dimarts, 14 d’octubre del 2014

Toc-toc..que hi ha algú?


Fa dies que tinc al cap que fer-ne del meu petit espai, lamama. 

Li tinc carinyu...voldria tancar d'una vegada aquesta finestra, perquè ja tinc l'altre, maternalias...però em resisteixo! 

Així que de moment només dir que s'acosta una tormenta. 
Coses de la tardor.
Que l'Ariadna ha anat a teatre amb son pare (ens ha sortit teatrera, la nena!)
Jo tinc la Nausika damunt, fregida...em temo que li ronda algo...

però aquesta és una altra història. 

Fins la propera, a qui hi hagi per aquí. 


dijous, 17 d’abril del 2014

Sant Jordi

Confirmat!

Sant Jordi en las RamblasLa gent d'Amnisitia Internacional m'ha deixat un raconet de la seva paradeta de Sant Jordi, per poder-me trobar amb vosaltres i firmar llibres! 

Si esteu per Barcelona, no teniu excusa, heu de passar per Passeig de Gràcia 74 entre les 4 i les 6 de la tarda a saludar-me.

Us hi espero!

dimarts, 25 de febrer del 2014

Ser mare

Em fa feliç ser mare. 

Saber que cada matí he de vestir i pentinar la meva filla gran. Saber que per les nits puc seure al seu costat i explicar-li un conte, em fa feliç. Tenir una conversa amb ella es pot convertir en el millor moment del dia.

M'agrada ser mare. 

Perquè estic en permanent contacte amb l'amor. Saber que tinc una filla petita que viu gràcies a les meves carícies, a sentir-se a prop meu m'omple de tendresa i felicitat. És tot més fàcil quan la tinc als braços, quan me la poso al pit.

Les meves filles m'equilibren, em treuen els mal de caps i transformen la meva manera de viure, les perspectives i la meva manera de ser. 

Per sort, això no ha fet res més que començar :)

 


dimecres, 29 de gener del 2014

Anyorances

La meva miniatura petita és com un pou de tendresa. Tens ganes d'abraça-la, fer-li petons, tenir-la en braços, mirar-li la cara des de molt aprop...sentir-la a prop. Estic feliç estant amb ella, només amb això n'hi ha prou.

Però els dies després del part, com sabeu, hi ha moments petitons que les mares ens dediquem a la melancolia. Quan va nèixer l'Ariadna algunes tardes plorava i pensava "que faré jo amb aquesta nena? com ho faré?" i la responsabilitat m'oprimia una mica. No va ser res greu, només un efecte hormonal absolutament normal.

Amb la Nausika no m'ha pesat la responsabilitat, però he sentit anyorança. Alguns vespres he sentit anyorança, sobretot de no poder estar amb la meva filla gran tal i com ho feia abans. Estirar-me al seu costat a fer la migdiada, portar-la a l'escola sense pensar en res més que la conversa que estem tenint. Seguim tenint els nostres moments o al menys ho procuro. Però em sento trista quan em demana de dormir juntes i no puc, quan em demana d'anar a l'escola juntes i no puc...em sembla, però, que de moment jo ho paso pitjor que no pas ella. 

Espero que tots ens anem trobant poc a poc còmodes i feliços del lloc que tenim a la família.