divendres, 31 de desembre de 2010

El poble dels nens. Arqueologia i infància.

A les Muntanyes Rocoses del Canadà es va fer un experiment arqueològic molt interessant. Un poblat indi recentment abandonat va ser estudiat per un grup d'arqueòlegs. Posteriorment es van comparar els resultats amb les explicacions dels propis indis de com s'havia generat el material arqueològic. Tal i com ens podem imaginar, els arqueòlegs van cometre errors destacats en els seus anàlisi. El que nosaltres ens interessa especialment és la notable infravaloració que van tenir de les activitats desenvolupades pels nens. 

Els nens i nenes. Corren per tot arreu, mouen els objectes d'un lloc a l'altre. Construeixen murets per fer-se cabanes, cremen, dibuixen, modelen, copien en gran, en petit, en mini...i nosaltres, en la gran majoria dels casos, fem com si no existissin. Però hi són i hi eren. Com petits follets vivien entre els grans. Mentre els altres treballaven els petits jugaven a ser grans i aprenien a ser éssers socials. 


La meva filla es mou molt, i això que encara no gateja. El pare sempre diu que quan comenci a gatejar li haurem de comprar un picarol per saber on para. Doncs sembla que aquesta idea ve d'antic. En els poblats ibèrics s'han trobat en diverses ocasions campanetes associades a esquelets infantils. Els nens duien campanetes penjades. S'han interpretat com amulets. D'acord, segur que ho serien, però també tindrien un ús ben pràctic: saber per on paraven els petits. En els poblats ibèrics, doncs, potser els nens més petits anaven acompanyats d'un dring, dring característic. Potser tot el poblat durant el dia faria soroll a mainada. 

I la mare, mentre, que feia? Doncs altres coses. Coses de grans. Treballar en tasques importants, tirar endavant el dia a dia. Com tothom. A la meva filla no li agrada estar sola al menjador, no li agrada que jo estigui a l'ordinador i no la miri. Però li encanta mirar-nos mentre som a la cuina fent altres coses...o mentre fem el llit o coses de casa. No em costa gens d'imaginar els petits nens d'algun poblat antic viatjant a gates per entre els carrers, aturar-se un moment a mirar a la mare mentre feia altres coses i, de pas, anar deixant una estela de sorolls de campanetes per tot arreu.

Dring, dring, que vinc!

(Per tenir més informació sobre aquests temes podeu llegir l'article de R. Bonnischen "Millie's Camp: an experiment in archaeology" a la revista World Archaeology 4 (3) del 1972 o en castellà l'article de T. Chapa Brunet "La percepción de la infancia en el mundo ibérico" a la revista Trabajos de prehistoria n60 de 2003, especialment la pàgina 125)

La fotografia le extret de la següent adreça web: http://www.worldisround.com/articles/73685/photo8.html. Si l'autor prefereix que no la utilitzi que es posi en contacte amb mi i la retiraré

dijous, 23 de desembre de 2010

El dia de Nadal o com Maria va donar a llum

El dia 25 de desembre els cristians celebren el naixement de Jesús. Jo, que no sóc creient, m'ho miro des de la distància i he de dir que trobo que té cert encant festejar un naixement. Alguna cosa n'havia de dir en aquest bloc, no trobeu? Així que, per commemorar l'efemèride, tornaré a posar un fragment de l'evangeli de Maria, del que ja vaig fer una entrada fa ben poquet.  

És curiós de llegir perquè, un text que està en bona part escrit des del punt de vista femení, en aquest passatge en concret, ens explica la visió del pare en primera persona.  De fet, no en sabem res de com transcorre el part, perquè Josep és fora en busca de llevadora. Certament, l'ús de la primera persona i el present fa que se'ns faci molt més propera la història, però, creieu que hi ha cap altre intenció darrera?

Ja em direu que us sembla doncs l'episodi del part de Maria.


