dilluns, 30 de gener de 2012

Lligams

La ciència s'ha convertit en la religió del segle XXI, tothom hi creu i dóna per fet que qualsevol afirmació feta de forma científica és certa.  Jo he de fer una petita confessió, aquí entre nosaltres, no hi crec gaire en la ciència...matiso: La meva nena té totes le vacunes que cal, anem al metge quan toca i vaig parir en un hospital, és a dir, hi ha coses en les que confio però crec sincerament que n'hi ha d'altres que no es poden probar per molt estudi científic que hi hagi darrera...m'explico; no crec en estudis que diuen que els nens prenen pit són més llestos, o al contrari, els nens que prenen pit són més tontos, o els nens que dormen amb els pares són més feliços o al contrari, els nens que dormen sols tenen millor salut...crec sincerament que hi ha coses que no es poden probar i que no depenen d'un únic factor. Les persones ens veiem influides per multiplicitat de coses que ens afecten i influeixen, totes ells fan que siguem com som...

I ara vaig al tema de l'entrada. La teoria del lligam. Ja fa temps vaig fer una petita entrada on en parlava. Com totes sabeu, segons aquesta teoria els nens que construeixen els primers messos un lligam clar i fort amb una persona en concret després construirant relacions efectives de qualitat quan siguin adults. Tota aquesta aseveració ha estat recolzada per un entramat científic, gràcies al desenvolupament dels estudis neurològics, que ha aconseguit probar que això és així i les mares ens hem convertit en les principals responsables, un cop més, del benestar emocional dels nostres fills.

Al fil d'aquest tema l'altre dia vaig llegir un petit passatge del llibre que s'havia comprat la meva parella "El cerbro infantil: la gran oportunidad" de José Antonio Marina, just em va fer llegir la part on parlava sobre el lligam i presentava a dos científics que arribaven a conclusions ben diferents sobre el tema. 

Judith Rich Harris arribava a la conclusió de que la influència dels pares en els fills era molt més escasa del que es pensava i que era molt més important la infulència dels gens i del grup d'amics. L'altre era Jhon Bowlby, que considerava que els llaços efectius que el nadó estableix amb la mare determinen el món emocional de nen i del adult. 

Com veieu, tots dos són científics i estic segura que han fet recerques amb gran diligència. No sóc jo qui dubtaré de la seva categoria profesional, perquè no en tinc ni idea ni de qui són ni de com traballen. En el fons crec que probablement tots dos tenen part de raó. 

Mireu, tot això ho escric amb la meva filla a la falda, porta uns dies malalta i només i exclusivament vol estar amb mi, però no prop meu... vol estar damunt meu. Agraeixo sincerament haver llegit coses sobre el lligam perquè ara em sento molt tranquil·la i crec que no té res de dolent que ella només vulgui estar amb mi i que, per exemple, no tingui cap ganes de estar amb el seu pare....també em sembla ben normal que aquestes nits estiguem les dues dormint juntes gairebé tota la nit. El que no crec és que calgui estudis científics per demostrar o per viure amb tranquilitat el vincle amb els fills, crec que és una qüestió, més que res, de sentit comú.

Madrid 1908


Com deia al principi, tenim uns fills que són persones individuals i que tindran moltes influències al llarg de la seva vida, totes elles aniran conformant la seva personalitat i el convertiran en un adult feliç o intel·ligent o honrat o bona persona. Nosaltres podem fer molt per ells, tot el que estigui a les nostres mans, però també hem de ser conscients que no ho podem controlar tot. De lligams necessaris n'hi ha molts...i vosaltres, que en penseu?


dijous, 26 de gener de 2012

El dia de la mare romana

No fa gaire vaig parlar de Juno Lucina, la deessa dels parts romans. Avui en parlaré una mica més.

Els romans, com a bon poble mediterrani, eren molt donats a les celebracions. Molts dies de l'any estaven dedicats a venerar un o altre déu. Concretament el dia 1 de març a Roma era el dia de Juno Lucina i era també el dia escollit per homanetjar a les senyores de la casa, les matrones (les dones romanes casades).

No és una data triada a l'atzar. 

Comença el cicle lunar i segons paraules del poeta llatí Ovidi...

