divendres, 30 de desembre de 2011

Bon any!

Fa uns dies que hem arribat a Catalunya. Tenim una casa davant del mar i de cop, aquí asseguda, escrivint al meu petit ordinador, recordo com m'agrada la llum que té el mar a l'hivern. Com la claror del Mediterrani no hi ha res...

Però no ens despistem amb divagacions...

Aquesta és una entrada de balanç de la meva vida a Internet. Estic molt contenta i satifeta de com ens han anat les coses. Tinc 17  seguidores i una mitjana d'unes 30 visites al dia i això per un bloc amb vocació minoritària (d'història, de mames, en una llengua petita...) doncs és com per estar molt contenta. 

No només això, he aconseguit que les meves històries creuin els límits d'aquest petit bloc per publicar-se en altres espais on-line.  En relació a això, tinc un regalet de cap d'any molt xulo que volia compartir amb vosaltres, m'han ofert ser un membre col·laborador més de la revista on-line Familias en Ruta, així que si us aneu passant de tant en tant trobareu algun articlet meu...no només, també n'hi d'altres molt interessants...
Avui, per exemple, han publicat un que us sonarà...

Més coses, gràcies al bloc ens hem conegut unes mames lectores i estem llegint Antígona (us recordo que hi ha fils de diàleg i discussió oberts, esperant les vostres reflexions, opinions, propostes...). Tot i que és díficil per nosaltres trobar un moment per llegir, espero que l'any vinent continuem fent esforços, perquè és molt gratificant llegir segons què en companyia...

En resum, molts camins que s'obren...tenim tot el 2012 per continuar caminant-los, això pinta bé!.

I mira, tinc la sensació de que el millor està per venir...

Bon any a totes, de tot cor!

dimarts, 27 de desembre de 2011

Penèlopes

Tots coneixem la història d'Ulisses. Va marxar a la guerra de Troia. No li va importar deixar darrera dona i un fill. Va anar en busca de glòria i, qui sap, potser una mica de diners també. Penèlope, la seva dona, va haver d'afrontar-ho tot sola, sense cap company al costat que l'ajudés. No només això, no li estava permès tornar a trobar marit. Van passar molts anys. Li deien que el seu marit potser ja hauria mort. Probablement ja no l'esperava quan va tornar. Ell havia tingut una vida plena d'aventures i ella de soledat. Ningú li va interessar explicar-nos com es va sentir aquesta mare durant els 20 anys en que va estar esperar.

La vida de qui es queda és fins i tot pitjor d'aquell que ha hagut de marxar.

La història de Penèlope és la de moltes dones que s'han quedat soles, mentre els seus homes anaven a buscar un vida millor. A Mèxic estan desenvolupant un projecte molt bonic que es diu Penèlopes Mexicanas que vol donar veu i posar cara a totes aquestes dones. 

Aquesta per exemple és la història d'Ofèlia Prado, un d'aquestes Penèlopes contemporànies que no s'ha resignat a quedar-se teixint per un home que la ha abandonat.



Tengo una hija de 9 años, soy mujer abandonada, su papá se fue hace ocho. Hace cinco años nos mando un abogado porque quería el divorcio. No nos apoya con la pensión. No nos dejo casa. No tenemos más que lo necesario. A veces no he tenido trabajo. Cuando él se fue empecé a trabajar en una casa y como enfermera. Y se han burlado de mí porque siendo enfermera para qué trabajo en una casa, también he sido vendedora de Bon Ice y se burlan en el hospital de mí. Algo bueno que ha pasado es que he seguido estudiando.

Lo bueno de que el papá de mi hija se fuera es que era una persona  machista, cuando estaba embarazada de mi hija me quiso golpear, creo que es bueno por ese lado, pero por otro nos hace falta el apoyo económico, moral.

