dissabte, 23 de juny del 2012

Sobre la injustícia


Avui us presento un text, extret de la novel·la que estic llegint aquests dies, Grans Esperances d'en Dickens. És la historia de la vida d'un nen en primera persona. 

En Pip té una infància molt desgraciada, sota la tutel·la d'una germana gran mesquina i que no sap estimar. 

La història esta escrita al segle XIX, però parla de coses universals i que, malauradament, encara hi ha nens que pateixen: la injustícia, la incomprensió i el desamor.  També podem veure com el tracte que dispensem als infants influeix en la seva manera de ser.

La criança que m'havia dat la meva germana m'havia fet molt susceptible. El món diminutiu on viuen els infants, qualsevol que sigui qui els puja, no hi ha pas cosa tan finament percebuda i tan finament sentida com és la injustícia. Tal vegada l'infant no està exposat sinó a una injustícia menuda; però l'infant és menut i el seu món es menut, i el seu cavall gronxadís és tan alt, segons la seva escala, com un cavall irlandès de caça, fortament ossat. Jo havia sostingut dins de mi, des de la meva infantesa, un conflicte perpetu amb la injustícia. Havia sabut, des de les meves primeries, que la meva germana en la seva capritxosa, violenta coerció, era injusta amb mi. Havia nodrit la convicció profunda que aquella criança tenint-me sempre per mà no li donava cap dret a criar-me a estrebades. A través de tots els meus càstigs, caigudes en desgràcia, dejunis i vetlles, havia fortificat aquella assegurança, i al fet d'haver-hi intimat en tanta de manera, a tall de solitari i desemparat, refereixo en gran part que jo fos moralment tímid i molt picadís.


dijous, 21 de juny del 2012

Sobre blocs (amb premi!!)

Hi ha blocs de totes menes, a la xarxa podeu trobar gent que parla de gairebé qualsevol cosa. Entre aquestes infinites temàtiques també hi ha blocs de mares. Entre els blocs de mares també n'hi ha de tipus ben diferents, alguns de reivindicatius, col·lectius, divertits, profunds...i fins hi tot hi ha qui fa blocs de història de la maternitat! (n'hi ha cada una!). 

Entre tots ells alguns són de personals, veritables diaris quotidians on les mares expliquen el seu dia a dia. Com el bloc de l'Esther. El bloc de l'Esther és, tinc la sensació, l'Esther tal com raja. 

Llegint el seu bloc he descobert que de mares també n'hi ha de molts tipus, infinits diríem...n'hi ha estiloses, n'hi ha patidores, mimoses, divertides, però no n'hi ha gaires, que es llencin amb els seus fills pel tobogan o que facin iogurts casolans de sabors. L'Esther sí. L'Esther és una d'aquestes mares tan xul·les. És precisament l'Esther qui ha decidit atorgar-me un premi cibernètic...ni més ni menys que a aquesta mare estranya que escriu sobre la història de les mares i sobre coses seves també, de tant en tant. 



Gràcies Esther!!!

El premi, que té un nom ben bonic: Un bloc ple de sorpreses! Li vull atorgar a un bloc que sempre em sorprèn i m'agrada molt...

És per la Sandra i el seu bloc "El Arte de Ser Madre" on ens ensenya totes les obres d'art que s'han realitzat en relació a la maternitat. Hi ha veritables joies i, per mi que m'interessa la història, és un document increïble. També reconec la feinada que hi ha d'haver al darrera. Noia, el premi per a tu! Te'l mereixes completament!

Ale, i això és tot, una abraçada mares blocaires...no us oblideu que el dia 30 ens trobem! 

dimecres, 20 de juny del 2012

Nenes-nines


Avui esperàvem per entrar a l'escola bressol. Un pare li deia al seu fill (d'uns 3 anys) referint-se a la meva filla; Mira quina nina, mira fill, que guapa, és una nina que camina, una nina de veritat, oi que és guapa? Per sort l'Ariadna no l'entenia gaire (espero) però se'ls mirava estranyada i, el nen, és clar, no deia res, perquè no li interessava gaire si l'Ariadna era guapa o no.
No m'ha fet gens de gràcia que es referís a ella d'aquesta manera. Anava vestida com gairebé sempre, amb xandall i samarreta,  potser ho deia perquè és rosseta i amb els ulls blaus, ves a saber...evidentment, si hagués estat un nen no hagués fet cap comentari d'aquest tipus.

