divendres, 28 d’octubre de 2011

Coses de nens

Avui marxem de pont a ensenyar-li a l'Ariadna que és això de la tardor. Anirem a una casa que tenen els pares del meu home, al mig de la natura. Fins i tot he dut una recepta per a fer panellets! Que tremoli Gipuzkoa, que arriben les catalanes i la seva castanyada! Quines ganes! 

Doncs bé, abans de marxar volia deixar-us un regalet que he trobat avui al bloc de famílies en ruta.

És un llista de les 27 coses que haurien de fer tots els nens abans de complir 6 anys. Ja sé que se surt una mica de la temàtica del bloc...o potser no tant, perquè els nens de totes les èpoques han fet (hem fet) aquestes coses, oi?. 

He de reconèixer que en llegir-ho m'han entrat unes ganes tremendes de tornar a ser una nena, perquè a mi em queden per fer un munt de coses de la llista!! Potser amb l'excusa de la nena encara hi sóc a temps!! 

Que us sembla a vosaltres, també les heu fet totes? 


dimecres, 26 d’octubre de 2011

La caritat romana o alletar a un adult

Finalment em decideixo a escriure aquest post que feia temps que tenia al cap. No ho feia perquè les escenes que he de comentar són sorprenents i, perquè no dir-ho, a mi em van fer una mica d'angúnia quan les vaig descobrir.

Vull parlar sobre les concepcions que tenen els pits de les dones. Avui en dia,bàsicament són un objecte sexual, però no va ser així durant gran part de la història. Les mames eren símbol de maternitat i aliment. Ja en vaig parlar en el post Ostentatio Mammarum, on explicava un gest que sembla era habitual antigament: mostrar els pits per demostrar l'autoritat materna. 

Al fil d'aquest argument avui parlaré d'una anècdota que relata l'escriptor romà Valeri Máxim en el llibre Sobre fet i històries admirables. És la història de Micó i Perona,  pare i filla. Micó estava empresonat, era home ancià i estava a punt de morir. La filla per salvar-lo decidí demanar als carcellers d'anar cada dia a visitar-lo i d'amagat l'alletava. En descobrir-se la raó per la qual l'home no moria tothom va admirar-se d'aquesta demostració d'amor filial i van deixar lliure a Micó.

Avui en dia, no cal dir-ho, una escena com aquesta no es pot ni tant sols concebre. Cerc que, entre altres coses, té massa contingut sexual. Perquè els pits ja no són símbols d'aliment. 

El cas és que la història va considerar-se exemplificant i durant molt temps els artistes van retratar aquesta escena sota el nom de La Caritat Romana, com a símbol d'amor, entrega i caritat. Des de l'antiguitat fins al segle XVIII...


Pintura mural de la casa de Vibia Sabina (Pompeia), època romana.
G. de Crayer (s. XVII)
Jans Jannsen (s. XVIII)
Caravaggio (XVI-XVII)
Rubens (XVII)

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Última hora!

Avui faré una entrada petitona, per donar-vos una informació d'última hora, acabada de sortir del forn! 

Ja ha corregut la veu entre les meves amistats que em dedico a això d'investigar sobre la maternitat a llarg de la història, i comença a donar fruits. Dos amics del ram de la història m'han enviat informació sobre una recent descoberta arqueològica (merci Núria i Dani). 

És una informació molt emocionant. 

A la vall de Mugello, a Itàlia, estan realitzant excavacions arqueològiques a un assentament etrusc, d'uns 2700 anys d'antiguitat, anomenat Poggio Colla, prop de Florència.

En desenterrar una peça ceràmica molt petita (4 x 3 cm) es van adonar que duia un petit segell decoratiu. Fins aquí res de nou. Aquest tipus de ceràmica (anomenada de Bucchero) ja acostuma a dur segells decoratius, normalment són motius geomètrics, exòtics o mítics.



El cas és que en analitzar amb detall la imatge van adonar-se que es tractava d'una escena única en el món etrusc: és una dona donant a llum. 

Segons els arqueòlegs ens trobem amb una imatge  on es mostra el cap i les espatlles del nadó i la mare amb els genolls elevats, la cara de perfil, braç aixecat i una llarga melena en forma de cua de cavall que li corre per l'esquena. 



Si es confirmen les primeres dades donades pels investigadors, sembla que ens trobariem amb la primera escena d'una dona parint de l'Europa Occidental. 

