divendres, 28 de gener de 2011

Brueghel i els nens

Diuen que una imatge val més que mil paraules.

Per fer història ens valem bàsicament de documents i, en èpoques que no hi havia documents, fem ús els estris emprats per intentar entendre la realitat. Però amb això ens deixem moltes coses que seran difícils de recuperar. Tot allò que no va quedar dit o que no va deixar rastre material; els ambients, els matisos, les coses dites a cau d'orella, les maneres d'abraçar-se, d'interactuar. En definitiva, ens falta l'atmosfera que es respirava. 

La pintura o, per època contemporània la fotografia, ens ajuden a sentir-nos més a prop de les realitats passades. Malauradament, moltes vagades aquestes imatges ens expliquen la realitat de les classes més altes. No sempre, però.

Fa un temps va sortir al diari la notícia que havien descobert una nova pintura del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell (1525-1569). Un dels pintors d'aquella època preocupat per retratar, sovint de manera ben crua, moments costumbristes de la seva terra. Sembla que era una gran notícia, perquè d'aquest pintor se'n coneixen pocs quadres. Aquest s'anomenava El vi a la Festa de Sant Martí i és el següent:


Com podeu veure l'escena és molt detallista i plena de personatges....voldria cridar l'atenció cap a una figura situada a l'esquerra, amb una jaqueta blanca i un barret.

Aquí teniu el detall.

A això em referia en un principi. Cap document ens explicarà com duien les mares als nens, les cametes tan primes que tenien alguns, segurament per la gana (en aquella època Europa vivia el que s'ha anomenat Petita Edat del Gel) i tampoc ens diran que sovint les mares donaven a veure una mica de vi per fer passar la set. Aquí tenim, gràcies a Brueghel, un gest d'intimitat del segle XVI.


Un cop conegut aquest quadre, he investigat una mica sobre altres pintures d'aquest matiex autor, i he trobat d'altres escenes amb canalla.

Aquest, anomenat Les noces camperoles, també trobem una nena, menjant alguna cosa a primer pla. Com veieu no seu a la taula. Com acostumen a fer els nens, corre per allà fent una mica el que vol, o això sembla.














  
Més imatges interessants...al quadre anomenat La dansa camperola, veiem dues nenes, també a primer pla, que segueixen els valls dels grans. De nou això se'ns fa familiar. Els nens volent imitar-nos en els gestos, en les coses que fem. També veiem una cosa que es dona en la majoria de societats, els nens més grans sempre s'han ocupat dels més petits, com és el cas.
Per a mi he de dir que m'han resultat documents molt emocionants. Penso que hi podem respirar tendresa, però també un aire de tristesa. Aquesta és la meva primera impressió. 

La veritat és que no puc posar tot el que he trobat, de fet les escenes són tan grans i amb tants personatges que encara em queda analitzar-ne algunes.

Però no volia acabar el post sense fer-vos partícips del meu gran descobriment aquesta tarda. Com podeu veure sembla que al senyor Brueghel, interessat en el poble ras, com diuen, té un especial interès en la infància. Sempre surten per allà i fins i tot en primer pla....Doncs bé, crec que es pot confirmar que gaudia d'aquesta sensibilitat, després de veure el quadre titulat Els Jocs infantils

Diuen que hi ha més de 200 representacions de diversos tipus de jocs de l'època...increïble! Necessito més de dos ulls per analitzar la pintura amb deteniment! així que us convido a ajudar-me i si troben alguna cosa interessant a comentar, aviseu-me. Jo mi entrentedre (quines ganes de mirar cada detall, com qui llegeix una bona novel·la!) i espero que l'escena em serveixi per alguna entrada. 

De moment, donem gràcies a Pieter Brueghel el Vell per apropar-nos a casa seva i als seus petits.

(Els quadres més grans, com veieu, surten del marc del bloc, això fa que no es vegi tant bé com caldria, però he preferit això a no fer-los més petits i que no poguéssiu veure bé els detalls)

dimarts, 25 de gener de 2011

Hi havia una vegada un conte que no feia por

Tornem a entrar dins dels murs de les cases. A pensar en les coses que passaven i passen en la intimitat que es crea entre la mare i els fills. Avui parlarem dels contes; aquelles històries que expliquen les mares o les mares de les mares o...
Fatema Mernissi explica en el llibre l'Harem d'Occident, com la seva àvia li explicava històries... 