Naixement de Santa Maria d'Avià


 - Josep, baixa'm de l'ase, perquè el fruit que porto dintre empeny per sortir a la llum.
Va trobar-hi una cova, hi féu entrar Maria, deixar els seus fills al costat d'ella i va sortir a buscar una llevadora hebrea al terme de Betlem.

Però jo, Josep, caminava i no caminava. Miro enlaire cap a la volta del cel i veig que ha quedat estàtic. Miro cap a l'aire i el veig esbalaït i els ocells del cel immòbils. Giro els ulls cap a terra i veig una cassola i uns treballadors ajaguts, amb les mans dins la cassola. Però els qui mastegaven no mastegaven, i els qui prenien un mos de pa no el prenien, i els qui se'l duien a la boca no se l'hi duien, sinó que totes les cares miraven enlaire. (...) I per un instant totes les coses estaven parades del seu curs normal. 

I vaig veure una dona que baixava de la muntanya i em preguntà:
- Home, on vas?
Li responc:
-Busco una llevadora hebrea
Ella em pregunta:
-Ets d'Israel?
Jo li responc:
-Sí que ho sóc.
(...)

Quan arribaren al lloc de la cova, es van deturar. Un núvol fosc la cobria (...). De sobte, el núvol s'anà apartant de la cova i aparegué dins la cova una llum tan gran que els ulls no la podien suportar. Al cap d'una mica, aquella llum s'anà retirant fins que aparegué el nadó, el qual es girà per prendre el pit de la seva mare Maria.  

 Bones festes, mames, filles i fills.




diumenge, 19 de desembre de 2010

Madonne del parto

Les dones embarassades no són icones molt utilitzats pels artistes. Des de la prehistòria i les venus paleolítiques, a qui vaig dedicar una entrada, no he pogut trobar cap altre imatge de dones embarassades en  tota l'època clàssica (si algú en coneix que ho expliqui al bloc!). Les primeres amb que he topat són ja del Renaixement.

A la Toscana, des de la primera meitat del segle XIV, circulava la imatge realista de la Mare de Déu en cinta. Sempre sola i amb una estètica possiblement molt propera a la de les dones de l'alta societat italiana d'aquell moment. Segons alguns autors, d'aquesta manera es volia fer veure als fidels la natura humana de Jesús. Aquest tipus de imatge va ser considerada herètica pel Concili de Trento. Massa real, potser. 

Per això ens agrada. Visca les panxes formoses amb molta vida! 

Veiem-ne unes quantes...

Madonna del parto de Nardo di Cione
Madonna in cinta

Madonna del parto, Museo del'Opera del Duomo

Madonna del Parto de Piero della Francesca
Madonna del Parto de Taddeo Gaddi
Madonna del Parto, Galleria dell'Academia, Venecia

dimecres, 15 de desembre de 2010

Cleis i Safo


Dona tocant l'aulos. Tro Ludovisi
Safo fou una dona que va viure, va cantar, va ensenyar, va escriure en algun moment entre els segles VII/VI aC, a l'illa de Lesbos. A dones i per dones. Quan Grècia encara era una societat aristocràtica. Abans de que Grècia fos Atenes i un segle abans de que la democràcia atenenca ofaguès la veu de les dones. A banda de tenir uns poemes preciosos, és una de les poques veus en femení que conservem de l'antiguitat.
Ella, com totes nosaltres, va ser filla i, tot i que no podem estar segurs de gairebé res de la seva biografia, sembla que també va ser mare. A la filla li va voler posar el nom de la seva mare,

Cleis.

A partir d'aquest nom podem recórrer la seva línia femenina. Darrera d'aquest nom es pot sospitar, de nou, un món de dones que no coneixem.

També podem resseguir el fil del llinatge mater en un dels seus poemes. Un fil en forma de diadema púrpura.

Koré s. VI a


...pues mi madre (me dijo una vez)
que en su juventud era un magnífico adorno
si llevabas el cabello 
trenzado con cintas de color púrpura;
(...)
no tengo para ti, Cleis,
una diadema de colores; ¿de dónde 
iba a sacarla? 