(Per més informació us enllaço la pàgina web d'on he extret les dades: Terrae Antiquae)


dimecres, 19 d’octubre de 2011

La veu de l'experiència

Avui us explico una història propera. L'àvia del meu home va tenir 10 fills. Quan el més petit tenia 4 anys el seu marit va caure per les escales de la fàbrica i es va trencar el coll. És va quedar viuda amb 10 fills i una masia per tirar endavant. Va viure gràcies als diners que li donava la terra i els animals.

Va tirar endavant tots els fills. Com us podeu esperar entre els seus fills hi ha una mica de tot, pastors, camioners, mastresses de casa, monges, botigueres, fins i tot algun intel·lectual de prestigi. Però tots sense excepció han estat bones persones i s'han estimat i s'estimen molt a la mare. Així que, tot i que fos difícil, pot estar orgullosa d'haver fet molt bé la seva feina. Ara, el juliol, l'àvia va fer 100 anys i segueix sent una dona de poques paraules. Però si li preguntes com s'han de cuidar als nens, ella ho té clar...

Ume bakoitzak esaten du bera nola zaindu...

És a dir, 

Cada nen et diu com l'has de cuidar.
 


dilluns, 17 d’octubre de 2011

Mini biografia musical

He rebut un premi per partida doble!

Gràcies Onavis i Sandra

Com sempre aquests petits reconeixements cibernètics fan molta il·lusió. Permeten dir a les companyes blocaires "ei, m'enrecordo de tu!" i "eps, m'agradaria saber algunes coses més de tu i així conèixer-te una mica més..."

En aquesta ocasió m'han demanat que per rebre el premi expliqui quines són les tres cançons que més m'agraden i un somni.  

Això de les cançons sempre és difícil, perquè en tenim tantes que han anat configurant la nostre biografia musical, oi? Cada una pertany a un moment de la nostra vida i ens arriba al cor de manera concreta i especial. 

Ve't-ho aquí 3 que són importants per mi i que em transporten directament a diversos moments de la meva vida...

Amb 15 anys, en l'autobús que ens duia de viatge de fi de curs a Itàlia. I seiem de cantó amb la meva amiga i tot el viatge vam escoltar en els walkmans una vegada i una altra i una altra i un altra, el casset del Paco Ibañez a l'Olymia de París. I ens sentíem especials i connectades a cada paraula que deia.



Amb 20 anys sortíem de festa els divendres i anàvem al Sidecar (prop de la Plaça Reial) i ballàvem cançons gamberres fins que ens feien fora. Per exemple el Kiko Veneno, que cantàvem a grito pelao, i no ens importava el que pensava ningú.



Feia poc que havíem començat a sortir. Aquell dia tornàvem amb el cotxe, després d'un concert, a les tantes, i sonava aquesta cançó i ell m'intentava explicar cada vers i provàvem de cantar-la plegats. Ara em sorprèn pensar que hi havia una època en que no entenia res de res, cap paraula, i ara entenc tantes coses...



I bé, ara toca el somni...que díficil, sóc molt poc especial amb això dels somnis, somio sempre el que m'ha passat la setmana anterior, coses molt normals, no tinc una vida interior massa complicada, crec...així que no somio gaire i quan ho faig són somnis poc originals. 

I això és tot. 

Madi, t'ofereixo el premi també!

Esther, crec que ja el deus tenir, però mira, també em ve de gust fer-te'l a tu!

Petons a totes!



divendres, 14 d’octubre de 2011

El pacificador

Ja tinc recopilades unes quantes entrades sobre els objectes que s'associen amb la maternitat. He parlat sobre els cotxets, les trones, els biberons i les bressols. Alguns d'ells han començat a fer-se servir de manera habitual des de fa relativament poc, tot i que  a vegades sembla que sempre hagin estat allà.

Encara ens queda parlar d'un altre objecte, els xumets, pacificadors en anglès (quin nom més adequat!). Me'n va fer enrecordar l'Antònia l'altre dia. A l'entrada dedicada als biberons ens va parlar sobre el xumet que fabricaven al seu poble i que es feia amb un drap i el sucaven en llet o en aigua i el donaven al nadó. Al llegir aquella descripció vaig recordar una imatge que havia vist feia un temps. Es tracta d'un detall de la Madonna de Dürer, pintat l'any 1506.




















El pintor Albert Dürer va reproduir un objecte habitual a les llars de tota Europa, fins i tot al poble de l'Antònia.

Al món anglosaxó els anomenava tetes de sucre o sucre de drap. Es podien fer amb un tros de roba vella amb sucre a l'interior. En alguns lloc en comptes de sucre si posava carn o llard i el drap s'humitejava, per exemple, amb aiguardent. A Alemanya trobem l'anomenat Lutschbeutel: un drap que envoltava pa dolç o llavors de rosella.