"Si aún era temprano, iría deshilvanando con parsimonioa la historia, detallando algunos episodios o bien inctercalando otros que me sonaban de otras fábulas. Y, a pesar de que en ocasiones esto perturbaba mi noción infantil de la honestidad y el sentido de la seguridad que produce ser capaz de recrea acontecimentos familiares, jamás protestaba, para que se prolongara un poco más la acción y  el placer"

En les societats patriarcals els contes sempre han estat infravalorats. Encara avui en dia formen part de frases despectives. La mateixa autora ens explica que en ocasions els contes també eren anomenats Khurafa traduït com "deliri de les ments esgarriades". Segons el diccionari de la Real Academia es defineix cuento, com embuste, engaño o chisme o enredo que se cuenta a una persona para ponerla mal con otra.

La versió oficial i pública d'aquestes històries són els mites, narracions èpiques utilitzades pels pobles per crear un sistema de valors. Ensenyen al conjunt cívic allò que està bé i allò que no. A Grècia i Roma, per exemple, els mites parlaven en general d'una societat jeràrquica i patriarcal. En canvi, els contes tenen una funció més petita, o més individualitzada si ho preferiu, però no per això menys important. Ajuden en el desenvolupament de llenguatge, a fer volar la imaginació i també a créixer. Tot i que molts d'ells són també fills de la societat on han nascut (podem veure-hi les petjades del masclisme i les jerarquies) és cert que gaudeixen de la llibertat  narrativa de qui els explica. Tenen poc control per part del poder i, si ho volem, poden explicar històries prohibides.

Per altra banda, els contes ajuden a definir les pors, posant-hi cara i ulls.

Al fil d'això, conec una història que hem van explicar fa uns anys i que crec s'hi pot veure molt bé la utilitat que tenen aquestes històries per la criança dels infants...

Gravat de G. Doré de la Caputxeta
Sembla ser que una vegada en una escola van decidir explicar una nova versió dels contes clàssics. A les noves històries no hi hauria dolents ni mals moments. Al cap d'un temps explicant aquest tipus de contes, van adonar-se que hi havia un percentatge sorprenentment elevat de criatures que patien atacs d'ansietat.

Després d'avaluar la situació amb els especialistes van arribar a la conclusió que la culpa era dels nous contes sense por. Perquè la por existeix i els nens també en tenen. Els petits, però, no tenen la capacitat dels adults de raonar-la i entendre el que els hi passa. Tenen una por abstracta i desfigurada. Gràcies als contes els nens poden dir que tenen por a la bruixa, a l'home del sac i així, d'alguna manera, l'expulsen del seu interior i l'expliquen. És una solució molt vàlida, no trobeu?

Com veieu, els contes són útils per a moltes raons. Així que vinga, no perdeu el costum...cada nit una història abans d'anar a dormir.




 

dijous, 20 de gener de 2011

Com qui està sempre al mar o la criança segons Plató

Després d'algunes entrades allunyada de l'època clàssica he decidit tornar-hi. Aquí em trobo una mica més en el meu terreny...

Aquest cop us convido a conèixer a Plató, el filòsof atenenc que va viure a cavall del segle V i IV. Les seves obres filosòfiques tenen el format de diàlegs; a partir de converses entre diversos homes va desenvolupant les idees que vol transmetre al lector. En aquesta entrada tractaré un dels diàlegs més moderns, Les Lleis. De fet, es considera que fou l'últim que va escriure i que, en morir precipitadament, no ve tenir temps a revisar. Per aquesta raó molts estudiosos consideren que no està molt ben acabat i que conté errors significatius. De totes maneres, pel  nostre tema no ens interessen massa aquestes polèmiques.

Jo voldria fer-vos arribar alguns passatges del llibre VII. En aquest capítol Plató, en boca d'un personatge anomenat Atenenc, ens explica les seves opinions sobre com s'haurien d'educar les criatures. Com ell mateix ens indica al principi del capítol, les legislacions dels pobles no poden entrar en els interiors de les cases amb facilitat. Tot i així, creu necessari tenir en compte certes normes per a que els nens i nenes es converteixin en ciutadans de profit. 

El capítol és llarg i tot ell interessant. Copiaré alguns fragments per fer obrir boca, però us recomano la seva lectura complerta. Crec que cal llegir-ho tenint present que fou escrit al segle IV aC. Abans que el romans conquerissin el món, en un moment en que a casa nostra no existia la moneda, ni l'escriptura...a Grècia Plató va deixar escrit quina era, al seu parer, la millor manera de criar un infant.


