dissabte, 30 de juliol de 2011

Tinc més premis!

Hola de nou! 

Fa res us dic que no tenia intencions d'escriure al bloc, que descansaria, i resulta que ja m'hi torno a posar! 

Tinc una bona raó. Avui m'han donat dos premis! Aquests petits reconeixements del món virtual que fan tanta il·lusió.

Són molt bonics tots dos. Un ve d'un bloc que segueixo fa temps, Crònica d'una recerca, us el recomano, allà la Sílvia ens explica el seu dia a dia amb el seu petit i el premi es diu El teu bloc m'alegra i emociona.

L'altre ve d'un que conec fa molt poquet i que m'agrada molt! es diu Pequeña Budda Islandesa, és molt bonic i interessant conèixer les peripècies d'aquesta familia catalano-isaldesa-tibetana. També us hi heu de passar! El premi l'ha creat ella i es diu M'agrada la teva mentalitat (el quadre l'ha fet el seu marit i és molt bonic!)







Tots dos premis demanen que contesti un qüestionari. He decidit fusionar-los i contestar les preguntes que encara no he respost a cap dels qüestionaris que he anat fent.

Una cançó que m'emocioni. Són moltes! Diré una que m'encanta...Brown Eyed Girl, del Van Morrison...us la poso, per si no la coneixeu. És molt alegre!


Un país on m'agradaria viure. Potser a Itàlia, allà vaig viure quasi un any, allà vaig conèixer la meva parella. M'agrada el lloc i la seva gent.

Descriure'm en 5 adjectius! Ostres, sempre se m'ha fet tant difícil respondre aquests tipus de preguntes...provem-ho! Mandrosa, desordenada, curiosa, positiva i expeditiva (reconec que molts me'ls ha xivat el company, que jo sóc fatal per autodefinir-me...)

Algú em va explicar mai com seria el meu futur? No, jo mateixa potser...algunes coses tenia ganes que fossin d'una manera i han estat així, en altres paraules, si algú m'hagués dit fa uns anys que ara mateix estaria com estic, doncs m'hagués posat ben contenta!
Un objecte important per a tu i perquè? Doncs mira, he hagut de fer tants trasllats al llarg de la meva vida que per necessitat la veritat és que no tinc molta afició a encarinyar-me dels objectes, així que ara mateix probablement l'objecte més important de la meva vida és el disc dur extraïble de l'ordinador...com veieu, no és massa sentimental el tema...

El meu perfum preferit. M'agraden les olors fresques, de nens, aigua de colònia de lavanda, per exemple, tot i que he de reconèixer que gairebé mai faig servir colònies.

D'on creus que ve la sort? Uau, mai m'havien fet una pregunta així, és ben especial. Doncs sí que crec que hi ha un petit component d'atzar, hi ha gent que té sort i d'altre que no, però crec realment que la actitud positiva i optimista atrau d'una manera increïble a la bona sort.

Que em causa més alegria a la vida? A part de la meva filla, estar amb el meu home i aquestes coses tant corrents, doncs he de confessar que m'emociona un bon àpat i una bona conversa, en general.

Amb quina sensació et quedes quan escrius a altres blocs? Com heu dit moltes, crec que és important, perquè en el fons escrius en un bloc per interactuar amb la gent, així que igual que m'agrada que em comentin, procuro fer-ho sempre que puc aportar alguna cosa o, a vegades, simplement per que sàpiga que he llegit l'entrada i m'ha agradat.

Alguna anècdota divertida dels teus fills. Ui, ara explicaria un munt de parides que fa i que ens fan morir de riure...realment té una època ben divertida...doncs qualsevol tros de roba que troba es dedica a netejar el terra i tot allò que pilla o ara li ha donat per posar-se el dit davant la boca i demanar silenci a tort i a dret, o es passa tot el passeig que fem saludant a tothom i enviant petons...és que no para!

