la Natalitat? Suposo que, com jo, fins que no heu llegit aquest nom no us sonava de res. Doncs bé, crec que val la pena que la conegueu. 

M. Sanger i els seus fills
Nascuda en una família nombrosa i catòlica, però amb un esperit fortament lliberal, va decidir des de un bon principi dedicar-se a la cura dels demés. Va fer-se enfermera. Les seves inquietuds socials van fer que es decantés per l'atenció a les clases més desfavorides. Allà es topà masses vegades amb la trista realitat femenina aquells anys. Embarassos no desitjats i morts per avortaments "autoprovocats".  Fins que va dir prou, que aquella realitat no podia seguir-se mantenint. Es va dedicar a la lluita per aconseguir mètodes anticonceptius femenins. En aquells anys a Estats Units, i possiblement a molts altres països, aquell era un tema tabú. De fet, estava prohibit per llei difondre informació sobre anticonceptius femenins. Això va provocar la detenció de Margaret en diverses ocasions. 

En una de les sentències condemnatòries el jutge va sostenir: "Una dona no té dret a copular amb el sentiment de seguretat que no hi haurà cap concepció posterior". 

Va ser acusada de obscenitat, de incitar a l'assessinat i d'assessinat.

A Margaret Sanger i a la seva força i entrega li devem que es deixés d'anomenar Limitació de la família i es passés al ara comú, Control de Natalitat. Li devem la difussió de mètodes anticonceptius,  però pel que passarà a l'història aquesta activista pels drets de les dones és per haver convençut a la millonaria Katharine McCormick a invertir en la fabricació de la Píldora Anticonceptiva. 

Els coneixements per tirar endavant aquesta píldora feia anys que eren coneguts però cap farmacèutica volia inveritir-hi, i només gràcies a la iniciativa d'aquestes dues dones va poder sortir a la llum aquest invent. 

En aquell moment fou un gran revolució i ha ajudat a moltes dones a ser propietaries del seu cos i a decidir ser o no ser mare. 

Converitir-se en mare sense cuestionarse els motius pot tenir consecuencies emocionals greus per les mares i pels seus fills. Viure la presió d'un embaraç, un part i la criança sense desitjar-ho o sense ser capaç d'afrontar-ho pot tenir conseqüències tràgiques. 

Darrerament he llegit alguns blogs on es qüestiona la utilitat de la píldora. Jo la he fet servir algunes temporades i em va anar molt bé, però reconec els problemes que comporta. Ara ja fa temps que no prenc pastilles i no crec que ho tornés a fer. M'agrada sentir el meu cos, ser conscient de quan estic ovulant, de quan m'ha de venir la regla. Crec que això em dóna autoritat sobre mi mateixa. 

Això no treu que reconegui l'esforç i la influència de les dones que m'han precedit. 

Tota la meva estima i reconeixement per aquelles activistes que han fet possible que les dones prenguèssim el control sobre nosaltres mateixes. 

(Com vaig prometre, he tornat amb ganes!)

dimarts, 4 de setembre del 2012

Rentrée on-line accidentada

Aquest és només un petit missatge de posada al dia per a totes vosaltres. 

Em sembla que fa moltíssim però només fa dos dies que hem arriba a Vitoria, a casa. En un parell de dies hem hagut de fer una mudança i ara podriem dir que som força instal·lats a la casa nova (ha estat de bojos!!!) És un piset mes barat, més d'acord amb els temps que corrent i amb les nostres butxaques però molt bufó i lluminós...té balcó i tot! Així qu estem super contents. 

Jo tinc moltes ganes de començar amb la rutina, comprar plantes, fer el meu pa, i sobretot llegir amb calma els vostres blocs, comentar i escriure les meves entrades, pensar tranquil·lament en les mames i les seves històries. De moment, però, encara no hem pogut fer el trasllat de línia i no tenim l'ADSL a punt, així que tenim una conexió una mica merdosa (per dir-ho finament) i no puc reenganxar-me tot el que voldria a la vida internetil. 

Però tornaré!  ;)