Com amb tantes altres coses, no va ser fins el tombant de segle, concretament l'any 1900 , que a Estats Units van patentar el que seria el primer xumet comercialitzable que es va anomenar "baby comforter".

dibuix de la patent del Baby Comforter
I l'objecte es va fer popular. Tant que pocs anys després ja van començar a aparèixer algunes veus discordants.

El 30 de juny de 1909 una dona que s'autodenominava Auntie Pacifier va escriure una carta al New York Times on advertia dels problemes per a la dentició que podia suposar utilitzar aquest objecte de manera habitual. El més interessant és constatar , com diu a la carta, que el xumet era un objecte habitual sobretot entre les classes baixes. Recomano llegir la carta, perquè es molt il·lustrativa.

Un altra veu en contra de l'ús del xumet va aparèixer a Anglaterra, el 7 d'agost de 1915 a la revista British Journal of Noursing, titulat de Dummy teat (el mugró artificial). El doctor A. E. Thomas adverteix que la generalització de l'ús del xumet porta problemes associats. Descriu una escena que no se us farà estranya. A vegades l'utensili cau a terra i la mare el neteja ficant-se'l a la boca i el tornar a posar a la boca del petit. Es clar, si la mare pateix alguna malaltia infecciosa, com tuberculosis el risc de contagi augmenta, diu el doctor.

I totes aquestes dades ens porten una imatge molt concreta, quan l'objecte es va estandarditzar i es convertir en un objecte de consum,  a principis de segle XX, les dones de classes baixes van ser-ne les màximes usuàries. Per què? Doncs probablement perquè des de feia uns anys eren elles les que bàsicament s'havien incorporat al món del treball assalariat. Perquè elles no tenien més remei que deixar els seus fills a vegades i el xumet, per exemple, era un "pacificador" adequat quan no les podien tenir braços. A les cases riques sempre hi havia uns braços de lloguer preparats per atendre al nadó. 

Ara el xumet el fa servir tothom. Segueixen havent-hi veus discordants. Que si deforma la dentadura, que si no és bo per a la lactància materna....

Jo el primer mes no li vaig oferir a la meva filla perquè volia que s'agafés bé a la teta i després ho vaig provar alguna vegada però no li va interessar gens ni mica, així que res, nosaltres de xumet no n'hem fet servir, i vosaltres?

Ah!, aprofito per desitjar-vos bon cap de setmana i dir-vos que aquest diumenge faig 31 anys, així que penseu amb mi, perquè estaré de celebració!

(L'entrada la he fet bàsicament amb les dades que apareixen a l'entrada de wikipedia, que està molt bé! A vegades val la pena fer-hi una ullada!)

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Que la terra et sigui lleu

L'objecte d'estudi de la història són aquells que han mort.

Això encara és més literal en el cas de la història social d'època antiga. Bona part de les dades sobre la gent que va viure a Grècia i Roma ens l'aporten les tombes, concretament els epitafis funeraris on hi trobem dades com ara el nom, els anys i, a vegades, fins i tot, la professió dels difunts.

Estem tan habituats a analitzar aquestes dades que passem de llarg i no pensem que darrera de cada descripció funerària hi ha la història emocionada d'una família que ha perdut un pare, una mare o un fill.
Una de les primeres entrades que vaig fer, per exemple, fou precisament sobre un d'aquests documents. El dol de Pedània.
Avui vull parlar sobre unes paraules que molt sovint ens trobem escrites a les tombes romanes. 

Sit tibi terra levis. 

Que la terra et sigui lleu.

La frase apareix normalment abreviada amb la formula STTL

Aquestes quatre paraules es van convertir en les més habituals per acomiadar a un difunt. Era l'equivalent romà del nostre descansi en pau.

I bé, d'on surt aquest frase? Les primeres referències que tenim es troben en epitafis funeraris grecs dedicats a nens que van morir.

I deien així...

Un per a Esígenes: Terra, mare de tot, sigues lleu per a Esígenes, ja que ell ho va ser per a tu (Ant. Pal. VII, 461)


Un per aquell nen que no va arribar a néixer: El ventre de la teva mare, nen, t'és lleuger, en lloc de la terra, doncs aquest et porta i no precises terra   (Ant. Pal. VII, 481)

També el poeta llatí Marcial (V, 34) va fer ús d'aquesta imatge en dedicar el poema a la petita Eroció.