Alguna anècdota que et va fer plorar del meu fill. Mira que estic tova darrerament, però no puc recordar-ne cap de la meva filla...normalment em fa riure, sobretot.

Ara, en principi arriba el moment de repartir premis, però jo sempre em salto aquest pas, perquè normalment ja el te gairebé tothom, el premi en qüestió...no ho sé noies, us tinc molt al cap a totes, les que us passeu per aquí, les que em seguiu mudes però constants...i per altra banda, hi ha tants blocs que m'agraden i que em fan sentir acompanyada en això de la maternitat...on sempre comento, on sempre entro..ja sou, sens dubte, la meva petita família virtual. Espero que no m'ho tingueu en compte, però de nou deixo sense entregar el premi. Provaré solucionar aquest defecte properament...

dijous, 28 de juliol de 2011

Horari d'estiu

Com potser us heu adonat aquests dies no estic massa activa al bloc. Ara estem a prop del mar passant l'estiu i se m'ha contagiat una agradable inactivitat estiuenca! No estem fent res de profit, francament! 

Així que, tot i que intentaré seguir-vos perquè em ve molt de gust saber com van les coses al món de la blogoesfera, en el meu bloc no hi haurà gaire activitat. De tota manera, espero aprofitar aquests dies per documentar-me llegir coses de mames a la història i quan acabi l'estiu fer moltes entrades interessants! 

De moment, en aquesta petita entradeta voldria aprofitar per saludar a una lectora que conec de fa temps i que fa poc m'he enterat que em segueix...podriem dir que és una amiga de la infància (hola, hola!) i m'ha fet ilu saber que m'està llegint. 

Doncs bé, ella, arrel de l'entrada dels bressols que vaig fer, m'ha enviat una imatge d'un bressol que va trobar per internet que us ensenyo perquè es increïble! Sembla que a algun lumbreres d'estats units a principis de segle va patentar aquest bressol a prova de serps!! Per sort, no va tenir fortuna l'invent!




Una abraçada mames blocaires i lectores. Espero que vosaltres també estigueu descansant molt i fent el vago, que és tan saludable!

diumenge, 24 de juliol de 2011

Amb nocturnitat i alevosia...

Tinc la impressió que des de l'inci dels temps un dels principals temes de conversa entre les mares han estat les nits. I que tal dorm? i com passes les nits? i ja es dorm tota la nit? Només néixer la mare o sogre o amiga o familiar pregunta gairebé en primer lloc, i com dorm? i per la nit que tal? Els pobres nadons només treure el cap a aquest món ja tenen la difícil tasca d'haver de dormir tota la nit.

Aquesta conversa típicament femenina i maternal no transcendit mai de l'àmbit privat. No hi ha cap tractat medieval ni cap expert antic que expliqui la millor manera de dormir a un infant, així que suposo que les mares, àvies i companya feien el que podien i si el nen no era dormilega doncs l'avia li deia per exemple posa-te'l a llit amb tu i així com a mínim no t'has de llevar o, doncs mira, jo el vaig deixar plorant tota la nit i no m'ha molestat més! (ai, aquestes iaies! a vegades són pitjor que l'Estivill!) i a partir d'aquests innombrables consells les mares feien el que els hi semblava o el que podien. Així, qui dia passa any empeny.

Però ara, des de fa ja forces anys, les preocupacions maternals han traspassat l'àmbit privat i tothom diu la seva. Ara ja pots llegir una extensa literatura que t'indica tècniques diverses per passar la nit el millor que puguis.  Molts d'aquests llibres apel·len a la història i diuen "això sempre s'ha fet així". I jo, com sempre, voldria esbrinar si això és veritat i com han dormit els nens al llarg de la història.

El primer que m'he preguntat és si existien bressols, perquè aquesta seria una manera de comprovar que, a vegades, dormien separats dels pares. Així que he buscat imatges de bressols.

Curiosament són tot imatge de bressols per a nadons. No n'he trobat cap per a nens més grans, d'un o dos anys. L'altre conclusió és que probablement en alguns casos eren més una solució per deixar al nen durant el dia que no pas per a dormir pròpiament....menys alguns exemples ben clars.

