dimarts, 16 d’agost de 2011

Nyam, nyam...

El títol de l'entrada fa referència a la fórmula comunment emprada en el llenguatge infantil per a referir-se al menjar. La idea d'aquesta entrada me la va proposar la Mama moderna, una companya blocaire que ens escriu des de Londres. La pregunta que em va fer és molt interessant, es demanava com havien fet les mares al llarg de la història per introduir el menjar complementari als seus petits, sobretot a bans de l'existència de métodes per a truiturar i fer papilles.

Malauradament, com en tants altres temes, no hi ha informació molt a l'abast. Per altra banda, també us adverteixo que des del meu raconet de vacances les recerques són més difícils, així que podríem dir que en aquesta entrada plantejaré algunes reflexions que m'agradaria compartir amb totes vosaltres, més que donar respostes o aportar informació històrica.

La meva idea de partida és que la lactància materna, sigui aportada per part de la mare biològica o mare de llet, ha estat al llarg de la història i en gairebé totes les cultures, molt més prellongada que actualment en occident. En gairebé tots els textos, des dels més antics fins els més moderns, es parla d'una lactància habitual entre dos i tres anys. Això garantia als petits un aport nutricional mínim. D'aquesta manera, suposo, la resta d'alimentació no era tant necessària i es podein relaxar a l'hora de menjar. Perquè, tal i com diuen alguns especialistes darrerament, els nens i nenes no necessiten menjar gaire comparat amb nosaltres i, a més, se saben autoregular.

Així que partint d'aquesta idea prèvia, sempre he cregur que els nens no devien asseure's gaire a taula amb els grans. Imagino escenes dels grans menjant en una taula, o a l'espai que pertoqués, i els nens corrents per allà, picant el que els hi venia de gust i provant una cosa i una altra.

De tota manera, en el moment que vaig començar a buscar imatges, en primer lloc em vaig topar amb una petita sorpresa.

Heus aquí la imatge d'una ceràmica grega on apareix una dona, aparentment alimentant a un nen...
Vaja, totes les meves idees a norris! Resulta que els grecs ja disposaven de trones, és a dir, que els nens seien habitualment, cosa que vol dir, en principi, que les mares dedicaven part del seu temps a alimentar-los amb menjar complementari.

Aquí no acaba el meu recorregut per l'alimentació al llarg de la història...resulta que, coses de internet, fa poc vaig trobar un altra interpretació per aquesta imatge, una que no se m'havia passat pel cap i que, finalment em donava la raó per a la meva idea que els nens no seien a taula...

 

Resulta que més que una trona, es tracta d'un orinal antic! Així que potser el que veiem a la imatge no és una mare alimentant al seu fill, sinó una dona  que fa companyia a un nen mentre fa caques..

Així que de moment em quedo amb la idea que els nens els menjar complementari diguem que, sobretot se'l autosubministraven en la majoria d'ocasions. Com es pot veure en el quadre de Brueghel el vell, que vaig comentar fa un temps...


Ara bé, a vegades els nens era cómode tenir-los a algun lloc una mica quiets. Suposo que a això respont la imatge següent, del segle XVII (l'autor és el pintor flament Gabriel Metsu) on podem veure un petit en una espècie de trona (o caminador?), però que no està a l'alçada de la taula i que, per tant, dedueixo que no era el lloc més adeqüat per a donar-los de menjar. 


Com totes podeu suposar, però, les coses van començar a canviar de la mà de la industrialització. A finals del segle XIX i principis del XX les trones eren un moble habitual a les cases. Tal i com podeu veure en aquestes imatges.
 
Totes elles, tenen un tauleta al davant, cosa que indica indirectament que la mare els hi donaven el menjar, probablement, independentment que la resta de la família.



 Avui en dia, que s'ha tornat a donar valor a que els nens intervinguin en els àpat familiar i els dissenys de les trones s'han adaptat a aquesta nova realitat i trobem trones molt útils per a que els petits dinin amb tothom a taula. 



I vosaltres que en penseu? teniu alguna dada sobre el tema? N'heu parlat mai amb les àvies o familiars diversos sobre com era la vida abans de la batidora elèctirca?

12 comentaris:

  1. Jo també suposo que allargaven la popa fins al màxim i llavors ja quasi devien poder menjar les coses dels grans.
    I parlant amb les padrines, recordo que totes parlen de les "farinetes" (torrant la farina a casa i bullint-la amb llet).
    El que sí que he observat és que la gent gran no està massa a favor del baby lead-waning, ja que sempre que les àvies em veien donant-li coses sòlides a la petita s'escandalitzaven una mica i no ho compartien. Sembla que en la seva època eren més de farinetes i que els nens mengessin a part.