Al teu pare Frontó i a la teva mare Facil·la,
encomano aquesta nena, delícia dels meus petons;
que no tremoli de por la petita Eroció,
davant les negres ombres
i la boca del gos de l'infern.
Hagués complert el seu sisè hivern, 
si hagués viscut tal número de dies.
Entre tants vells amos es mou juganera.
Que refili el meu nom amb mots insegurs,
que un prat suau cobreixi els seu cos.
Terra, no siguis greu,
doncs ella no ho fou per a tu.

Paraula a paraula, vers a vers, ens adonem que des de sempre, fins i tot en aquelles èpoques on els nens morien molt més que no pas ara, aquesta pèrdua era també una llosa difícil d'assumir.

Petites personetes que tot i tenir un pas lleuger van deixant petjades profundes en el seu camí.

(Les traduccions les he fetes jo mateixa i són molt lliures, probablement amb certes imprecisions perquè majoritàriament he seguit el text en castellà)

divendres, 7 d’octubre de 2011

La teta artificial

Aquesta setmana s'està celebrant a tot l'Estat la Setmana de la Lactància Materna. Tota la setmana que rumio la manera de fer la meva aportació. En altres entrades ja he parlat sobre la meva experiència personal o sobre la lactància des de diversos punts de vista. Així que no sabia que podia dir de nou.

Avui se m'ha acudit. La primera pregunta que m'he formulat: Perquè es celebra aquesta setmana? Doncs per promoure la lactància materna com a mètode d'alletament. Això té una raó molt clara, les últimes dècades la lactància artificial, amb llet de fórmula, havia aconseguit ser gairebé prioritària en generacions i generacions de mares del món occidental. Certament, tot i que s'ha aconseguit gran qualitat en les llets de fórmula, hi ha coses que aquesta no pot encara fer. La llet de fórmula no pot aportar anticossos als nounats. Tampoc s'autoregula (en densitat, per exemple) al llarg de l'alletament. Tampoc s'escalfa sola ni es pot portar incorporada, ni és gratuïta. Tampoc pot aportar un contacte físic tant estret. Per algunes d'aquestes raons, entre moltes altres, l'Organització Mundial de la Salut considera que allò més adequat pels nens que acaben de néixer i, si és possible de manera exclusiva fins els 6 mesos, l'alletament matern.

Però els biberons no van aparèixer, en un primer moment, per fer més còmode per a la mare l'alletament. Hem de ser conscients que els primers mètodes d'alletament artificial van desenvolupar-se per salvar vides. Els nens dels ofrenats, dels hospitals, tots aquells que no tenien la possibilitat de ser alletats pels motius que fos, ho tenien molt i molt difícil per sobreviure. No sempre hi havia un pit quan el necessitaven. 

Per a que els nens poguessin veure els substitutius que s'utilitzaven per alimentar-los (llet de vaca reduïda amb aigua, de cabra, etc) des de temps ben antics s'han inventat recipients per poder donar líquids als petits, imitant d'alguna manera la teta.


III dC
II aC

IX aC


Corent per alletar medieval


 Tots aquests recipients, però, eren solucions circumstancials que permetien donar líquids els nens, però que no eren en cap cas substitutius aptes de la teta. 

La primera notícia del biberó modern va arribar a l'Estat Espanyol en època de la Il·lustració, al segle XVIII. Aquesta època nombrosos estudiosos es preocupaven per intentar millor la situació del poble baix. Entre una de les seves màximes preocupacions hi havia la de l'educació i la cura i creixement dels infants. 

Un d'aquests homes de cultura, un tal Blas Jové va fer un viatge a Suïssa on va descobrir un estri revolucionari, una teta artificial!! Així ho va donar a conèixer en el seu país per mitja de la Revista Madrilenya Seminario Económico, que va dedicar més d'un número a aquest tema, a llarg de l'agost de l'any 1767. L'article es va titular "Tratado y explicación de la Teta Artificial y modo de criar a los niños sin amas"

"Pasemos al instante a hacer manifiesto el instrumento que facilita la cría de los niños (...). Es un baso de madera que representa la figura y tamaño de la teta artificial, que en los Cantones Suizos llaman teta de vaca. (...) La tapadera es un cañoncito hueco por donde sale la leche después de cerrado el vaso y sirve de pezón. (...) El modo de usar la Teta Artificial es de esta forma: Se ha de echar medio cuartillo de leche en el vaso y luego cerrarlo con la tapadera y si la leche fuera demasiado espesa, aclararla con agua y si estuviese la leche fría poner el vaso dentro del agua caliente para que tibie".

Amb aquest text quedava inaugurada una nova època. Encara faltava molt per perfeccionar aquest estri, però la idea ja estava aquí.