Para mí es triste… mi hija es muy inteligente, ha recibido premios, es triste que su papá no la apoye porque en un futuro podría ser una profesionista. Por eso me estoy superando porque yo sólo fui a la primaria, lo demás lo hice en sistema abierto, su papá no me dejaba estudiar porque no había dinero, y ahora que no está, sí se pudo. De él desde hace dos años no he vuelto a saber nada, sólo sé que hizo su vida, tiene cuatro hijos. De las muchas mujeres que he conocido he corrido con suerte porque tengo un trabajo que me permite estudiar y tener otro trabajo de medio turno. Yo sólo tuve una niña con él, hay señoras que las han dejado con tres, cuatro o cinco.

A muchas las han dejado, a mi tía, a mi hermana…

Si yo pudiera terminaría mi carrera técnica, para demostrarle a mi niña que sí se puede. (...) He tenido que salir adelante por  mí misma. No ha sido fácil.

dijous, 22 de desembre de 2011

Aquest Nadal un record pels qui fugen


Fa uns XXI segles (segle amunt segle avall) van començar a aparèixer  notícies estranyes al Pròxim Orient. Deien que havia nascut el fill de Déu. Les bones noves van corre com la pólvora (com se sol dir). Deien que el fill de Déu era diferent de tot el que havia passat fins llavors. Que predicava una cosa insòlita: tots els éssers humans eren iguals -les dones i tot, increïble-. Que totes les persones eren importants...

"Sou la sal de la terra, la llum del món" predicava aquell home sobre d'una muntanya. Eren paraules que ressonaven amb força i omplien d'autoestima a tots aquells que mai havien estat tinguts en compte. Va tenir tant d'èxit el nou discurs, que el poder va decidir que el millor que podia fer era apropiar-se'l i va aconseguir que el cristianisme fos la religió oficial a l'Imperi Romà i, és clar, la cosa es va desvirtuar força. Fins avui.

Jo no crec que aquell home fos el fill de Déu; ni tant sols crec que en Déu. Sí que crec que certes coses que es van dir llavors van canviar per sempre la nostra història i és important recordar-les.

Aquests dies es celebra el dia del naixement de Jesús. Trobo que és bonic, celebrar un naixement, m'agrada. L'any passat vaig reproduir alguns passatges del moment del naixement de Jesús que apareixen a l'Evangeli Apòcrif de Maria, podeu fer-hi una ullada. Em semblen uns textos preciosos.

Aquest cop, voldria recordar una part del relat una mica trista, que apareix a l'evangeli de Mateu. L'anomenada fugida a Egipte. Herodes vol fer matar a tots els nounats de la zona per por al nou messies. Per sort, Josep és avisat per un àngel i Maria, Jesús i Josep fugen a Egipte. Aquesta escena ha estat representada en infinitat d'ocasions, també per artistes coneguts...us poso alguns exemples, dels més bonics. 

Una de les més conegudes, la de Giotto a Pàdua. Fixeu-vos en el portanadons tant modern que du la mare!
Aquí la versió de Caravaggio. Descans en la fugida. Impacta la tristesa de la mare, oi?
Aquí la versió de Brueguel (algunes ja ho sabeu, és un dels meus preferits!) del descans en la fugida. Sembla que era un tema estimat pels pintors flamencs i podeu trobar moltes variacions, si us interessa.
I per acabar aquesta postal nadalenca especial, us deixo les imatges de Jean- François Millet, pintor francès del s. XIX. 

I veiem la por, la soledat i la tristesa d'una família que ha de marxar de casa. 

Veient-les he recordat de què va tot això de la fugida. En aquest passatge s'explica la història de la humanitat. Tantes famílies que marxen, que fugen, que tornen. Ens movem sense parar les persones.

Voldria dedicar un pensament, aquests dies tan familiars, a totes aquelles famílies que per motius polítics i econòmics (que per a mi són també polítics, per cert) han d'estar fora de casa contra la seva voluntat, a llocs freds i desconeguts. Al final, som a casa quan ens envoltem de tots aquells que ens estimen.