Les més antigues són pessebres del segle XII.
Madonna del parto de Sutri
Retaule de Santa Maria d'Avià


Bressols al costat del llit

Bressol República Txeca
Bressol del Castell de Kerjean (1650)
Llocs on bressolar
Dona ameríndia (1915-1923)
Il·lustració d'un "bressol" indi

On dormen els reis (definitivament, la vida dels infants de classe alta ha estat ben dura...sens dubte els espais més impersonals i solitaris són els seus...quina por pensar que després d'aquestes infàncies han estat amos del món...després passa el que passa, francament)

Bressol (1340) al Museu Nacional de Baviera
Bressol de Enric V (s. XIV)


Il·lustració de la revista Alemanya Die Gartenlauben (1887)
Il·lustració de la Revista anglesa Illustrated History of Furniture del bressol per la Reina (1893)


Bressol de Napoleó o algun dels seus fills (s. XVIII-XIX)

La mare et bressola (aquest exemple, probablement, se'ns fan més proper)


Pintura de C. Monet (1867)


divendres, 22 de juliol de 2011

Mames lectores

Gràcies a l'Onavis estem fent un petit club de lectura virtual. 

Jo també vull formar-ne part!  Així que ara mateix em disposo a respondre el qüestionari que ha proposat. 

Apa doncs, som-hi!

Quin llibre on t'has pogut acabar?

La veritat és que no sóc d'aquelles que acaben els llibres tant sí com no. Si no m'agrada, el tanco. L'últim sacrificat ha estat un de l'Eduardo Mendoza ambientat en l'època romana que em va semblar una tonteria increïble...deformació professional, potser.

Quin clàssic de la literatura no t'has llegit i no penses llegir-te mai?

Suposo que són forces el llibres no llegiré mai i que són considerats clàssics...en diré un: Moby Dick (apa, ara direu, ostres, si és boníssim! no te'l pots perdre! i jo, doncs m'ho replantejaré...). Per cert Onavis, el Quijote el vaig llegir a l'institut i crec que és una obra mestra, però reconec que ajuda molt fer-ne una lectura guiada amb algú que t'ajudi a veure els punts forts.

Quin és un dels primers llibres que recordes haver llegit?

Bé, ara així de cop recordo especialment Mecanoscrit del Segon Origen. Ara, suposo que la primera vegada que recordo  estar enganxada de veritat va ser amb l'Agatha Cristie. De força joveneta em va entrar una fal·lera que me'n llegia un gairebé cada setmana.

De quin autor t'has llegit tots els llibres?   

Aix, canviaré la pregunta, perquè tot i ser molt lectora, no he aconseguit llegir tots els llibres de ningú. Però m'agradaria molt llegir tots els llibres de molts autors! 

Per dir-ne una que ningú ha anomenat, la Toni Morrison. És una premi novel afro-americana. Vaig llegir un llibre que em va emocionar molt, Paraiso. Crec que té una visió del món que m'agrada i m'interessa. Segons el meu company no és pas el seu millor llibre. Sembla que en té de preciosos, durs i crus, però boníssims. Així que no em faria res ser una experta en la seva literatura i devorar-los tots. 

Quin llibre vas regalar l'últim Sant Jordi i quin et van regalar?  

 Jo sóc lluny de Catalunya, com sabeu, i aquí Sant Jordi passa força desapercebut. L'any passat, però, vaig rebre per correu el llibre de Tàcit (un històriador del segle II dC) l'obra Agricola. Un gran regal de Sant Jordi. El llibre explica la història del governador de la Britannia i és un lúcid relat de com s'ho feien els romans per conquerir altres cultures.

Quin llibre t'agradaria rellegir?  

Memoires d'Adrià. El vaig llegir i em va semblar increible, però llegeixo massa ràpid i a vegades tinc la sensació que no paeixo prou les lectures, sobretot quan són profundes, diriem Em sembla que amb una segona lectura li podria treure molt de suc!