¿No és llavors quan per fi marxa l'hivern cobert de fred i es perden les neus foses en el sol tebi, i tornen als arbres les fulles que el fred havia tret (...) i la fèrtil planta, oculta tant de temps, troba ara el camí secret per on treure el cap? Ara està el camp productiu, ara és ocasió de criar bestiar, ara prepara l'ocell la casa i la llar a la branca. Amb raó veneren les mares llatines l'estació fecunda, doncs els seus parts comporten pregaries.(Fast, III)

Que feia la dona romana casada, la matrona, un dia com aquest? 

Ella era la protagonista del dia. Tot començava a casa seva. Venien familiars i amics a oferir-li regals. El marit li dedicava pregaries de lloança i ella li responia amb paraules d'agraïment. Probablement versets populars que es coneixien de generacions. La diada continuava amb un dinar que era com un joc, un divertimento, en el qual els criats i criades seien a taula i era la mestressa l'encarregada de servir el menjar. Com veieu passaven coses no habituals aquell dia, els criats no servien i la dona de la casa era la honorada.

Després marxava de casa per anar cap al temple. Probablement es reunia amb les altres dones casades del barri i enfilarien plegades el carrer. D'altres parts de la ciutat vindrien altres dones, qui sap si potser també algunes de llogarets llunyans, després d'unes hores de camí. Totes estarien contentes de reunir-se. Parlarien, veurien a amigues de les quals feia temps que no tenien notícies. Potser cantarien cançons. Sempre ens ha agradat cantar a les persones quan ens ajuntem i estem alegres.



Pujarien a l'Esquilí, la muntanya sobre la qual s'erigia el temple de Juno Lucina. Allà li entregarien flors i guirnaldes a la seva deessa. Diuen alguns autors que van ser les matrones romanes les que van finançar la  construcció del temple per allà el s. IV aC. Estic segura que n'eren conscients quan pujaven la vessant del turo. Aquell era el seu temple.


I quan s'acabava la festa tornaven a casa. Probablement satisfetes de ser les protagonistes, de ser ben considerades un dia, com a mínim un dia, de tants com n'hi havia en que no ho eren.


(De nou, la traducció d'Ovidi és lliure i pròpia, feta des d'una versió castellana. La resta de dades les he extret principalment de l'artícle Imágenes y prácticas religiosas de la sumisión femenina en la antigua roma, de Rosa María Cid López, i que es pot trobar a la xarxa)

dilluns, 23 de gener de 2012

El llenguatge de l'Ariadna

Avui torno a parlar de nosaltres...perquè penso que és un tema interessant i que pot servir a més gent. Com sabeu moltes de vosaltres, la meva família viu al País Basc i a casa les llengües habituals són el català i l'euskera. A l'escola parlen  l'euskera i castellà. 

Que passa amb el llenguatge d'una nena exposada a dues o tres llengües cada dia i de manera habitual? Que passa, sobretot, quan dues d'aquestes llengües són molt diferents, tant en estructura com en lèxic? Bé, jo pel poc que m'he informat, el primer que et trobes és que els nens triguen més en parlar. Doncs exactament aquest és el nostre cas. Tot i que a l'Ariadna se la veu despreta i amb ganes de comunicar-se, diu molt poques paraules. Ara té 20 mesos i no va ser fins setembre que va començar a dir la que podriem considerar la seva primera paraula amb sentit: AUAUAUAUAU (aigua) i la primera que utilitza de manera correcte, per dir que vol aigua. 

Ara a aquesta paraula i hem afegit, 'IRA (mira) i el meu nom de pila (de manera una mica suigeneris, però sí, crec que es pot dir que em crida així). Fa només uns dies diu PA per dir pa. Ara, fa relativament poc, veiem que comença a repetir coses, però li costa molt. A vegades diu paraules però després no les repeteix més. 

Després estan el tema de les onomatopeies que les utilitza bastant. UAU-UAU (quan veu un gos), CUA-CUA-CUA (quan veu un ànec o qualsevol animal amb bec), UUUUUU (una vaca).