Doncs això. Bones festes i ens tornem a llegir després de Nadal! 


dilluns, 19 de desembre de 2011

Fills de l'ànima (Segona part!) i premi

Aquest estiu vaig fer una entrada inspirada en un llibre del que m'havien parlat, l'Acabadora. Suposo que alguna de vosaltres s'enrecorda. Quina sorpresa he tingut aquest matí quan he vist que a la Contra de la Vanguardia li feien una entrevista a l'autora! M'ha agradat molt. Té molt a veure amb el que he parlat altres vegades sobre la meva idea de la maternitat col·lectiva ancestral... 

Si voleu llegir-la tota, aquí teniu l'enllaç. Jo us poso només el fragment on parla dels temes que ens interesen...


Entrevista a Michela Murgia





Es una mujer jovial y pletórica de vida, enraizada en la naturaleza sarda y que se expresa con pasión y talento, tanto de viva voz como en hermosas novelas, y tal es el caso de La acabadora (Salamandra) / L'acabadora (Proa). Siendo niña cambió de familia como los cangrejos ermitaños cambiaban de caracola cuando ella les dejaba caer una bacía delante en la playa de su pueblo, un pueblo que "respira en plural", me dice... Regresa a Cerdeña, donde le esperan cociendo en una olla su plato sardo predilecto, la fregua, como bienvenida: un cuscús grueso con pechinas y ajo, perejil, aceite y vino blanco sardo, el Vernaccia, y una pizca de sal: "Un plato de rey, mi plato hogareño favorito".

Tengo 39 años. Nací en Cabras (Cerdeña, Italia), donde fui “hija del alma”. Soy escritora. Estoy casada y sin hijos, todavía. Soy de izquierdas, y soy independentista sarda. Soy católica. Cerdeña padece el índice de paro más alto de Europa. Me pasaría el día cocinando.
  ¿Cómo fue su infancia sarda?
Muy vinculada a la naturaleza: aprendí a nadar, sabía qué anunciaba cada tipo de nube, qué ruido hacía cada animal, cómo arrancar una lapa de una roca para comérmela, cómo invitar a un cangrejo ermitaño a cambiar de caracola... ¡Cosas inútiles en la ciudad!

¿Cuáles eran entonces sus sueños?
No hacer lo que hacían mis padres, salir del pueblo y estudiar, hacer otros trabajos.

¿Qué hacían sus padres?
Llevar un restaurante en el pueblito San Giovanni de Sinis, junto a una torre medieval aragonesa y un yacimiento romano. Mi padre quería que trabajase con ellos: no entendía que yo quisiera hacer algo diferente... y se negó a pagarme los estudios.

¿Y qué hizo usted?
Cambiar de familia.

¿Perdón?
En Cerdeña todavía pervive la tradición del fillus de anima: dos familias pactan, y el hijo de una pasa a ser hijo de la otra.

Me sorprende.
Es un resabio de matriz matriarcal: cada madre era madre de todos los niños, no sólo de los suyos. Cada niño tenía por madres a todas las mujeres. ¡En los pueblos de Cerdeña ha habido una madre en cada esquina!

¿Y pasó usted a ser hija de otros?
Fui fill'e anima (en sardo) de un matrimonio sin hijos, los Sanna, que sí querían que estudiase: me pagaron los estudios.


Aprofito aquesta entrada per recollir un premi que em va atorgar la Sandra. Es diu "Deixa'm entrar en la teva ànima"... En realitat és un qüestionari força sucós, perquè ens coneguem una mica més totes plegades...perquè les mames també som una mica xafarderes...com a mínim jo!



Aquí va, les respostes, com sempre, una mica a la meva manera!