Cita una frase d'un llibre que recordis especialment. 

Fa temps va arribar a les meves mans un llibre anomenat Un hombre sin patria. Les reflexions d'un autor que no em sonava gens...Kurt Vonnegut, doncs bé, resulta que és un dels grans de la literatura nordamericana. Es va convertir en una especie de llibre de capçalera.Una de les històries que explica em va quedar gravada. Com que té a veure amb la maternitat i aquestes coses nostres, acabo d'anar a buscar el llibre i us l'escriuré.

Una vez conocí a un hombre de Nigeria, un ibo que tenía seiscientos parientes a los que conocía bastante bien. Su mujer acababa de tener un bebé, la mejor de las noticias para cualquier clan familiar. Se disponían a presentarlo a todos sus parientes, ibos de todas las edades, tallas y tamaños. También concería a otros bebés, primos poco mayores que él. Todos los que fueran lo bastante grandes y fuertes lo cogerían, lo abrazarían, le harían carantoñas y dirían lo guapo que era. ¿No les habría encantado ser este bebé?
Què utilitzes com a punt de llibre? 

Literalment qualsevol cosa. Un paperet perdut al bloso, el bitllet de tren, d'autobús i quan la mandra és superior a mi, simplement doblego una mica la fulla...sí, sóc un desastre i una mica mandrosa en general.

On compres els llibres? 
He de confessar que aquest tema em posa una mica trista. Jo em dedicava tardes senceres a mi mateixa i feia itineraris de llibreries per Barcelona, els meus habituals eren la Central, Documenta i a vegades la Laie, però ara on visc només hi ha llibreries grans i no gaire personals...així que amb aquest tema em sento una mica lluny de casa i molts cops compro a Internet, el gran aliat.

Recomana tres llibres! 

Més que recomenar, perquè això depèn molt de per a que vulguis el llibre, el que faré és un llistat d'aquells que em semblen interessants i que m'han emocionat especialment. 

El corazón es un cazador solitario de Carson McCullers. És tan emocionat i sorprenent com el títol.

Qualsevol antologia de contes del Julio Cortázar (i que entre ells estigui La Casa Tomada, em va deixar literalment amb la boca oberta)

A Sang freda del Truman Capote. És un dels meus escriptors preferits, sens dubte, i he llegit molts llibres seus. Aquest relata la historia real de l'assassinat d'una família, com descobreixen els assassins  i el debat moral posterior sobre la pena de mort.  Està entre el thriller, el document períodistic, etc. Enganxa moltíssim i està tant ben escrit!

I això és tot. Algú més s'anima a respondre'l?

dimecres, 20 de juliol de 2011

Part i criança. Visions llunyanes.

Avui he topat amb aquest vídeo curtet on l'antropòloga Laura Nuñez ens explica  maneres i concepcions diverses sobre part i lactància en el món. Us el deixo per si us interessa. 

Tras el rastro indígena: Parto y crianza ancestral. 
 
Normalment no penjo vídeos o coses d'altres llocs, però crec que aquest s'adiu molt amb la temàtica del meu bloc i, a més, m'agrada la visió de la Laura, sense mitificar ni el passat ni les cultures anomenades "indígenes". 

M'agrada saber les maneres com les dones s'han enfrontat als reptes de la maternitat, en el passat i en contextos allunyats al nostres. 

Em sento molt propera a totes elles. 

Són la meva tribu, estiguin on estiguin i  hagin nascut a l'època que hagin nascut. 

Per altra banda, tenir aquesta informació t'obre la ment i et fa valorar allò que tu fas. Després, com diu ella, és més fàcil decidir que és el millor per a tu i els teus fills.

Vosaltres que en penseu? Us ha agradat el vídeo?

dimarts, 19 de juliol de 2011

Pessigolles!

Les pessigolles són la sensació que experimenten certes parts del cos en ser estimulades i que sol provocar involuntàriament el riure. 

