divendres, 30 de març de 2012

Conflictes alimentaris (casolans)

Avui parlem de la meva filla. El proper post prometo més cosetes del lloc on vivim, però es que ara necessito desfogar-me una mica...

Jo la teoria me la sé, no només això, la comparteixo del tot. No s'ha de forçar als nens a menjar, ells saben autoregular-se. No s'ha de convertir l'hora de dinar en un problema ni en una batalla. 

Doncs bé, jo m'ho dic a mi mateixa cada cop que seiem a la taula darrerament (una repetició tipus mantra...nena, tranquila, que no podem converitr el dinar en una batalla...si no menja no passa res, serà que no té gana). 

I bé, amb això al cap ens posem a menjar. Tots a taula, un platet petit per l'Ariadna i dos de més grossos per nosaltres. Fins fa poc, el problema principal era que ella volia agafar sola el menjar i patia per què no embrutés massa. Ara aquesta situació em semblaria fantàstica...

Tornem però a l'escena. Tots asseguts, menys la petita que vol agafar la nina, després vol agafar ella l'aigua, vol posar l'aigua a tots, ens demana si volem aigua...i jo callada, repetint-me el mantra en qüestió, fins que comença a sortir la mare "de tota la vida" que porto dins i començo "Ariadna seu", "Ariadna si us plau, seu a taula", "Ariadna, no veus que estem tots asseguts? vols fer el favor de seure a taula?!" (aquest ja amb un to una mica més alt)...i l'Ariadna, mentre passant de tot, clar.. i encara sense seure, "Ariadna, menja" (ai, ja està, ja em comença treure de polleguera...) i ara, el millor, ja sap dir no i contesta "no!" i va donant voltes per la taula, "no!" i la mare "de tota la vida" que porto a dins, que sembla que no s'hagi llegit el Gonzalez de pe a pa com una servidora (que he anat a una conferència i tot, que consti!!) comença a agafar la cullera i s'inicia el moment més temut...la persecució. 

La mare de tota la vida que porto dins va perseguint a l'Aridna amb la cullera plena i cridant (sóc tant cridanera, a vegdes...buf) "Ariadna, vinga fes el favor de menjar aquesta cullerada...només aquesta!" i jo mateixa, dins meu penso, i que més dóna? si al final només és una cullerada...però és que a aquestes alçades de l'escena el tema és ja una qüestió d'honor...que s'entafori aquell tros de carn a la boca, si us plau!

Tremendo, em treuran del club de mames respectuoses, n'estic segura...o com li deia fa poc el meu germà petit (11 anys, la criatura) a ma mare...a veure si mires una mica més la supernani... potser això és el que em fa falta, una sessió de supernani.

En resum, que estem passant una mala ratxa amb el menjar (bé, que menja poc, diriem) i jo no estic controlant gaire, em sembla i, sense voler, pateixo una mica. Ja sé, tornarà a menjar bé, perquè ella és bona menjadora, però mira, no hi puc fer res....o sí? algun consell pràctic? o alguna tisana?


dijous, 29 de març de 2012