Em definiria com una persona optimista.
Per mi l'amistat és poder comptar amb la gent, és a dir que considero amics aquells que són allà quan els necessito.
Sobre l'amor per Internet, no hi crec i no he tingut mai una relació per aquesta via. Tot i així he de dir que arran del bloc he canviat força d'opinió sobre les relacions que es fan per aquesta via. Crec que potser amor no es pot trobar, però amics potser sí. No és una eina tant freda com sembla.
Dia o nit? Dia. Sóc definitivament una persona diürna, de les que es desperten aviat. De les que prefereix un bon esmorzar en bona companyia que unes copes.
Sobre, el sexe o l'amor...per ser una mica original  diré que tot depèn, de quin sexe i de quin amor! Que hi ha amors que maten, noies...
Que odies i que t'agrada de les persones? Jo odio, o més aviat, intento allunyar-me el màxim possible de la gent que desprèn negativitat...aquests que sempre porten la contraria perquè sí, que els hi agrada discutir i que tenen tendència a jutjar malament a tothom..brr, no ho suporto. M'agrada, doncs, el contrari...la gent que és positiva i que li agraden les persones. I els nens....desconfio molt de la gent que diu que no li agraden els nens, em sembla com dir que no li agraden les persones, no trobeu?
Finalment, no crec en l'amor a primera vista...tot i que jo tinc bastant bon ull i de seguida me n'adono d'on hi ha algú que val la pena!Així que potser a primera vista no, però al cap d'un o dos dies, sí..jeje...

Aix, té força gràcia respondre aquestes coses....merci Sandra, de nou!
 



divendres, 16 de desembre de 2011

Tristram Shandy i els parts al s. XVIII

Un mossèn d'un poble d'Anglaterra va escriure una novel·la titulada Tristram Shandy cap a mitjans del s. XVIII. Fins aquí res d'estrany sinó fos perquè es tracta d'una de les novel·les més originals i estrambòtiques mai escrites. Trenca totes les convencions de temps, espai, etc, etc.... És una novel·la postmoderna escrita en el segle XVIII, vaja. És, a part, una obra mestra de la literatura.

Com podeu suposar, es tracten molts i molts temes, però diguem que el fil conductor (si es que n'hi ha cap) és el naixement del protagonista, el Tristram Shandy, que no neix, per cert, fins el final de l'obra. 

Entre les raons per les quals sembla que la obra va tenir gran èxit a l'època hi ha el tractament del tema del part. Com he dit en algunes ocasions, les protagonistes dels parts havien estat sempre les dones. Elles parien, acompanyaven i la llevadora dirigia el cotarro, per dir-ho d'alguna manera. Els homes ni entraven ni intervenien de cap manera. A l'època de la Il·lustració, però, les coses van començar a canviar. El coneixement "científic" va revaloritzar-se molt i els metges i la medicina estaven molt ben considerats. 

Una de les conseqüències (com gairebé sempre) la vam patir les dones...els homes, poc preparats i amb poca experiència van decidir que ja n'hi havia prou, que aquelles senyores sense formació no es podien encarregar d'una fenia tan important com la de dur a bon terme una vida. Un estri es va fer molt popular: els fòrceps, que com comprendreu, en aquella època semblaven més un útil de tortura, que res que pogués ajudar a parir...

La novel·la està escrita precisament en el moment en que aquests temes comencen a ser polèmics dins de la llar familiar. En la família de Tristram es veu clarament com eren les coses. La mare vol parir amb la llevadora i el pare fa el que pot per convèncer a la seva dona que ha d'entrar un metge que coneix, que duu el famós estri i que així serà tot molt més fàcil.

El personatge del metge és molt còmic. Ens podem fer una idea de com eren considerats aquests homes pel poble...de fet, sembla que la gent va creure que darrera d'aquest personatge s'amagava el retrat d'un metge famós de l'època..i els hi feia riure, així que aquesta sembla que va ser una de les raons per la qual es van vendre tants exemplars...

el gordet que està assegut és el Dr. Slop

Us reprodueixo una de les parts del text...

Mi padre rogó y suplicó a mi madre que por una vez renunciara a su prerrogativa en este asunto, y que le permitiera elegir por ella; mi madre, por el contrario, insistía en su privilegio de elegir por sí misma, y en no tener más ayuda mortal que la de la anciana. ¿Que podía hacer mi padre? Estaba agotando todos los recursos, lo habló con ella en todos los tonos, la planteó sus argumentos bajo todos los aspectos, discutió el asunto como crisitano, como pagano, como marido, como padre, como patriota, como hombre...Mi madre respondía a todo como mujer, lo cual le resultaba un poco difícil, porque como no podía asumir y combatir sus razones tras tantos peronajes, el juego resultaba desigual; estaban siete contra uno. ¿Que podía hacer mi madre? (...) Hasta tal punto que ambos entonaron un Te Deum. En una palabra, mi madre sería asistida por la anciana, y el cirujano podría ir a beberse una botella de vino con mi padre y mi tio Toby en la sala de atrás, por lo que se le pagarían cinco guineas. 

