Matrones romanes I : dones objecte

Seguim a Roma. Faré un parell de reflexions sobre la maternitat de les grans dames romanes: les matrones.

Les dones romanes, com gairebé totes les dones al llarg de les història, tenien com a màxim objectiu a la seva vida ser esposes i mares. Qualsevol altre tipus de vida era considerada un fracàs. En comparació amb les dones atenenques, però, elles tenien molt bona consideració. El paper de mares de família era molt important per a la societat romana.

Les matrones romanes eren les garants de la societat patriarcal que les mantenia recloses a casa. 

Deia Ciceró que "el gènere dona admet dues formes. Una la de les mares de família, que són aquelles que estan sotmeses al poder marital de l'espòs. L'altra és el d'aquelles que només són tingudes per dones". D'aquesta frase es desprèn que les mares de família tenien un estatus superior a qualsevol altre dona. Un estatus supervisat i dominat per el marit. Aquest era el gran problema de la dona romana, per ser considerada en societat havia de ser sotmesa.

La matrona Iulia Mamea vestint la túnica que les diferenciava de la resta de dones

Un cop dins del matrimoni les dones, entre altres coses, eren un objecte de gran valor i com a tal eren tractades. Elles eren les que assegurarien la descendència del paterfamilias. Les dones en edat fèrtil eren la promesa de la continuació de la saga familiar. 

Segons he pogut llegir en un article sobre el tema, sembla que els drets cívics i el caràcter públic de la matrona romana no passen tant sols per assegurar la descendència de la pròpia família. Es coneixen alguns casos en que aquesta dona no fa més que de "objecte gestant". Era quelcom d'interès públic. 

Algunes esposes eren traslladades a una altra família per que tingués fills per a ells. En altres paraules, el marit els hi deixava la dona a alguna família que no pogués tenir descendència per que fossin pares. La dona en aquest cas només exerciria de "gestadora" i el nen seria de l'altre família de ple dret.

A vegades la fórmula era divorciar-se del primer marit per casar-se, embarassada, amb l'altre marit. En la majoria d'ocasions el receptor de la dona embarassada era un amic o aliat polític; la cessió del ventre es feia per reforçar aliances polítiques. 

Sabem, per exemple, que el dictador Sul·la va fer divorciar a la seva filla per entregar-la a Pompeu o com Claudi Neró va entregar la seva esposa embarassada a August. 

També es coneix per les fonts escrites la experiència Túria, considerada model d'esposa. En la seva història s'explica com un mèrit com ella mateixa, en veure que no podrien tenir fills en el matrimoni, va proposar al marit que tingués fills amb una altra dona ("Vas afirmar que compartiries fills com si fossin teus i que no faries dividir el patrimoni").

Actualment s'ha tronat a utilitzar el concepte de "ventres de lloguer". Dones que a canvi d'uns diners fan el que feien les dones romanes, exercir de contenidor temporal d'una vida. En època romana no era, però, decisió lliure de la dona. L'home, que tenia tot el poder sobre la seva esposa, decidia que fer del seu estimat objecte de valor, en una mostra de generositat a vegades el podia cedir a alguna amistat. Contràriament al que passa actualment sembla que no hi havia cap guany econòmic. 

Més enllà dels dubtes morals que pugui ocasionar aquesta pràctica, crec que no està de més recordar que, per sort, les dones del segle XXI estem recuperant el nostre cos a força de molta lluita.

Com es deia en una clàssic lema feminista, nosaltres parim, nosaltres decidim.

O, com a mínim, així és com hauria de ser.

(Les idees de l'entrada les he extret de l'article de Maria Isabel Nuñez Paz, dins del volum "Madres y Maternidades" construcciones culturales  en la civilización clásica)