Però el que més m'està sorprenent és el tema dels signes. Fa temps vaig publicar una entrada sobre el llenguatge on explicava que hi ha una tècnica per ensenyar als nens el llenguatge dels signes, perquè es puguin comunicar amb els pares abans de parlar. En aquell moment ja vaig dir que, tot i que em semblava interessant, pensava que la meva filla ja en tenia prou en desxifrar dos idiomes, com perquè li afegissim el dels signes. Doncs, bé,  el cas és que l'Ariadna ha decidit que, com que no pot parlar gaire, utilitzarà les signes per comunicar-se amb nosaltres.

Així que s'inventa gestos per dir coses....

- JA ESTÀ: aquest és el que fa servir des de far més temps...abans de l'estiu ja ho feia...un cop de mans sec, plaf, per dir que no vol més....que ja en té prou.

- CÀRGOL: Es posa la maneta sobre el cap imitant el gest que fem quan cantem la cançó del Cargol treu banya.

- ELEFANT: Estira el braç cap al cel, imitant el gest que fem quan cantem la cançó de l'Elefant..

- TINC GANA: S'assenyala dins de la boca amb el dit i fa un sorollet amb la llengua, en plan nyam, nyam...

- GAT: Es mossega el dit, perquè un dia va veure un gat que mossegava i ens ho va explicar amb pels i senyals (mai millor dit) i ara ja ha quedat el signe, cada cop que veu un gat.

- BIBERÓ: Fa veure com si se'l begués, amb les mans. 

I ara, que sap dir-nos tantes coses, encara que no sigui en paraules, és bonic descobrir en el que es fixa i quin univers l'envolta.


Ahir, per exemple, li va semblar que la L i la C majúscula de llibre que estavem mirant eren cargols....i qui sóc jo per dir-li el contrari?

dijous, 19 de gener de 2012

Nens robats

Suposo que totes vosaltres ja esteu al cas de les denúncies que fa temps que van sortint a la llum sobre irregularitats en les adopcions en aquest país. Fa temps vaig fer una petita entrada. És una història esfereidora. Indicis de nens que van ser separats de les mares biològiques, dient que havien mort i posteriorment venuts a famílies que podien pagar-ho. Els xifres fan por i l'escàndol hauria de ser monumental, però com acostuma a pasar en aquest país, tenim costum i agrada això de tapar temes que no donen bona imatge. Els casos no han arribat al Tribunal Suprem, en moltes ocasions han estat arxivats. 

Un dels llocs on més denúncies s'han fet és al País Basc, de nou les darreres notícies, que semblen confirmar tots els temors, no han passat dels diaris regionals, jo, com a mínim no he vist que sortís a cap noticiari d'àmbit estatal...vosaltres potser podeu confirmar-m'ho.

De les 300 i escaix denúncies en tota la comunitat autónoma, unes 200 són de Donostia, de la clínica Residencia Aranzazu...la clínica principal de la capital Gipuzkoana, amb casos que arriben fins a 1993 (!!!), tot i que el gruix seria de voltants del 75, quan es va contabilitzar una mortalitat infantil a l'hospital de fins al 30 % (!!!). El tema és que en aquesta ocasió les autoritats provincials han decidit posar-se a investigar i han començat a fer exhumacions dels llocs on suposadament estaven els nounats. Del tres fèretres oberts fins ara en cap (!!!) no hi havia restes humans. Sembla que es preparen altres 12.

Us deixo l'enllaç de la notícia, una de les que han aparegut, tot i que podeu rastejar-ne més, si us interesssa. Sobretot als diaris Diario Vasco i Gara, són els que més han seguit el tema.

I fins aquí les dades fredes. Ara pensem una mica en la magnitud de la tragèdia. Una mare pareix i li diuen que el seu fill a mort, després del dolorosíssim dol descobreix molts anys després que l'havien enganyat i que en realitat, el servei de l'hospital havia decidit donar el seu fill en adopció a canvi de diners. A mi aquestes coses em deixen el cor destrossat i una impotència increïble. Només espero que per una vegada, en aquest país, es  faci justícia.

dimarts, 17 de gener de 2012

Engegar a dida

No sé perquè no havia fet encara aquest exercici...mirar l'entrada de dida al diccionari de l'Alcover-Moll.

Tot ha començat en pensar sobre la frase feta amb què he titulat l'entrada, que a mi se'm fa força corrent. Engegar a dida vol dir acomiadar amb menyspreu i, què hi ha al darrera? doncs suposo que el menyspreu que es suposava, dins la tradició popular, quan s'entregava un infant a una dida.