(Ai, encara em ric d'aquest fragment...no us recorda una mica al Woody Allen?) 

Apa, feliç cap de setmana, mames, fills i filles!  



dilluns, 12 de desembre de 2011

L'inici de la meva història amb el pa...

Avui serà una entrada una mica personal. Volia compartir amb vosaltres un estrany síndrome que s'ha apoderat de mi darrerament i que potser té a veure amb la maternitat...o no. El tema és que tinc ganes boges de fer pastissos, galetes, madelenes i, com vaig comentar fa un temps...pa. 

L'altre dia ho vaig aconseguir! És increïble, com fer màgia! Només es necessita una mica de temps, farina, aigua, llevat, mans i un forn. I taxant! S'aconsegueix el miracle. La farina amb aigua i llevat i la feina necessària, una mica de calor, es converteix en pa! 

El pa ha estat l'aliment bàsic de tantes generacions. Encara a moltes parts del món viuen de la transformació del cereal en algun tipus de pa. Em va sembla molt emocionant anar veient com la farina amb l'aigua anava prenent forma a les nostres mans, sentíem olors tan ancestrals...i ens embrutàvem com boges! 

Fantàstic! Estic super orgullosa d'haver-ho aconseguit i volia compartir-ho!


Oi que sembla que no pugui sortir res de bo d'aquesta pasta? Com es pot veure a la petita no li importa gaire...

Ariadna, filla, concentrat! que tenim una cosa molt important entre mans!


el resultat!

preparant els entrepans

menjant!






dissabte, 10 de desembre de 2011

Creences immemorials o la llarga vida de Juno Lucina

Juno personificava el cicle lunar i era un dels tres principals deus dels romans, juntament amb Júpiter i Minerva. Era la deessa romana preferida de les dones. Tota dona romana com cal havia de tenir la seva Juno, veritable doble diví, que personificava la seva feminitat i la protegia. 

Possible estauta de Juno-Tanit de la necròpoli d'Artajona (Jaén)

Els deus antics tenien múltiples funcions i depenent del cognom que els hi posaven ajudaven en unes coses o altres. A Juno quan l'anomenaven Juno Lucina es dedicava ajudar en els naixements. Sembla que significaria Juno la que porta a la llum o potser la que ajuda a dur els nens a la llum.

Quan se la invocava allà estava ella, l'estimada Juno Lucina, prop de les dones que assistien al part, aportant calor i confiança. 

Després van arribar les creences cristianes i els deus pagans van començar a desaparèixer. Només en llocs marginals, allunyats dels centres culturals, es van mantenir alguns segles més les antigues creences. Per exemple, se sap de regions de muntanya on antics rituals van mantenir-se fins molt després que es donés per finalitzat el procés de cristianització. 

Com hem dit en altres ocasiones, a vegades les comunitats femenines formem espais marginals interiors. Potser per això, en aquells moments de reunió femenina com eren els parts, les antigues creences van mantenir-se més enllà d'allò esperat.

Al segle XIV apareix al Roman de la Rose un poema on una mare invoca a l'antiga divinitat romana...

Pergo a Lucina, deesa dels part
que li atorgui néixer
sense mals ni complicacions
i que pugui viure llargament.

En un altre text francés medieval (Thérence en Français) es troba la següent pregària

Oh Juno Lucina, 
que presideixes els naixements
ajuda'm en el meu part

Un com més, veiem com els espais femenins són llocs on  les costums prevalen. Crec que la transmissió d'aquestes creences, i d'altres rituals, els devem en bona part a les llevadores que foren probablement el gran fil conductor de tot un món de coneixements. Dones sabies i poderoses dins la comunitat. Era en la costum on s'ancorava tota la seva confiança per poder dur a terme la gran escomesa: dur a la llum una vida. 