    Petons!

    ResponElimina
  2. Sí, m'agradaria mirar-me millor el farinetes...segurament en algunes èpoques no era només un menjar per a nens...També comparteixo això que dius, les àvies aquestes innovacions de donar menjar sòlids, que els nens mengin el que vulguin, que els hi deixis agafar el menjar amb les mans, etc no les veuen amb molts bons ulls. Però la història que elles conèixen és molt recent, com a molt finals del segle XIX, qui sap que es feia abans!

    ResponElimina
  3. Crec que anys enrera quan la vida era de subsistència les farinetes eren menjar habitual per a tots i suposo que efectivament debien menjar el que hi havia que tampoc era gaire variat i no debien estar per massa històries de triturar gaire. També em penso que els nens potser no eren prou ben considerats com per a deixar-los seure a taula amb els adults, al menys amb això hi hem guanyat.
    M'agraden aquestes trones que van directament a la taula dels grans, la nostra és justament aquest model que has posat i el nen ens farà 4 anys i encara la podem fer servir perquè es va modificant l'alçada. És cara però jo n'estic encantada.
    Petons

    ResponElimina
  4. JA enyorava les teves entrades!!! M'ha encantat les teves reflexions. Jo no puc donar-te informació sobre el tema perque no he pogut fer investigació d'aquest tipus a la família pero estic d'acord amb les teves idees. Les imatges de trones son molt interessants, sobretot la de la ceràmica grega!

    ResponElimina
  5. Euphorbia...sí, jo també la tinc! i mira, tinc una d'aquest estil més barateta a casa ma mare i he de reconèixer que es nota. El disseny de les "cares" és molt bo, que hi farem!

    Sandra! Aix!! Jo també t'he anyorat! Ja et podries haver posat internet al teu retir espiritual, dona! que aquí hem tingut unes converses ben interessants (mira't, mira't les entrades anterior) i ens faltava la teva aportació...Bé, per sort ja m'he enterat que has estat contentíssima! ;)

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies per l'entrada d'avui Anna.
    Jo el que puc aportar al tema és que un familiar llunyà del meu home la seva mare li mastegava el menjar i li donava de la boca mateix.
    També penso com la Euphorbia, que els nens no tenien categoria com per compartir taula amb els adults. Mira una cosa que hem millorat.

    ResponElimina
  7. A casa sempre he sentit a dir a les iaies que asseien els seus fills a la falda o a sobre la taula i els hi donànven el menjar. I si eren més d'un els asseien en fila i utilitzaven el mateix plat i la mateixa cullera i els hi donàven el menjar com si estiguéssin a una cadena de montatge! un tu, un ell, un tu, un ell fins que no quedava més menjar.

    ResponElimina
  8. Molt interessant! Jo em vaig penedir de no comprar aquesta trona evolutiva de fusta tant cara!!! I no podria ser que aquesta mena d'orinal de fang antic servís també de trona? La que jo tenia de petita s'aixecava una tapa i tenia un petit orinal sota el cul ^-^

    Per altra banda, em sembla que ja vaig comentar-ho en una altra entrada que l'àvia del meu home va dir-me que feien en l'època pre-batedora i és el mateix que diu la Mamamoderna: mastegar el menjar i donar-li al petit...té lògica tot i que la boca dels adults acostuma a tenir molts bacteris...en fi!

    ResponElimina
  9. Mamamoderna! Doncs sí, crec que això de masstegar-li devia ser ben habitual, jo ahir mateix li vaig tallar uns trossos de carn massa grans i em vaig dedicar a tallar-li ben petits amb les dents (ja veus, som una mica prehistòrics a casa! jiji).
    Sol solet! Bon tècnica això de la fila, m'ho pensaré si tinc família nombrosa! La mare del meu home també deia que el més normal era asseure'ls a la falda, de fet ella tenia una tècnica ben depurada amb la meva filla, no sé com ho feia però amb un braç l'immobilitzava una mà i amb l'altre li anava enxufant el dinar (literalment)..jiji, no és massa partidaria del " fes-ho tu mateix", la veritat...
    Ostres, Apanona, molt bona això de la teva trona! Així és molt probable que sigui una trona-orinal la grega també...ho investigaré millor! Merci per la informació!