Però tothom ens pot fer pessigolles? Sembla que no.

No ens farà cap gràcia fer-nos-en nosaltres mateixos.

No riurem si és un desconegut el que proba de fer-nos, ni un nen petit, per exemple.

Per poder experimentar aquesta sensació s'han de produir una sèrie de condicions.

L'altre dia llegia que per a que es produeixen a d'existir una falsa alarma. De la mateixa manera que ens en riem quan algú ensopega i cau només si després comprovem que no s'ha fet mal: és una resposta fisiològica per alliberar la tensió que provoca el perill, i restablir l'equilibri en la nostra ment. El mateix succeeix amb les pessigolles. A una fase inicial de por li segueix un 'efecte rebot' positiu, que es produeix quan el cervell comprova que no hi ha perill, i que es traduiria en el riure. Això explica, per exemple, que un estrany no pugui fer-nos pessigolles. Per exemple, tampoc és habitual que dos homes heterosexuals s'en puguin fer, perquè perceben en l'altre aquesta alarma. Sí que és més normal entre amigues, perquè les dones entre nosaltres no vivim amb por el contacte amb l'altre. 

Les pessigolles són una de les primeres formes de comunicació entre la mare i el seu fill. A partir dels 3 mesos, més o menys, el nadó és capaç de sentir-les. Com veieu, molt abans de que aprengui qualsevol altre mètode de comunicació. 

La mare em toca, m'acaricia i jo me'n ric, en altres paraules, li contesto i reacciono a allò que em comunica. Que li vull dir amb el meu somriure? Estic relaxa't i ser que no em faràs mal, no estic alerta. És més,  m'agrada el contacte, gràcies.
Segurament això ha estat allà sempre. Les mares de l'Atenes clàssica, les de la Roma Imperial, la Londres industrial, agafaven als seus petits desprevinguts i els hi feien pessigolles. 

El paper de la mare de nou és fonamental. Ensenyem al nostres fills un dels eixos bàsics per a que siguin feliços en el futur, que no tinguin por del contacte, que no es mantinguin alerta. Que gaudeixin d'unes bones pessigolles i que riguin molt, fins que se'ls hi escapi una mica el pipi...i després una abraçada i quan siguin més grans, potser altres coses més plaents. 

(Part de la informació i, de fet, la idea de l'entrada l'he extret d'un article aparegut al Diario Vasco fa uns dies i anomenat Cosquillas Científicas, que es pot consultar on-line)

Per cert, m'oblidava! Aquests dies han estat molt profitosos per al bloc i tenim  3 seguidores més! Benvingudes noies, espero que us agradi el piset...;)

dissabte, 16 de juliol de 2011

Extreure llet abans del tirallets

Ja hem comentat més d'un cop com sembla que alguns objectes relacionats amb la maternitat ens han acompanyat tota la vida; el cotxet, el biberó i, com no, el tirallets. Res més lluny de la realitat, com llegia fa poc al bloc de la Sandra, aquest aparell no va aparèixer fins 1859 als Estats Units.

Però, és clar, la necessitat de treure llet dels pits hi era abans. En molts moments les mares han de treure's llet. Quan porten molt de temps sense poder donar-ne al seu fill (per la raó que sigui) o, per exemple, en una mastitis (infecció de la mama) sempre s'ha recomanat extreure's llet extra amb aquest benaurat aparellet. 

En altres paraules, la llet s'ha hagut de llevar del pit abans de l'aparició del tirallets, oi? i com ho feien?

La primera resposta que ens ve al cap, suposo, és que et pots treure la llet tu mateixa. Bé, no sé si alguna de vosaltres ho heu provat, jo sí, i no és gaire efectiu. Quanta te'n pots treure? Poquet poquet normalment, a no ser que tinguis el pit tant ple que et surti la llet gairebé sola. 