Representació de figures roges a un kylix (copa per veure vi)
"Es de menester preocuparse para que, durante ese año, la embarazada, en mayor grado que ninguna de las demás mujeres, se absenga de placeres frecuentes e inomderados ni tampoco sufra dolores tales, sino que viva en ese tiempo con arreglo a lo que es suave, apacible y tranquilo"

"Una crianza que vaya unida al mayor movimento posible a lo largo de todo el día y toda la noche resulta ventajosa en todo caso, pero sobre todo lo sería para los más pequeños para vivir, si ello fuera necesario, como quien está siempre en el mar (...) Es preciso obrar de la manera más cercana a ello en relación con los niños que sean criaturas recién nacidas (...) Cuando quieren las madres dormir a los niños que tiene el sueño dificil, no les procuran tranquilidad, sinó, al contrario, movimeinto, al estar constantemente acunándoles en sus brazos, y tampoco silencio, sinó una melopea con que eteramente parece que están encantando a los niños"

"Toda alma que conviva con los temores desde edad temprana se acostumbrará en mayor grado a sentir miedo; y esto no habría nadie que no dijera que es un ejercitación en la cobardía más bien que un valor (...) Y, al contrario, diríamos que ya desde niños es una práctica de valor el vencer los temores o miedos que nos salgan al paso"

"Si se esforzara uno por todos los medios a prestarle a nuestro niño, durante esos tres años (els primers tres anys) cosas que le inspiren la menor cantidad posible de dolor, miedo o pena ¿no creemos que entonces se haría el alma del niño mejor humorada y más bondadosa?"


(On visc només he pogut torbar una traducció en castellà. Concretament a l'editorial Alianza i l'ha feta José Manuel Pabón i Manuel Fenrandez-Galiano. És una edició força accessible., us la recomano, però qui vulgui llegir-la en català, segur que hi ha una edició en català a l'editorial Bernat Metge)

dimarts, 18 de gener de 2011

Fem furnigons

La mare ha tingut un nen, amb molt d'esforç per part dels dos, possiblement després d'hores i hores. Per sort, tot ha sortit bé. Els moments posteriors, claus per la bona fi de l'infant i la mare, es ritualitzen. Una serie de passos, sempre els mateixos, que donen seguretat a la comunitat; s'utilitzen per commemorar la bona nova i per donar bona sort en les properes hores. En tota aquesta cerimònia el menjar té una presencia fonamental.
Veiem algunes de les dades que hem pogut recopilar!

Una amiga del bloc ens ha explicat com l'època de las besàvia, en un poble de la plana de Lleida, Palau d'Anglesola, es matava la millor gallina del corral i es feia una caldo d'aquests ben energètics, per la recent parida (gràcies Onavis!). Una sopa probablement semblant a la que es prenien al nord d'Itàlia al segle XV...

Més costums...

A les valls dels Pirineus centrals, després del part anaven els convidats a visitar a la nova mare i portaven fruites, ous, xocolata i altres presents. La família, al seu torn, els convidava a un menjar ritual composat per formatge d'ovella, llonganissa, pa i vi o aiguardent. Tota aquesta cerimònia s'anomenava fer furnigons. Sembla que a Campordón a aquest costum se li deia revellosa i també es menjava formatge, llonganissa i vi. Tot això es feia a mode de benedicció, perquè es creia que si no es feia d'aquesta manera es duia mala sort a la casa....

No us recorda aquesta escena a la cançó del noi de la mare?

"Que li darem en el noi de la mare? panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató!" 

Està clar que no és menjar pel petit, sembla més aviat que la cançó reprodueixi aquest costum de dur menjar a la família del nounat, no us sembla?

D'aquest estil, es coneix un paral·lel al Marroc, l'anomenada zemmita o plat ritual, composat per blat torrat, amassat amb sucre i llard. Aquest menjar era símbol de la fecunditat. D'aquesta manera s'obsequiava als visitants del nounat per obtenir la benedicció de llar.

Com veieu, es tracta bàsicament de rituals amb orígens pagans, probablement molt antics, que es van conservar fins fa poc en alguns racons de la nostra geografia.  

(Algunes dades les he extret del llibre Pirineo Español, de l'editorial Altafulla, recentment reeditat però fet l'any 1949 per Ramon Violant i Simorra, un dels grans etnògrafs catalans de mitjans de segle, que va recollir dades de tot tipus sobre la vida als Pirineus. Us el recomano, la documentació gràfica també és preciosa!)

divendres, 14 de gener de 2011

L'àpat després de donar a llum

Seguim al segle XV. Un cop nascut el nadó, la mare havia de menjar. Mentre al País Basc servien pomes al forn i vi rosat, una mica més lluny, al nord d'Itàlia, s'havia posat de moda entregar el primer àpat amb unes safates pintades pels millors artistes de l'època. Son els anomenats desco di parto.
Per altra banda, les classes menestrals italianes, que no podien accedir als serveis dels grans artistes, pintaven els estris amb pintures de caràcter més popular on apareixien també escenes de parts i nadons.
  