(Part de l'entrada i la traducció del poema l'he extret d'un llibret molt recomanable sobre Safo, que es titula com la poetessa i que ha estat fet per Ana Iriarte a l'editorial Ediciones del Orto, l'any1997)

dimarts, 7 de desembre de 2010

Maria neix i és alletada

Pocs anys després de la mort de Jesús, els primers cristians van crear una nova manera de fer literatura i van inventar el relat evangèlic. Es va produir una gran proliferació de documents que volien explicar qui va ser Jesús. Amb els anys l'Església va triar-ne quatre que es convertirien en els evangelis canònics. Els altres van quedar exclosos del cànon oficial...són els anomenats evangelis apòcrifs.
Aquests textos, a part de la importància que tenen per la religió catòlica, crec que són de gran interès per als historiadors. Poques vegades ens trobem, per aquest període de temps, amb retrats del dia a dia de la gent comú. La quotidianitat mai va ser de l'interès dels escriptors antics. En els evangelis es mostren, en mig de relats miraculosos i fantasiosos, pinzellades que ens apropen als actes quotidians de les comunitats del Pròxim Orient els primers segles de la nostra era.
Entre aquests textos n'hi ha un que m'agrada especialment, és l'anomenat llibre de Jaume o Naixement de Maria, on s'explica la vida de Maria. Sembla que fou escrit a la segona meitat del segle I dC. Un evangeli en femení. N'havia de parlar en aquest bloc. Ella és la mare per antonomàsia dels cristians. Probablement no serà la darrera entrada que li dedicaré, perquè la seva figura ha marcat la imatge de la maternitat a la cultura cristiana i, per tant, a la societat occidental.

Aquesta he pensat que era una bonica manera de començar. Amb un text poc conegut i, al meu parer, d'un alt valor literari. Hi podeu trobar petites pinzellades de quotidianitat, intimitat i poesia. Els primers passatges que reproduiré (espero fer alguna altra entrada d'aquest text) tenen a veure amb l'infantesa de Maria. (Les mares també hem estat filles, oi?)

Crec que és difícil trobar un text antic on es relati el cercle femení que es constituïa entre mare i filla. Ja n'he parlat en alguna altre entrada, d'aquest espai de trobada de les dones que era l'interior de la casa familiar.
La descripció d'allò que succeïa entre les parets de la casa, els racons de les relacions femenines, crec que no s'havia reflectit de manera tant clara des de Safo. Això podria indicar que qui va escriure aquesta història era una dona? Podien interessar els detalls de la maternitat a un home? Potser sí.

Santa Anna,s. VIII
  A Anna se li compliren els sis mesos, tal com l'àngel havia dit. I el mes setè donà a llum i preguntar a la llevadora;
- Que he infantat?
La llevadora li fa:
-Una nena
I Anna exclamà:
-La meva ànima ha estat  enaltida en aquest dia.
 I va posar la nena al bressol. Complerts els dies, Anna es va purificar de la seva impuresa ritual i donà el pit a la nena. I li va posar el nom de Maria. 

De dia en dia, la nena s'enfortia. Quan va tenir sis mesos, la mare la deixà a terra per comprovar si s'aguantava dreta. I havent caminat set passes, va tornara la falda de la mare. 

(...)

Quan la nena va fer un any... (...) La  seva mare se l'emportà a l'oratori de la seva cambra i li donà el pit. Llavors Anna va entonar aquest himne al Senyor Déu: 

Anna i Maria, segons Leonardo de Vinci
Cantaré un càntic al Senyor, al meu Déu,
perquè m'ha visitat i m'ha tret de l'oprobi dels enemics.
El Senyor m'ha donat el fruit just, que és únic i abundant al seus ulls.
Qui anunciarà als fills de Rubén que Anna alleta?
Escolteu, escolteu, les dotze tribus d'Israel; Anna alleta!