L'anècdota m'ha fet pensar en les diferències, potser inconscients, amb que es tracten els nens i les nenes des de bon principi. No entenc perquè moltes de les nenes de la classe de l'Ariadna van cada dia vestides amb unes faldilletes que no els hi permeten moure's amb llibertat. Tampoc entenc perquè és tant difícil trobar, per exemple, a la secció infantil del Zara unes sabates de nena cómodes o una samarreta que no sigui entallada o un banyador sense puntilles i històries. Jo li compro força roba a la secció de nens, perquè és on hi ha més xandalls i samarretes de batalla, que dic jo. El banyador d'aquest estiu és un molt mono de ratlletes i sense res més, de la secció de nens.
No és que la meva filla no vagi amb faldilles mai, a ella li agrada molt posar-se'n i hi ha moments en que estàs ben fresqueta amb faldilles! El límit és sempre la comoditat. No porta mai res que em sembli per un moment que li pugui impedir fer algún moviment.
També m'ha fet pensar en altres coses. Penso com n'és de difícil per les noies creuar la barrera de la imatge. Penso en com de difícil ho han tingut noies molt guapes que he conegut perquè les valoressin més enllà del seu físic. Que només es fixin en com n'ets de guapa pot causar estralls.
I potser, sense voler, comencem a valorar-les pel físic des de bon principi. No teniu la sensació que des de ben petites es mira que les nenes vagin mones? Sembla que algunes mares juguin a nines amb elles, no trobeu?
Crec que tenim un repte molt gran les mares de nenes, per intentar trencar algunes barreres i que les nostres filles siguin valorades i es valorin a elles mateixes més enllà del físic.
A vegades sembla que el camí ja estigui fet i falta un bon tram per arribar al final.

dimarts, 19 de juny del 2012

Recordatori!!

Noies, no us oblideu, d'aquí dues setmanes tenim trobada! El dissabte 30 de juny ens trobarem a la cafeteria de la llibreria Laie a les 4:30 de la tarda, per fer una cafetó o el que convingui...


Em decidit quedar una mica aviat per que la gent que ve de fora de Barcelona tingui temps d'estar més estona, però el que ens agradaria és que fos tot molt flexible, és a dir, podeu aparèixer quan us vagi millor, podeu quedar-vos l'estona que us convingui, etc, etc...

Si voleu assistir i ho teniu clar, envieu un e-mail a ciracrespo@gmail.com així podem fer una mica de previsió...de tota manera, encara que ho decidiu al darrer moment i no hagueu confirmat assistència, també sereu benvingudes!! 

En principi, com sabeu, és una trobada de mares soles, perquè ens venia de gust fer-ho així, però en això també som flexibles i entenem que algú vingui amb criatures o el que calgui. 

El que és important per a nosaltres és que a tothom que li vingui de gust, vingui! 

 Esperem veure-us allà!!

dijous, 14 de juny del 2012

Llevat mare

Llevat mare. Curiós nom per designar una massa fermentada durant dies, cuidada amb amor per algú a fi de que es converteixi en aliment del pa. El llevat mare aporta solidesa i consistència al pa, li ofereix l'acidesa necessària. A vegades, només amb ella ja n'hi ha prou per fer-lo créixer.

L'altre dia va arribar a casa un potet. Dins hi ha llevat mare provinent d'un poblet del País Basc i que feia més de 100 anys que s'havia anat mantenint. Jo he rebut el testimoni amb emoció. 

http://prints.encore-editions.com/0/500/edward-lamson-henry-the-kitchen-of-frau-judas-1871-approximate-original-size-10x8.jpg
La cuina de E. Lamson, 1871
En realitat poc en deu quedar de la primer porció de llevat mare. A mi em queda el record, el fil conductor. El llegat de la calor d'una cuina, d'una feina continua i quotidiana. El potet és una humil metàfora de la línia continua que ens uneix amb de l'herència femenina, que massa sovint queda oblidada a un racó de la cuina.

Fa més de 100 anys una dona va entrar a la cuina, va posar farina i aigua i qui sap què més. Va cuidar la massa uns dies. Una feina que no vol presses, que necessita constància i paciència. Ella afegia farina o aigua segons convingués, a vegades llençava una part de la massa i anava observant, com si fos una planta, un èsser viu, fins que la va tenir llesta. Aquell ferment, el va passar a la filla i la filla seva filla...qui sap com ha arribat a les meves mans, ara mateix, a principis del segle XXI, en una casa petita del centre de Gasteiz.

dimarts, 12 de juny del 2012

Maternitat al Japó

Fa temps que no publicava una entrada "il·lustrada".

Avui, unes quantes imatges, d'aquelles que valen més que mil paraules...us presento alguns dels treballs del pintor Kitagawa Utamaro (1753-1806) sobre escenes de vida femenina, els anomenats bijinga. Espero que us agradi.


divendres, 8 de juny del 2012

Concurs de blocs maternals

Fa dies que em vaig apuntar a un concurs de blocs de maternitat. Ahir va sortir la llista definitiva dels participants i m'han triat entre els candidats (moltíssims) als premis. 

No és que pensi en guanyar res, perquè està clar que aquest no és el bloc que guanyi una cosa d'aquestes. A part que és l'únic en català, que també és un petit handicap en aquest sentit, perquè negar-ho...