Servei del part
El més habitual és trobar escudelles (scodella da dona di parto) per servir el brou i plats (tagliere) per a la carn. Veiem gràcies a aquests objectes la importància que tenia el primer àpat. No era fàcil portar a bon port una nova vida en aquelles èpoques i, per tant, calia commemorar-ho. 

També hi ha una intenció ben  pràctica; eren importants els primers moments del petit i la mare. Sabia de prendre un menjar ben energètic perquè superessin el tràngol...brou, pomes, vi, aigua, carn...



La cultura popular està plena de costums d'aquest tipus. Jo he anat estirant una mica del fil i he recopilat alguns de més propers (concretament de les valls pirinenques), espero fer-ne aviat una entrada...i vosaltres, que en coneixeu cap de costum d'aquest tipus?



Desco da parto de Jacopo Pontormo
 
Desco da Parto de Masaccio




diumenge, 9 de gener de 2011

Poma al forn i vi rosat

Avui parlarem d’un petit poema en euskera. És una cobla funerària, que ens parla d’una dona que va morir en donar a llum.

Zer ote da andra erdiaren zauria?
Sagar errea, eta ardo gorria.
Alabaina, contrario da Milia:
Azpian lur hotza gainean harria.

El poema està dedicat a Milia de Lastur que sembla, va viure el segle XV. En morir, la seva germana va arribar des d’un altre poble per assistir al funeral. Allà li va dedicar aquests versos a mode d’homenatge.
Venia d’antic la tradició de veure dones davant la tomba lloant i plorant al mort. Ja hem parlat de com a Grècia i a Roma les dones eren les protagonistes dels funerals i ploraven al mort. Cap autor antic s’ha dedicat a explicar-nos com ho feien. Així doncs, és difícil saber si també dedicaven cançons fúnebres perquè no en tenim testimonis, tot i així, crec que podríem posar la mà al foc. Perquè les dones han cantat sempre, a casa, a les reunions familiars, als nadons per adormir-los, als petits per fer-los riure...i probablement protagonitzaven des d’antic cançons funeràries per lloar als morts. Anem més enllà, i és que sembla que probablement les arrels de la lírica medieval europea les hem de buscar en cançons fetes per dones a balls i celebracions primaverals. Sabem de les...

Frauenlieder a Alemania

Cantigas de amigo a Galícia

Refrains francesos

Daino lutians

Khardija mossàrabs

Les dones hem creat cançons populars sense parar. I així, en l’anonimat, han quedat tantes paraules dites i s’han perdut moltes veus femenines al llarg de la història. Per sort, alguns poemes han arribat fins a nosaltres, com aquestes petites paraules dedicades a Milia per la serva germana, recordant un fet habitual en la vida de les dones, la mort al part. Una ferida quotidiana, no per això menys dolorosa.

Ve-t’ho aquí la traducció...

Quina serà la ferida de la dona que ha parit?

Poma al forn i vi rosat.

Tanmateix, Milia està contrariada.

Sota té la terra freda i per damunt la pedra.




Possiblement hem perdut la capacitat d’entendre molts dels símbols que apareixen a poemes com aquest.

Probem-ho: Poma el forn i vi rosat eren els menjars oferts a la dona que acabava de parir. Una manera de fer passar les penes del part. Així es celebrava la bona nova. Com veurem en alguna altra entrada, el primer àpat que es donava a la dona que acabava de parir era important i es servia amb certa cerimònia . Però en aquella ocasió la Milia no ho va poder gaudir, ja que va morir en el difícil tràngol de dur una vida al món.




(Algunes de les dades les he extret del llibre de l’escriptor Joseba Sarrionandia escrit l’any 1984, Ni ez naiz hemengoa, de l’Editorial Pamiela. Segona edició del 1994, en les pàgines 183-192. La versió del poema que apareix al llibre conserva la grafia antiga i la he adaptat a l’euskera actual. La traducció l’he feta jo mateixa amb ajuda del meu company. Si us interessa el llibre, es va fer una traducció al castellà amb el títol Yo no soy de aquí, no crec que el pugueu trobar a cap llibreria però potser en alguna biblioteca)