Com deia, però, en consultar aquest diccionari, he trobat moltes altres frases fetes que il·lustren la visió que es tenia sobre el didatge en el context popular..



Si vols esser malparlada, sies dida o mossa de soldada.

Malaventurat qui ha de buscar dida, i malaventurat qui ha de criar per altri.

Si vols tenir bona vida, posa't a dida; si la vols tenir millor, majordona de rector.

Mentre cria la dida, bona vida; quan la criatura és criada, ni dida ni dinada.

Abans d'una dida bèstia, una bèstia dida.

Em venen al cap moltes reflexions en llegir-les, i vosaltres, que en penseu?


divendres, 13 de gener de 2012

Les dones vam ser la mida de totes les coses?

Fa molts milions d'anys que els humans poblem la terra. Fa molts milions d'anys, per tant, que ens reproduïm i que inventem maneres de relacionar-nos uns amb els altres. N'hi ha hagut de tota mena, algunes que fins i tot escapen de la nostra imaginació. Els historiadors intentem entendre aquestes realitats. Hi ha una època on és especialment difícil d'arribar a conclusions, la prehistòria..sobretot la més llunyana. Per exemple, el Paleolític Superior. D'aquell moment un dels pocs objectes que ens han quedat són les anomenades Venus Femenines, de les quals he parlat en alguna ocasió. Moltíssimes figuretes s'han trobat als llocs més dispars. Són les primeres representacions simbòliques, probablement.

Venus de Gagarino

S'han fet nombroses investigacions sobre el seu significat. Aquest estiu vaig llegir-ne una de molt suggerent que encara no havia compartit amb vosaltres. Segons la prehistoriadora Encarna Sanahuja, hem oblidat un aspecte important al analitzar aquestes representacions: només hi ha dones!...o millor dit...o són sens dubte dones (grans pits, vulves, i en molts casos panxes de dones embarassades) o són figuretes neutres.

No es troben òrgans reproductors masculins ni res que ens indiqui que la figura de la imatge és un home. En altres paraules, en el Palolític superior europeu no es coneixen representacions masculines. Això, comparat amb altres èpoques és un tomb absolut en la percepció del món i en la iconografia. En èpoques posteriors són típiques les representacions d'homes caçadors i guerrers matant animals o humans.

Així doncs, si en època clàssica grega diem que l'home és la mida de totes les coses, potser es pot dir que en el Paleolític Superior fou el sexe femení el que es considerà l'origen de tot, el cànon a partir del qual es mesurava i considerava tota la resta.


Segons la investigadora E. Sanahuja, ja no valdria preguntar-se, que és primer l'ou o la gallina...perquè la dona és a l'hora ou i gallina.

Us poso les seves pròpies paraules per explicar com devien ser les coses en aquells moments segons ella:

En este sentido, no podemos considerar que estos grupos del Paleolítico Superior fueran matriarcales en contraposición a los patriarcales (...). Las madres no ejercían un poder coercitivo como grupo, ya que de ellas provienen tanto los hombres como las mujeres, hijos e hijas se han gestado exclusivamente en sus cuerpos. Es lógico pues, que las madres, dadoras de vida de los dos sexos, gestionen la misma con igual generosidad y equidad.

Que us sembla? Potser que en algún moment de la història les mames dominéssim el món? 

dilluns, 9 de gener de 2012

Bellesa escandalosa

L'altre dia llegia a la Vanguardia com s'estava intentant recuperar la imatge de la mare donant el pit, perquè havia desaparegut de l'imaginari contemporani. Sembla que si li demanes a un jove que dibuixi a un nadó, en moltes ocasions el posa amb un biberó i gairebé mai prenent pit. Encara avui en dia, aquesta imatge està considerada com passada de moda, anterior a la Guerra Civil. Jo afegiria, per unes quantes pelis que ha vist darrerament, que fins i tot la lactància amb nens ja més grandets està associada amb mares molt dominants i controladores que volen tenir els seus fills enganxats el màxim de temps possible.