M'hi vaig apuntar més que res perquè vaig pensar que seria una manera de que algú que no conegui el bloc es passi a fer-me una visita per aquest espai que he construït amb esforç i del que estic força orgullosa.

Lector, lectora, si tu ets d'aquestes que vens per primer cop aquí, sigues benvinguda. Sóc historiadora i parlo sobre la història de les mares, però com que sóc una historiadora en femení tinc el mal costum, podríem dir, de tenyir tot el que faig amb la meva vida...i trobaràs, sovint, trossos de vivències personals i històries quotidianes. 

No parlo de grans batalles ni temes grandiloqüents, tranquil·la. Aquí hi trobaràs, només, aquelles històries petites que sovint no surten als llibres d'història i que les mares sentim ben properes.

Per les que ja em conegueu i tingueu ganes de fer una ullada a la llista de participants, per si de cas us topeu amb algun bloc que us agrada, us passo l'enllaç i si ho voleu voteu el que més us agradi, que el guanyador se'n va amb la família a Eurodisney, tu! no està mal.

 http://elclubdelasmadresfelices.com/candidaturas_iipremio/


dimecres, 6 de juny del 2012

Tabú

A Xiloè, un arxipèlag del sud de Xilè, els responsables d'un petit municipi s'han llevat molt d'hora. Aniran en llanxa a visitar algunes de les illes més allunyades. Un dels seus objectius és repartir matalassos. Però perquè? Si de llits ja en tenen...




Un tabú és una conducta, activitat o costum prohibida, moralment inacceptable, imposada per una religió, societat o grup humà. Hi ha religions on no es pot menjar carn de porc, on una dona amb la regla no pot fer algunes coses, etc, etc.

Hi ha gairebé tants tabús com societats humanes. Sembla però que n'hi ha que són universals i que es troben a totes les societats humanes, per exemple, el tabú de l'incest. Deia el sociòleg Levi-Strauss que la prohibició de l'incest fou el primer acte constitutiu de cultura dins l'espècie humana. En altres paraules, una de les coses que ens diferencien els animals.

Una altra de les particularitats dels tabús, i d'aquest en particular, és que costa de parlar-ne. Que surti a la llum. 




El cas és que crec que a les societats on hi ha masses casos d'incest són probablement societats malaltes, comunitats desestructurades. Fa molts segles que les nadius de Xiloè van ser colonitzats pels espanyols. Però els segles de marginalitat, de pobresa, de sentir-se que no són ningú o de no saber qui són, els ha emmalaltit. Sembla que els abusos a menors, sobretot dins la família, són habituals a molts llocs de l'arxipèlag. 

Una de les solucions que han trobat és culpar-ne al collit. La pràctica de dormir tota la família al mateix llit es considera que fomenta l'incest, així que un dels mètodes que tenen per erradicar-l'ho és repartir matalassos. Evidentment això no arregla res. És com l'intent de treure els pidolaires dels carrers eliminat els bancs de les places (us he fixat que a Barcelona hi ha pocs bancs on estirar-se? i que fa un temps es van posar de moda les cadires "publiques"?, no és casualitat, aquesta és la manera que tenen els governants de solucionar els problemes...)

Crec que l'associació de collit amb incest és llunyana. Crec que quan els mossèns medievals feien sermons on condemnaven aquest tipus de pràctica per què podia morir el petit ofegat, en el fons el que volien era evitar abusos als petits, però sense dir-ho explícitament, perquè com bon tabú, d'això ningú en parla. 

En algunes societats aquestes pors han conduit a la por al mer contacte físic, tant important pels petits. L'altre dia veia en una pel·lícula de dibuixos una escena on el pare de la família es banyava amb les seves filles, tots tres despullats. La pel·lícula era japonesa i antiga. Ara mateix crec que no seria possible veure una escena d'aquestes característiques, hi ha massa por al tabú.



divendres, 1 de juny del 2012

Tot el que puc fer

Sempre es parla de tot el que has de deixar de fer, pràcticament, quan ets mare. Per exemple, sortir de nits, anar al cine, de concert, quedar-te fins les tantes al llit, etc, etc, etc....

Però ningú parla de tot el que, de cop, pots començar a fer arran de ser mare...pots aturar-te a observar totes les flors, els núvols també, anar de passeig sense rumb ni destí, només pel simple fet de caminar...pots mirar els gossos grans i petits, els gats, pots saludar a la gent que et mira encara que no la coneguis, pots anar corrent-corrent a abraçar la teva filla, pots (de tant en tant) tu també tirar-te pel tobogan, pots passar la tarda mirant una peli de dibuixos (n'hi ha de precioses!), pots posar-te a ballar (sense música) en mig del carrer, pots baixar corrents pels camins que fan baixada i (si ho vols) cridar una mica, els dies de pluja tens la oportunitat de ficar-te a tots els bassals...



i vosaltres, que podeu fer des què sou mares?