Deixà la nena descansant a la cambra on hi havia l'oratori i es posà a servir als convidats. 


 


(L'entrada l'he fet gràcies als comentaris i a la traducció d'Armand Puig i Tàrrech en el volum I del llibre Els Evangelis Apòcrifs, editat per Proa l'any 2008)

divendres, 3 de desembre de 2010

El dol de Pedània

Parlem un cop més del dol. El dolor de la pèrdua.

De les esteles funeràries d'època romana es poden extreure innumerables dades històriques interessants: socials, econòmiques, etc. A vegades també mostren amor i ens apropen més que mai a un moment, a una història que va passar fa temps...

A Itàlia el segle I dC Pedània Primigènia va dedicar una petita estela funerària, petita com la filla que havia mort. Ampliata de 4 anys. El curiós de la història és que Ampliata no havia sortit del seu ventre, no era la seva filla. Segons ens informa la pròpia estela la nena era, legalment, la seva esclava. Però sabem que no cal parir per sentir-se mare. En el text Ampliata li demana a la seva "mare adoptiva" que no plori.

L'anomena mamma i no mater: evoca un món al marge del llinatge, un món de tendresa i intimitat.

Noli dolere, mamma, faciendum fuit
prosperavit aetas,
fatus, volvit meus.

(CIL VI 11592)

dilluns, 29 de novembre de 2010

L'alletament a Roma

Tàcit, escriptor romà del segle I dC, explica que els nens germànics eren alletats per les seves mares i no confiats a servents ni dides (Germania, XX, 2). D'aquesta manera indirecta podem saber que, per el contrari, a l'alta societat romana era habitual confiar l'alletament de l'infant a algun altre que no fos la pròpia mare.

Per part dels moralistes romans aquesta pràctica no era ben vista i acusaven a les grans dames romanes de voler preservar la seva llibertat i la bellesa dels seus pits (ens sona?).

Però altres raons es poden entreveure.

El pare, en aquesta societat eminentment patriarcal, volia privilegiar la seva línia, en detriment de la de la seva esposa. Com que es considerava que la llet, com la sang, transmetia caràcters hereditaris, el pare preferia que els fills no tinguessin massa a veure amb la dona. Tampoc veia bé el vincle tant fort que es generava entre mare i fill. És per això que eren sobretot els fills, els hereus, aquells que patien aquest desplaçament prematur, de manera sistemàtica, de la falda de la mare.

El vincle mare-filla no es tenia en compte, no feia por. Això era una sort per la petita nounada. Potser podria viure l'experiència de l'alletament amb la mare. Les dones, separades de la vida civil, vivien en un circuit tancat entre els murs de la casa. D'aquesta intimitat, de la que no en coneixem gairebé res, en podrien haver sorgit experiències boniques, perquè no.

Ròmul i Remus mamant de la lloba que els va criar


(part de l'entrada la dec al llibre Histoire des mères et de la maternité en occident, de Yvonne Knibiehler)

dimecres, 24 de novembre de 2010

La còlera materna

Les dones hem estat mestresses de la vida i la mort. La vida només nosaltres podem donar-la, a la mort tradicionalment se'ns ha reservat un paper important. En moltes cultures hem tingut el paper protagonista dels  rituals funeraris.

A Roma la dona tenia el dubtós mèrit de ser la garant de la continuïtat de la societat patriarcal i aristocràtica. Les matrones, les grans dames romanes, se'ls hi reservava el paper protagonista dels funerals. Eren la imatge pública i oficial del dol. D'aquesta manera s'exalta la gens a través de l'elogi a un dels seus membres.

A l'Atenes democràtica la mare i la esposa del mort encapçalaven la processó fúnebre. Es feia un elogi abstracte i anònim al col·lectiu de dones. Però tot i la tradició, les expressions desmesurades feien por a la ciutat. Tant la joia com el dol poden desencadenar en expressions tumultuoses. Per això, es va decidir regular-les per llei. A Atenes no es podia cridar fora de casa i els laments fúnebres havien de ser mesurats. Les dones havien de retirar-se del lloc del enterrament abans que arribessin els homes. Existia la por que es contagiessin de la desmesura femenina?