    ResponElimina
  10. He descobert aquet blog de la mà de l'Splendens. D'això de mastegar el menjar dels petits se'n deia al meu poble: fer mam. La meva àvia nascuda a l'any 1875 m'ho explicava i també que la llogaven per fer-ne pels nens de cases bones. Deia que tenia tanta gana que quan ho tenia mastegat en lloc de treure's el mam de la boca se l'engolia involuntariament. Vaig trobar una referència a aquest costum tan antihigiènic en alguna novel·la de la Pearl S. Buck però em sembla molt que explicava que els xinesos ho feien pels ancians.
    A les criatures de la meva generació, 1951, ens feien sopes bullides ben finetes amb un all. Quan les mares no tenien prou llet, com en el cas de la meva, hi havia metges moderns que buscaven solucions barates i efectives: aigua d'arrós amb una mica de llet de vaca, no me'n recordo de la proporció. La quantitat era molt petita l'equivalent a un vaset d'aquells que semblaven un didal gros, per a fer la copeta de licor i ens ho donaven amb cullereta perquè amb biberó hi havia el perill de que ja no volguessis el pit.
    Quan vaig tenir les meves filles la cosa ja havia canviat, les nenes menjaven a taula assegudes a la trona o després a la cadira amb coixins al cul.
    Els nens han de participar de la vida familiar. Suposo que jo no vaig ser una mare massa típica perquè vaig procurar que fossin autònomes com més aviat millor i també perquè en una època que gairebé ningú alletava els fills: donar popa diuen al meu poble, jo ho vaig fer i fins i tot a la clínica vaig haver de fer marxar l'infermera que venia a donar-me l'injecció per a retirar la llet, després el pediatra va venir a felicitar-me.
    La meva mare em renyava perquè les feia vestir soles des de ben petites i clar trigaven bastant i ens havíem de llevar més d'hora per tal d'arribar a l'escola a l'hora. A més jo no creia pas en això d'educar a menjar allò que tocava, jo que vaig ser una nena inapetent sabia prou bé què trist és haver de menjar sense gana o coses que et fan fàstic així que encara ho faig ara: dos o tres dinars si s'escau. De vegades no tinc prou fogons a la cuina. Tampoc creia ni crec que allò que et posen al plat s'ha d'acabar tot perquè a veure si em serveixo jo si que puc saber quina ració podré menjar però si faig plat per un altre jo no puc saber la gana que té. El meu home si, pobre! i si li poses un bon plat se l'acaba sempre encara que estigui fins dalt. A mi de vegades em ve d'una cullerada i sensa cap mania la deixo.
    Amenaço amb tornar per aquí.

    ResponElimina
  11. Hola Antònia! Ostres, m'ha emocionat molt el teu comentari...ha estat gairebé com un post nou del bloc! Quina ilusió!

    La història del mam no en tenia ni idea...així que es dedicava a masstegar el menjar dels petits? i a part també en tenia cura o només anava a fer el menjar? Si et sembla be ho investigaré una mica i si tinc informació en faré una entrada...si vols abans t'envio el que faci perquè t'ho miris (tens algun mail de contacte?)

    Això de la gana m'ha deixat amb la pell de gallina, la veritat...quines èpoques, noia.

    La resta de la teva història em confirma que en totes les èpoques hi hagut mares que no s'han conformat amb la versió oficial de la educació i han fet el que els hi semblava de més sentit comú. Al final sembla que el temps t'han donat la raó! no sé si has llegit molts llibres sobre com introduir el menjar als petits, els que estan ara "de moda" diuen gairebé exactament les coses que tu ens has explicat, no forçar, etc. A part del tema de la lactància, esclar.

    Una abraçada Antònia...espero que complexis les teves amenaces ;)

    ResponElimina
  12. La padrina, que és com anomenem les iaies a les terres de Lleida, devia fer de tot des de ben petita ja que es va quedar órfena de pare als quatre anys i en aquelles époques misèria no en vulguis més. Feia mam, arreplegava fem i de més gran se'n va a anar a fer de minyona a Barcelona en una casa de la burgesia, eren metges, i que parlaven castellà i no vulguis saber què explicava. Després va conèixer l'avi i es van casar. Va viure una època molt interessant: la bomba del Liceu, la vaga dels carreters del moll, la Setmana Tràgica, va enviar el seu fill gran a l'Escola Moderna d'en Francesc Ferrer i Guàrdia...
    I respecte a l'alimentació infantil explicava una història increible de la meva tia, la segona filla que gairebé si li va morir perquè d'un hora pel l'altra li va rebutjar el pit. Ella deia que va ser una espècie de mal d'ull.
    El meu e-mail: luara127@yahoo.es
    Un petó.

    ResponElimina