Una altra resposta la vaig llegir fa poc en una revista de divulgació d'Història i Antropologia (*). Després de parlar amb alguns testimonis, suposo que gent gran d'alguns pobles, van assabentar-se que el més habitual era que fos l'home el que s'encarregués l'extracció, si això no era possible també és tenen testimonis de ocasions en que se'n havien encarregat amigues properes.

També es van recollir mencions sobre un ofici especialitzat en aquests afers. Eren els anomenats mamons i mamones. Sí, tal i com heu sentit. Suposo que la paraula la coneixíeu en altres contextos, oi? No és una paraula amb massa bona fama, realment. Això suposo que es deu a que el seu ofici no estava massa ben vist. I com s'ho feien aquests mamons i mamones per extreure la llet? Doncs segons informen aquests testimonis, acostumaven a ser persones que tenien les mans ben calentes i, el primer que feien era posar-les damunt dels pits de la dona en qüestió. Un cop escalfats els pits es disposaven a extreure la llet ells mateixos. La dona en moltes ocasions estava tota tapada (el cap també) per conservar certa privacitat. Només tenia els pits descoberts. Quan tenien la llet a la boca normalment se la bevien, al contrari que ara, que a molta gent li fa fàstic la llet materna (mai no he entès perquè) sembla que era un aliment molt ben vist i no es llençava a la primera ocasió. Si es creia que la llet estava infectada (degut a la mastitis) doncs llavors sí que s'escopia. 

Potser alguna de vosaltres n'havia sentit a parlar d'aquest ofici o, simplement, del fet que algun adult ajudés a la mare en l'extracció de la llet. Per a mi és la primera notícia. De nou em sorprenc de com d'amagades han estat les nostres històries i les solucions als nostres problemes. Sempre de portes endins, sempre en contextos familiars i no públics. 

L'epíleg d'aquesta història va tenir lloc ara fa uns dies. Jo comentava a taula aquests temes i al pare del meu xicot li va venir una cosa a la memòria. Un record petit i sense massa sentit que tenia amagat en el seu cap. Feia temps que era allà, potser uns 60 anys. Recordava una conversa que va sentir quan ell tenia 10 o 12 anys. 

Els pares parlaven sobre la germana gran. 
Sembla que en aquelles èpoques estava alletant.
Sembla també que se li va produir una mastitis. 
Sembla que la noia no sabia com treure's la llet i els pares es preguntaven entre ells, i perquè no li treu el seu marit?

Heus aquí la manera més habitual de extreure llet abans del tirallets.

(*La revista en qüestió s'anomena AVNIA (núm. 32) i crec que només es distribueix pel País Basc. De totes maneres es poden demanar els números, crec, per la pàgina web)

dissabte, 9 de juliol de 2011

Una cistella a l'esquena

Les mares traginant nens amunt i avall. Aquesta devia ser una escena habitual a casa nostra abans de la irrupció del cotxet, cap a principis de segle.  Malauradament la nostra memòria no arriba més enllà de la experiència personal i, a vegades, la de les nostres àvies o, molt de tant en tant, besàvies. 

Així que no sabem gaires coses sobre els mètodes de transport de criatures pre-cotxet.

És clar, cap llibre s'interessarà per aquestes coses...

Per sort, com sempre per casualitat, en algunes imatges descobrim mares i fills que es colen i que ens il·lustren sobre la seva quotidianitat...

Per exemple, sabem que un viatger anglès va parar a la plaça de Vitòria, cap allà 1837. En plena guerra civil espanyola (una de les moltes que ha patit aquest país). L'home, va voler dibuixar la escena que hi va trobar. Li interessava retratar els militars, confosos entre la multitud del mercat. Sense voler va retratar també a una dona que potser hi anava a vendre o a comprar o passejar...i que a l'esquena portava el seu nadó, petit encara. El duia en una cistella estirat, perquè dormís tranquil mentre ella s'encarregava dels seus afers.



