dimarts, 8 de març del 2011

El dia de la dona treballadora parlem de l'ofici més vell del món.

Avui és un dia important. El dia de la dona treballadora! I no podia deixar de commemorar-ho amb vosaltres en aquest bloc. 

L'entrada d'avui té a veure amb un dels oficis femenins més antics del món....les Dides o Mares de llet .

(per fi m'atreveixo amb el tema...tant ampli que segurament donarà per més d'una entrada!)

Quan va nàixer l'Ariadna,  els primers mesos tenia moltíssima llet. Em sobrava. Hagués pogut alimentar a més d'un nen, segur. Pensava que possiblement aquesta és la nostra natura. Estem preparades per alimentar a més d'un criatura. Això, en societats tribals on els nens no són exclusivament d'aquella que la parit o d'una família en concret, en aquells llocs on els nens són de la comunitat, tenir llet de sobra deu ser molt útil. Els petits poden alimentar-se sense problema de més d'una mare, o quan una mare falta o per alguna raó no té llet,pot ajudar a criar l'infant una dona que no l'ha parit. Em sembla molt maco pensar en l'alletament com una feina comunitària. 

En les societats més complexes, allà on la descendència pren importància, quan és necessari distingir de qui és el nen, les cures als petits no poden ser comunitàries i passen a ser familiars. Ara bé, les mares a vegades segueixen sense tenir prou llet o, simplement no volen patir els problemes de la lactància i, des de temps immemorials es lloga o es fa servir alguna dona per fer-ho en lloc de la mare. Podríem dir que fins l'arribada de la llet de formula ha estat una feina més.

Tot i així, cal dir que renunciar a l'alletament ha estat mal vist des d'època romana, com hem vist. Tanmateix, com que era una pràctica habitual, es volgués o no,  va intentar regular-se.

En societats com la romana possiblement es tractava d'una tasca adjudicada a les esclaves. Més endavant, degut a la creença que amb l'alletament també es traspassaven a l'infant el caràcter i les maneres de la dona, es va triar amb cura la persona que havia de fer la feina. En les cases nobles europees en moltes ocasions els contractes es firmaven amb dones del propi estament. 

Dida del segle XIX
He trobat al respecte un text molt interessant del 1495 (poc després d'arribar a Amèrica, quan es començava a sortir oficialment de l'Edat Mitjana) on es parla de les 17 característiques que ha de tenir una bona dida... a veure que us sembla!

1- La dida ha de tenir entre 25 i 30 anys

2- Que no sigui ni prima ni grassa, de condició mitjana.

3- Els pits no han de ser ni massa grans ni massa petits, ni massa tous ni massa durs.

4- La llet que tingui no ha de ser conseqüència d'una avortament i si és possible que el part hagi estat de mascle.

5- Que no tingui encara la menstruació

6- Que no tingui relacions sexuals durant la criança

7- La llet no ha de tenir mala olor i no ha de ser ni massa greixosa ni massa líquida

8- La dida ha de tenir bones costums, no ha de tenir mal caràcter, ni ser "endimoniada, ni aplopètica, ni goluda, ni embriaga"

9- Que prengui àpats freds i calents

10- Que la llet sigui d'un mes i mig o dos mesos a partir de la data del part.

11- Que "sea sabia e enseñada en el aparejamiento del niño"

12- Cal ensenyar-li les costums del nen, fer el possible per que no plori ( "es proba ben palesa que posar el nen al pit guareix totes les malalties")

13- Reglamentació de les tetades. No s'ha de donar el pit al nen contínuament, sobretot a la nit.

14- El nen no ha de dormir al llit de la dida.

15- La dida ha de prendre diversos cops al dia mel i pa amb oli i sucre

16- Cal fer un massatge suau a les nenes i amb força als nens

17- Si és nen convé que sigui alletat dos anys i mig i si és nena dos.

(La imatge la he extret d'internet)

6 comentaris:

  1. Com sempre, molt interessant. En un llibre molt maco que vaig llegir fa poc i que et recomano, Velos y Desvelos de Maria Jesús Fuente, para de les dones a la Península durant l'edad mitjana. Una cosa que explica era que les dides no podien ser de cap de les altres dues cultures/religions amb les que es convivia, cristianes, musulmanes i jueves, perque es creia com tu apuntes que es passava al nen el caràcter i per tant les creences de la dida

    ResponElimina
  2. Hola Sandra! Merci per la recomenació! Ja ho havia llegit això de que no es podia llogar una dida d'una altra religió...que bé que ho comentis, és força curiós, oi? no acabo d'entendre com es poden passar creences pels fluids corporals. ;)
    Com veus, el tema dóna per molt...a veure quan puc fer-ne unes altres entrades que tinc al cap...

    ResponElimina
  3. Que interessant!
    Trobo fort que es valori que la dida hagi tingut un nen, què aporta?

    Per cert, la meva padrina va fer de dida als anys cinquanta, el meu pare té un germà de llet. A veure si m'animo a escriure'n la història.

    ResponElimina
  4. Ostres Onavis! Volem saber-ne la història!! Als anys 50, fa ben poquet, jo creia que amb les llets amb pols ja s'havia acabat el tema...ens ho has d'explicar!! Farem un grup al feisbuc de les teves padrines, tota una font de coneixements! ;)

    ResponElimina
  5. Molt interessant, com sempre.Felicitats, Anna !

    ResponElimina