Aquesta notícia em va fer pensar en un tema que just aquests dies estava investigant...En època medieval les imatges de maternitat eren habituals. Les verges de llet (us recomano veure el bloc de la Sandra per veure'n unes quantes de ben boniques), les escenes d'ostentatio mammarum i les verges en cinta poblaven esglésies i llibres. A les dones doncs no els hi devia semblar estrany donar el pit en públic ni mostrar-se embarassades, perquè la mateixa verge apareixia a l'església d'aquesta manera. Maria era una dona propera que experimentava sensacions semblants a les de les demés dones. 

Però sabem que les coses no van seguir així. Quan va canviar la moral i les idees davant la imatge maternal? En el que s'ha considerat el pas de l'Edat mitjana a l'Edat moderna. Una època que ho va canviar tot.

A mitjans del s. XVI l'església s'enfrontava a un gran repte, intentar salvaguardar la seva essència en front de les noves idees que havia introduït Luter. Per fer-ho van convocar l'anomenat Concili de Trento. D'aquesta reunió va sorgir una església molt més dura i estricta moralment. Algunes idees tan fantàstiques com la Inquisició van néixer llavors. Una altra de les coses que va quedar afectada fou la imatge de la Verge. La van allunyar de les dones i la van convertir en un icona més proper a la divinitat. Com deia en alguna ocasió, les dones hem estat al llarg de la història o putes o deesses però poques vegades sens considera en el pla de la normalitat. Maria, en aquest cas, va patir el desterrament als altars.
Concretament en el text que va sortir del Concili els eclesiàstics parlaven de que s'havien de deixar de representar escenes d'una bellesa escandalosa...quina manera més perversa de referir-se als pits de la verge, no trobeu?

Que devien pensar les dones quan van deixar de veure escenes de dones donant el pit, de dones embarassades? Que van sentir quan l'església va creure que ensenyar el pit per alimentar un nadó era una escena "escandalosament bonica"? 

I així estem, fins avui, que donem el pit en públic i ens hem de sentir, en algunes mirades, com si estiguéssim en mig d'una escena eròtica i en alguns llocs, fins i tot, hem de patir denúncies per escàndol públic.


(Per cert, no té res a veure, però voldria comentar que...hem començat a debatre sobre Antígona! No cal haver llegit el llibre per tenir una opinió sobre certs temes... Us convido a passar pel bloc i dir-hi la vostra, si en teniu ganes!)

dilluns, 2 de gener de 2012

De quatre grapes

Darrerament s'ha començat a donar importància al gateig dels petits. Sembla que aquesta etapa és molt important pel seu desenvolupament. En un article que he consultat a Internet diu, entre altres coses, que connecta els hemisferis cerebrals, possibilita l'enfocament dels ulls, ajuda al nen a situar-se a l'espai millor, a medir el món que la rodeja. També sembla que és bo pel desenvolupament de la lateralitat i, fins i tot, ajuda en l'escriptura en el futur! 



Així que, després de tots aquests descobriments, el moment del ganteig s'ha revaloritzat moltíssim...a la vegada que instruments com els caminadors ara tenen molt mala fama i, crec que fins i tot, hi ha països on estan prohibits. Tot plegat crec que també té a veure amb la tendència educativa predominant en aquesta època on s'intenta respectar al màxim els ritmes dels petits.

Les coses fa anys, però, eren ben diferents. En aquest llibre de què vaig parlar-vos fa poc (La infancia a la sombra de las Caterales), on parla de la infancia medieval hi ha una dada curiosa en aquest sentit. 

Si ens fixem en les miniatures medievals hi ha escenes de la vida quotidiana de tota mena. Tots els moments de la vida dels infants s'hi veuen reflectits. Hi ha però una etapa que manca, un buit que crida l'atenció. No hi ha ni una sola escena en què aparegui un nen gatejant. Els nens són portats en braços, situats sobre la falda de la mare, a les espatlles o la cadera. Apareixen caminadors de tota mena, però mai surt cap nen de quatre grapes. 

Els autors del llibre creuen que en aquella època es preferia que el nen caminés de sobte, si podia ser sense passar per aquest estadi intermig, on els nens s'apropaven perillosament a les formes dels animals. El terme de gatejar ens indica precisament aquesta animalització...caminar com un gatet.

Què en penseu vosaltres? A casa vostra també recordeu que per a les àvies o generacions anteriors estigués mal vist que els nens gategesin? Creieu que és per la mateixa raó que diuen els autors del llibre?