No molt lluny d'allà, a la ciutat de Baiona, un viatger francès va voler dibuixar una altra escena quotidiana. Concretament va demanar a aquelles dues dones que anaven a fer la bugada al riu que paressin un segon, que les volia dibuixar. Gairebé no es va adonar que una d'elles duia a l'esquena una cistella amb els draps per rentar i una criatura feliç i tranquil·la de ser allà, a prop de la mare.



Sense pretendre-ho els dos dibuixants del segle XIX a llocs allunyats un de l'altre van ajudar-me a descobrir el precedent de la motixlla "portanadons". Els hi donem les gràcies per apropar-nos aquesta història!

(Totes dues imatges les he extret de catàleg de la Diputació foral de Guipúscoa)

dimecres, 6 de juliol de 2011

Tu que prefereixes, nen o nena?

Maternitat. Elena Odriozola
Al llarg de la història la resposta a aquesta pregunta ha anat canviant. Durant molts segles i encara ara en algunes cultures, la resposta és o ha estat tan evident que suposo que ni es demanava. Els nens eren més benvinguts que les nenes.

A època romana el ritual de naixement tenia unes fases ben definides, un cop la mare havia parit es presentava el nounat davant del pare, el Pater Familias, que tenia dret de vida i mort sobre el petit, ell decidia si tirar endavant amb la criatura, quedar-se-la casa o deixar-la exposada al carrer, per si algú el volia. Molts historiadors han cregut que aquest ritual no era més que això, un ritual, que en realitat gairebé no s'emprava l'infanticidi com a recurs real. Algunes dades, però, fan sospitar que l'infanticidi de nenes era més habitual del que es creia. En el cens de les famílies immigrants de la ciutat de Milet entre el 228 i el 220 aC s'han comptabilitzat 118 fills mascles davant de 28 nenes. Com es pot veure, aquest no pot ser un resultat natural i probablement es va donar algun tipus de intervenció per part de les famílies. 

Malauradament, no cal anar tant lluny per veure situacions similars. A Xina sabem que amb la política de fill únic es va aconseguir el dubtós mèrit de tenir uns percentatges de filles molt més baix de l'habitual, perquè les famílies, ja que només podien tenir un fill preferien que aquest fos un noi. 

Així doncs, veiem que les nenes hem estat una descendència poc preuada. Tot i així, tinc la sensació que en les societats on l'àmbit masculí i el femení estaven clarament separats, hi havia algú que li feia especialment il·lusió tenir una nena...a la mare. Algú amb qui compartir l'espai, a qui tenir sempre a prop, al contrari dels nens que eren considerats més del pare i possiblement establien més vincles amb els homes de la família. 

Però, i ara, en la nostra societat occidental on les dones viuen, en principi ,en igualtat...quines són les nostres preferències? Doncs l'altre dia llegia en algunad'aquestes revistes femenines (no recordo si es deia Mujer Hoy o alguna cosa així) que quan es té el primer fill hi ha preferència per una nena. Sembla, però, que això no és només perquè ara les nenes ho tenen més fàcil, sinó que darrera també hi ha una raó de rols. Quan pregunten perquè prefereixen una nena, les famílies responen coses com....
És que són més mones, els hi pots posar vestidets, són més tranquil·les, són més dolces, més treballadores, els hi agrada més la família, estaran més amb nosaltres, etc, etc.

Com podeu veure, encara hem de treure'ns del damunt molts prejudicis i deixar de considerar que els nens i les nenes han de ser d'una determinada manera. 

El següent pas, aquell desitjable, serà el dia que ens sigui realment igual tenir un nen o una nena, perquè són iguals dins les seves diferències, perquè tots ells són personetes que podran créixer com vulguin, jugar amb les joguines que vulguin, estimar a la persona que vulguin...ser una mica més lliures per triar el que els hi sembli millor hagin nascut amb el sexe que hagin nascut.

(Part de l'entrada l'he escrit gràcies a les dades de l'article La percepción de la Infancia en el Mundo Ibèrico de Teresa Chapa, que es pot consultar on-line)