Així doncs, hem d'entendre que no fos fàcil d'abandonar a Juno Lucina, que tants cops les havia ajudat, acompanyat i acollit, en favor de un deu masculí que no sabia res de parts ni d'infants...o d'una dona, Maria, que potser mereixia més confiança però que, desenganyem-nos, no sabia gaire d'algunes coses de la vida....



L'entrada l'he fet pensant en la Sandra! Perquè m'ha concedit un premi molt bonic i perquè d'aquesta manera anem teixint, també nosaltres, espais femenins contemporanis. Ja no ens reunim pels parts o per rentar la roba...ara ho fem al voltant del ciberespai, però en algunes coses seguim sent les mateixes. Gràcies Sandra.

(Per cert, de nou, la traducció pròpia, amb tot el que això comporta :P)

dimarts, 6 de desembre de 2011

Fer de pare a l'Edat Mitjana

He llegit un llibre fa poc gràcies al qual podré fer un munt d'entrades! Es diu La Infancia a la sombra de las Catedrales i parla sobre la infància (i la maternitat, clar) durant l'Edat Mitjana a partir d'una font d'informació molt interessant i poc utilitzada: les miniatures dels manuscrits, d'on es pot recollir un munt de dades sobre la quotidianitat de l'època.

Avui parlaré dels pares. Crec que és la primera vegada que ho faig al bloc. El cas és que tenim la falsa percepció que els pares tradicionalment no s'han ocupat de les criatures, que és ara que alguns moderns decideixen fer-ho. Doncs bé, haurem de començar a pensar diferent. 

Aquesta imatge de la mare a casa ocupant-se dels fills i el pare sortint a treballar, a guanyar-se el jornal, és bàsicament una imatge que bé de l'època de la industrialització...(ai, crec que aquesta és la frase més repetida del bloc!). Van tantes coses de la mà de la contemporaneïtat! 

Ja vam parlar de la família nuclear, però potser no tant de com, juntament amb el concepte de família, naixia el de la individualitat...Abans les famílies eren un grup d'interessos comuns desdibuixat, no se sabia on començava la vida de cadascú, ningú havia sentit parlar dels "interessos particulars" o dels "gustos propis". Després es van definir els papers de cadascú. Els nens van començar a ser només nens i ja no ajudaven a casa, les mares van començar a ser només mares i ja no estava ben vist que fessin res més i els pares, doncs a ells els hi va tocar, en aquest repartiment de papers, el de portar diners a casa i oblidar-se dels seus fills.

La cosa va anar més enllà, perquè ens van fer creure que sempre havia estat així. 

Doncs mira, resulta que si ens fixem en aquestes miniatures medievals els pares treballen, és cert, però les mares també. I les mares tenen cura dels seus fills, però els pares també. Fan tot allò que poden. Juguen amb ells, estan disponibles. Formen part de la seva vida. 
Naixement de la verge (1490)

Les miniatures també subratllen la responsabilitat paterna en la supervivència del fill i es pot veure en algunes imatges Josep preparant la papilla pel seu fill. Imatges on bufa, proba, posa la cullera al pot, etc. Fins i tot, alguns creuen que no és casual la similitud en moltes llengües entre la paraula papilla i papa.

Certament, aquest interès medieval per que el pare fos l'encarregat d'alimentar els fills (més enllà de la indispensable llet materna) té una part no tan positiva com podria semblar, i és que no es volia donar el paper protagonista a la dona (o que fos un monòleg, vaja). 

Però el fet real és que les criatures eren fonamentals, tirar-les endavant, que visquessin, que es fessin grans, era una feina difícil que requeria de tota la família o, a voltes, de tota la comunitat. Els fills, més que mai, eren sinònim d'esperança i el pare no podia abstenir-se i probablement no ho volia.