1790-1795
1862


Finals del XIX-Principis del XX


I ara? En ple s. XXI, qui ho havia de dir quan el senyor Jové va anar a Suïssa, doncs sí, aquí estem, celebrant setmanes de la Lactància, perquè fins fa uns anys semblava que havíem oblidat que també es pot donar de mamar amb "teta natural". 

Feliç setmana!

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Amb dolor pariràs als teus fills

Aquest fou el càstig diví per a Eva i totes les dones que la van seguir en el seu desig de tenir fills. Era paraula sagrada. Pobra d'aquella que gosés contradir-la. Per exemple, es coneix la història d' Eufame MacLayen, que l'any 1591 va prendre una herba amb efectes analgèsics per alleugerir els dolors quan va parir els seus bessons. En descobrir el seu atreviment fou condemnada a mort.

Ara bé, crec que Eufame va tenir, sobretot, mala sort. Perquè segur que moltes dones, al llarg de la història van passar per alt la paraula de Déu  i en molts parts, lluny de les mirades masculines, es va fer ús de herbes calmants. Aquesta era però una història tabú i amagada, així que només ho podem suposar.

Aquestes actituds no van canviar massa fins el segle XIX. Els homes que administraven de manera habitual calmants i analgèsics per operacions i cirurgies no consideraven la possibilitat d'oferir-ho a les dones. 
Alguna cosa va canviar un dia en que una reina va decidir que no tenia ganes de patir i que ella era una Reina i per tant, feia el que volia.
La Reina Victòria d'Anglaterra va demanar al doctor John Snow que li donés una mica de cloroform. Era un 7 d'abril 1853. Aquell dia, probablement moltes dones van parir amb dolor i potser algunes van morir. Cap d'elles era conscient que alguna cosa havia canviat. A partir de llavors ja no seria tabú administrar algun tipus de calmant durant el part. A partir d'aquest fet es va popularitzar entre les dames de l'alta societat sol·licitar al metge "l'anestesia de la Reina".

Les coses, però, van anar canviat fins situar-se pràcticament a l'altre banda. Els metges van considerar que les dones de classe alta no eren suficientment fortes per parir per elles mateixes i se les havia d'ajudar. 
Eren massa fràgils per empènyer. 
Algunes de les mesures fou l'ús indiscriminat dels fòrceps, la conseqüència indirecta d'aquesta "instrumentalització" fou l'entrada de metges (homes, s'entén) en un terreny fins a les hores exclusivament femení. Això volia dir que les dones s'havien de col·locar de manera més pudorosa (hi havia homes per allà, i és clar, no ens poden veure de qualsevol manera) i, per exemple, es tapaven amb un llençol i la futura mare es situava de manera que fos més còmoda pel senyor doctor.  

Una de les darreres mesures per "facilitar" el part fou l'ús d'anestèsies generals. 
Les primeres probes d'aquest tipus parts es van fer a Alemanya, era l'anomenat Damerschlaf o Somnicrepuscular. La dona entrava en una clínica d'alt standing a parir, la dormien i es despertava amb el nen al costat i com si no hagués passat res.
Aquest tipus de part es va popularitzar durant gran part del segle XX. La meva mare, per exemple, quan em va tenir a mi sempre explica que va entrar, la van dormir i quan es va despertar tenia al costat a la nena, neta i dormida.  
La següent revolució, al meu entendre, fou l'arribada de l'anestesia epidural que aconseguia treure els dolors del part però sent conscient en tot moment. 

I fins aquí una petita història, molt resumida, del part.
I ara, com estem?
Darrerament les dones hem començat a conèixer els beneficis d'estar despertes al llarg del part. Sabem que és molt important el primer contacte amb el nadó, per exemple. 
Però no només són els beneficis mèdics els que tenim en compte. Qui de nosaltres es perdria el primer plor, el primer contacte, en definitiva, veure per primer cop aquesta vida que hem creat?
Al segle XXI, on totes les opcions són possibles, m'agrada la nova onada en que es reivindica que les dones siguem conscients de què és un part i com el volem. 
Respecto totes les opcions perses amb consciència. La meva personal va ser parir a l'hospital amb anestèsia epidural. Em vaig sentir segura, còmoda i encantada de la vida. Entenc també les dones que pareixen a casa perquè per a elles anar a l'hospital és un tràngol, estan incòmodes i ho passen malament.
Sempre han decidit per a nosaltres.

Però, noies, el part és nostre i nosaltres decidim.

(Gairebé tota la informació la he extret de llibre ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto. Per altra banda, si teniu més ganes de saber coses sobre la història del part de la Reina Victòria, no deixeu de visitar l'entrada que va fer la Sandra fa poc on hi ha molta més informació!)