Escena de l'obra Les Troianes, d'Eurípides, on s'explica la sort de les mares i esposes dels troians morts


És que el dol de la mare podia anar més enllà? Pot el dol femení transformar-se en còlera?

Les mares podrien haver-se constituït en subjectes polítics, potser? És difícil de saber.

Coneixem les conseqüències polítiques actuals de fer massa mal a les mares. La colera materna s'ha convertir, en alguna ocasió, en política. Per exemple, les Madres de la Plaza de Mayo.

Madres de la Paza de Mayo, Argentina.

(per profunditzar en el tema podeu consultar el llibre de N. Loraux, Les mères en deuil)

diumenge, 21 de novembre de 2010

Mames prehistòriques

Abans d'aprendre a conrear, a fer estris de ferro, abans d'aprendre a escriure, abans de moltes coses, nosaltres, homes i dones, ja corríem per aquí i ens reproduíem. També s'ha comprovat que dibuixàvem, esculpíem, gravàvem...la necessitat d'entendre el món és molt antiga.

És sorprenent que una de les primeres representacions artístiques de que és tingui coneixement siguin unes petites figuretes femenines, anomenades pels acadèmics Venus paleolítiques. 
Que representaven pels pobladors d'aquell món aquestes personetes que s'han trobat, amb característiques molt similars, des de la Península Ibèrica fins a Sibèria? És difícil de saber. Les teories són diverses. 

Petits ídols?

La deessa mare? 

Símbols de fertilitat? 

Fins i tot s'ha assegurat que serien ideals de bellesa femenina a la prehistòria.

Per a mi, mirant-me-les i remirant-me-les em semblen, sobretot, dones embarassades. Hi ha potser una tendència a entronitzar o marginar la figura femenina, les dones o som venus o reines o no existim  Poques vegades se'ns col·loca en el terreny de la normalitat. Si en comptes de figures femenines, haguessin estat masculines, tinc la sensació que es tractaria de simples "figures de guerres", per exemple.

Però, perquè es representarien dones embarassades? 

Aturem-nos a pensar-hi. A la dona un dia li comencen a créixer els pits, la panxa. Senyals que marquen, poc a poc, que s'acosta el moment...d'aquí un temps, i sí tot va bé, naixerà una nova vida. El misteri està servit. Que hi passa allà dins? Que hem fet nosaltres per aconseguir que el món segueixi rodant? Més interessant que el sol surti, potser. Més que no pas descobrir els camins correctes, qui sap. Crec que no ens hauria de sorprendre que fos la dona embarassada un dels primers temes que mereixés una reflexió i en conseqüència, la necessitat tan antiga i tan humana, de plasmar-ho en una representació artística.

El naixement d'una vida no és per menys.

Venus de Gagarino
Venus de Willendorf
Venus de Lespugue
Venus de Konsteki
més Venus de Konstenski
Venus de Avdeevo

diumenge, 14 de novembre de 2010

Materintats

La mare va mirar als ulls del nounat en un poblat nòmada en mig de la prehistòria.

Aquella dona va assumir la responsabilitat de tirar endavant la nena enmig de la masclista societat atenenca.

Després de dos dies de part es van obrir les portes de la masia, en ple segle XVI, per anunciar que la nena i la mare estaven bé.

La dona nascuda a principis del segle XIX va entrar a la fàbrica i preguntà al cap si seria possible tenir a la criatura al seu costat mentre treballava.

Jo mateixa, el dia 12 de maig del 2010, em vaig convertir en mama. Com tantes altres dones, he fet rodar el món.

El meu part va ser l'habitual en la nostra societat occidental: a l'hospital i amb anestèsia epidural. Actualment es poden tenir molts tipus de parts: sense epidural, a casa, en remull...les opcions són múltiples. Després arriba el nadó i ens el posen als braços. I les dones sentim: amor, estranyesa, por i tantes altres coses. Avui en dia la maternitat té cares diverses, gairebé tantes com mares.

I abans? Com es van enfrontar altres mares a tot el que jo estic vivint?

Tinc curiositat per conèixer aquestes històries. Per això, d'ara en endavant, utilitzaré aquest blog per prendre alguns apunts sobre la història de les mames.

Qui em vulgui ajudar en la recopilació de dades o temes, endavant! així el blog serà una mica més col·lectiu.

dijous, 11 de novembre de 2010

Convertir-se en mare

Ja feia temps que em rondava pel cap l'idea de començar un blog, perquè ara que he començat aquesta feina de ser mare tinc el cap en plena ebullició.

En aquesta primera entrada voldria parlar del dia en que, en teoria, em vaig convertir en mare: el dia del part. L'embaràs havia anat molt bé, tot i la diabetis gestacional, es pot dir que no vaig tenir cap complicació seria i vaig fer vida normal gairebé fins el final. L'Ariadna va néixer el 12 de maig del 2010, tres dies després de la data que m'havien donat els metges. Cap a les 6 del matí vaig sentir com el cap de la petita empenyia cap avall i després una contracció. La primera. Al cap d'un quart d'hora una altra i als cinc minuts la tercera. Allò anava certament molt més ràpid del que m'havien dit. Quan vam arribar a l'hospital em van dir que havia trencat aigües. Per això les contraccions eren tant ràpides. Jo no me'n havia adonat perquè el cap de la nena tapava la sortida de les aigües i pràcticament no havia tingut pèrdues.

Els dolors de les contraccions eren forts gairebé des del principi i vaig decidir que em posessin l'epidural. Va actuar relativament ràpid. Tot el procés de dilatació va ser rapidíssim i, gràcies a l'anestèsia, no vaig patir gens. Els problemes, si es poden anomenar així, van venir a l'hora de fer força. Degut a l'epidural no notava les contraccions, a banda que la sensació de tranquil·litat que et dona fa que no et prenguis gaire seriosament la tasca en la que estas ficada. Per això llevadora, la Leire, va decidir baixar-me la dosis i bé, llavors vaig sentir les contraccions ben clares.

Tinc un record preciós de l'últim tram, del moment quan va sortir el petit cos de la nena...de com me la van posar al damunt, de la llevadora tant contenta de com havia anat tot, de la meva parella que volia ensenyar-li la nena a tothom, de com em van posar la petita damunt (ai, això ja ho he dit oi?), de quan ens van portar a l'habitació, de quan va entrar la meva mare i ens vam posar a plorar com madalenes...

Havíem entrat cap a les 7 a l'Hospital i a les 11:40 va néixer l'Ariadna. La meva petita desconeguda. Li mirava la cara i no la reconeixia.

El més estrany de tot plegat, i que vaig comprovar encara els dies següents, és que no m'havia convertit en mare. Ninguna vareta màgica m'havia donat poders. Seguia sent la mateixa noia de 29 anys amb les seves pors, els seus interessos...igual, igual. Ara, això sí, hi havia una nena que havia de tirar endavant...aquest segurament va ser el primer sentiment que vaig tenir cap a la petita. Era tant fràgil i només jo li podia donar vida. L'angoixa no va durar gaire. L'Ariadna ens ho està posant tant fàcil!  Ara ja començo a sentir-me mama...cada dia una miqueta més. Suposo que el procés ha estat el mateix per l'Ariadna que cada dia se sent una mica més filla meva. En fer-se gran ella reconeix el que vol i aprèn a demanar-ho. La mama, per exemple.

Les dues anem prenent consciència mica en mica de la feina tant bonica que tenim al davant. Freguem-nos les mans i preparem-nos, petita, que això no ha fet res més que començar.